Atenció: aquest post té banda sonora. Mentre el llegeixes has d'escoltar això.
El novembre és el mes que m'agrada més. És com jo: fosc, com si estigués a mig fer, plujós i, molt sovint, emboirat. Fa olor de fum i d'humitat, i la seva llum és escassa i esmorteïda. El cel té el color de les aspirines una mica passades i el sol poques vegades es digna a escalfar-nos. M'identifico plenament amb aquest mes. Manual de Supervivència té lloc durant el novembre, i dues de les meves cançons preferides són, precisament, November Rain, dels Gun's Roses, i Nits de Novembre, d'Umpah-pah (la mateixa que, si m'has fet cas, estàs escoltant ara mateix).
A la ciutat de Girona li senta especialment bé el mes de novembre. La Devesa es torna vermella i marró, i els carrers estan coberts de fulles. Hi cau un plugim molt fi que fa que els cafès i els tallats de les set de la tarda -una hora que normalment faríem cerveses o còctels- es posin molt bé, sobretot si els prens en bars amb finestrals grossos i amb vistes a l'Onyar.
El novembre, més que deprimit, em fa sentir molt malencòlic. De la pitjor melàngia, com diu en Joaquin Sabina, que és la de coses que mai has tingut.