TARDES DE BIBERONS: EN JOSHUA I LA SORAYA

La primera companya d'habitació que vàrem tenir era una pastora de cabres. No va saber que estava embarassada fins al cap de quatre mesos, quan ja començava a fer  panxa. Era el seu tercer fill, i es movia per l'hospital com qui es mou pel menjador de casa seva. No tenia telèfon mòbil i jo li deixava el meu per trucar. Estava tota sola i les seves visities eren discretes -tret de les joies que duien, imitacions decebedores de la casa Tous-  i esparses. Va prometre'ns que, si ens trobàvem mai en un mercat, ens regalaria un formatge de cabra.
Els segons companys eren peces d'un altre teler. Joshua i Soraya no són els seus noms reals però s'hi assemblen molt. Eren molt jovenets: ella en tenia divuit i ell, vint-i-poquíssims. A banda dels programes de la MTV, feia anys que no veia prenyaad a una noia tan jove. Estaven espantats, potser més que jo i tot. Quan eren sols el seu comportament era modèlic, però la cosa es complicava quan arribaven les visites: en una ocasió vaig arribar a comptar fins a dotze chonis i cholos, pràcticament adolescents i amb tot el que això comporta. Les infermeres van provar de fer-los fora però no hi va haver manera.
Aquell parell tenien una filla que es deia, posem pel cas, Rebeca.
- Tienes que poner una "h" entre la "b" y la "e". Rebheca.
No em puc queixar: un conegut meu, amb qui vam coincidir casualment i que s'estava dues portes més a l'esquerra, compartia habitació amb una mena de latin kings descafeïnats. En comptes de dotze, a la seva habitació eren divuit. Sempre hi ha algú pitjor que tu.