El divendres a la nit passava per la Plaça Catalunya de Girona i em vaig aturar a veure als indignats. Era, si fa no fa, com m'havia imaginat: d'un costat joves molt joves, i de l'altre homes madurs, segurament supervivents del maig del 68. Molta barba blanca i molta rasta. El segment de població entre els trenta i els cinquanta anys, del qual formo part, hi era molt poc representat. Per les imatges que he vist a la tele, em sembla que la manifestació de Barcelona és semblant a la de Girona. Fins i tot han muntat una mena d'hort als parterres municipals. Si aguanten vint dies més, diuen, podran menjar-ne els enciams.
Els seus objectius inicials eren lloables i era difícil no estar-hi d'acord. Al capdavall ningú pot trobar bé els excessos dels bancs, ni que els polítics corruptes puguin seguir ocupant tranquil·lament el seu càrrec. Però els dies passen i el batibull ideològic creix. Ja es comencen a sentir crits en contra de les nuclears i de l'estat d'Israel i a favor de l'okupació i de l'anarquia. Segons el twitter en Màxim Castillo, locutor de la cadena Ser Girona, els indignats no deixen que els periodistes - als quals acusen de manipuladors i col·laboracionistes - siguin presents a les seves assamblees.
Vaig allunyar-me de la Plaça, una mica trist. Encara que pugui compartir part del seu nucli ideològic és obvi que no em puc sentir identificat amb bona part de la gent que s'ha mobilitzat, ni amb les propostes secundàries que van sorgint, com bolets en un dia plujós de tardor. Tinc la sensació que a Madrid és diferent, i que allà sí que hi són representats tots els grups socials i d'edat. Però aquí, a Catalunya, són protestes clarament lúdiques, amb moltes birres i bongos. Difícilment equiparables, com es pretén, a les mobilitzacions que van haver-hi als paísos àrabs. A mi, si fos egipci i la policia de Mubarak m'hagués obert el cap d'un cop de bastó, no m'agradaria gens que em comparessin amb un noi amb cresta que fa malabars a la Plaça Catalunya.