Va haver-hi un temps que érem - que ens pensàvem que érem- els putos Reis del Mambo. Esperàvem les Barraques tot l'any i les tancàvem dia sí i dia també, i quan s'acabaven encara ens embargava un sentiment de que havíem deixat coses per fer. I potser era així. Un temps que podíem beure cubates de mala qualitat, fumar dos paquetes de cigarretes i no llevar-nos fets pols l'endemà. Un temps en el que totes les coses giraven en torn d'un únic objectiu: passar-nos-ho bé i gastar cada minut, cada segon. Quedar-se una nit a casa era estrany, i quan ho feies t'envaïa un sentiment desagradable de que t'estaves perdent alguna cosa. En el fons érem herois.
En Loquillo ho expressa molt millor amb aquesta cançó. Una cançó melancòlica fins a dir prou, exacta, perfecta per escoltar un diumenge a la nit. Perquè dins d'aquesta cançó hi és tot.
en todas las esquinas
mi juventud se suicidava