Quantes oportunitats estaríem disposats a donar a una persona? Dues, tres? Cinc, deu? En casos extrems, de dependència psicològica, potser més. Però al comunisme no. El comunisme mereix dotzenes d'oportunitats i se li toleren dotzenes de fracassos, amb els milions de morts que això comporta. Hi ha la vella excusa ("és que la idea en sí és molt bona") que a hores d'ara ja hauria d'estar superada: si una idea la proves mil vegades i no en funciona cap, és hora de buscar-ne una de nova.
Avui al matí he fet una parada a un centre comercial. Marques, logotips i publicitat. Potser la nostra societat és altament imperfecta, però me l'estimo mil vegades més que no pas la fredor sinistra del comunisme. Fixeu-vos en les fotografies de sota. Són tretes de la web Kim Jong Il looking at things. Tot és d'una artificialitat esgarrifosa. Uniforme, ordenat. No hi ha vida ni energia. Fins i tot el local de kebabs és antisèptic, quan tothom sap que si vols menjar un bon durum és important que el greix ho impregni tot.