En el seu article d'ahir al diari Ara, l'Albert Sánchez Piñol parlava dels ciutadans del món. En vaig conèixer uns quants quan estudiava Humanitats i és ben cert que tots tenien característiques en comú, com si formessin part d'una mena de tribu urbana. Per exemple, afirmaven que no se sentien partíceps de cap nacionalitat, tot i que només atacaven als nacionalistes catalans. Mai vaig els hi vaig sentir dir una paraula, posem pel cas, contra el PP. Deien que la llengua només era una eina de comunicació, un vehicle de les idees, i per això quasi sempre escrivien en castellà. A vegades es queixaven del suposat nacionalisme (?!) de la UOC perquè aquesta universitat, si no se li demanava expressament, feia servir el català com a llengua vehicular.
De tots ells en recordo un parell en concret. Lògicament, no cal dir els noms. Un dels dos era tan prepotent que aviat va guanyar-se l'enemistat de bona part de la comunitat. Els seus argument a vegades eren bons però estava tan convençut de la seva veritat que era incapaç d'escoltar. L'altre tenia un problema molt similar. Tot sovint ens repetia que ell era ciutadà del món, una expressió que fa moltíssima ràbia. Durant l'atemptat de l'11-M cadascú va dir la seva. Ell, igual que el ministre Ángel Acebes, de seguida va culpar a ETA. Molts no ho vèiem clar però tampoc ens hi voliem posar forts: al capdavall ETA havia fet una massacre a l'Hipercor i potser era capaç de tornar-hi. Però durant les hores següents es va veure que no, que eren terroristes islamistes. I sabeu quina va ser l'única persona que fins al darrer moment, i fins i tot quan ja s'havien descartat oficialment, va insistir que la culpa era dels terroristes bascs?