Manifestacions: costa d'entendre que els membres de l'antic govern les encapçalin. No sé quina responsabilitat tenen en la greu situació econòmica (segurament no tanta com CiU ens vol fer creure) però és clar que alguna cosa hi tenen a veure. Al capdavall van manar durant set anys. Que es manifestin contra les retallades és com manifestar-se contra les companyies petroleres i després agafar el cotxe per anar a la cantonada, o com posar el crit al cel contra el capitalisme i després comprar-te un tablet, un Iphone 4 i unes Munich. Sempre anem a parar allà mateix: en el fons ningú no es creu res.
Presumpció d'innocència: quan anàvem a l'Institut ens explicaven que a l'època daurada de la Inquisició molta gent denunciava als seus veïns per satisfer velles rancúnies, sabedors de que encara que després se'ls considerés innocents les hi farien passar putes. Nosaltres ens escandalitzàvem i ho trobàvem molt greu. Donàvem gràcies per no viure en aquell món tant violent i il·lògic. Veient l'escàndol del paio de l'FMI, no veig clar que les coses hagin canviat tant.
Els moviments antisistema: no és casualitat que les acampades hagin començat en plena primavera, ja que clarament s'inspiren en el maig del 68. Com aleshores, hi ha un batibull d'idees, creences i opinions. Per les imatges que he vist i pel que he llegit s'hi barregen feministes, comunistes, anarquistes, pijpies, professors d'universitat, membres moderats del centre-esquerre que protesten contra les entitats bancàries i, com sempre, alguns joves amb les idees menys clares que jo però amb moltes més ganes de gresca. El PSC i Iniciativa ja s'han afanyat a atorgar-se el mèrit de les protestes.