En contra del cibercomunisme: qualsevol autor s'hi deixa la pell a l'hora de crear alguna cosa. A més d'ell, hi ha tota una sèrie de persones que viuen del seu talent: editors, músics, publicistes, venedors, transportistes i un etcètera tan llarg com volgueu. És curiós com alguna gent tan sensible amb l'atur i amb d'altres problemàtiques socials, no tingui cap vergonya a l'hora d'ajudar a incrementar-lo. Penseu-ho fredament: quants video-clubs queden? Quanta gent va al cinema avui dia? Quantes llibreries i editorials han de tancar? I les botigues de música què? Està clar que si nosaltres no treballem gratis no podem exigir als escriptors, actors, músics i tota la colla que sí que ho facin.
A favor del cibercomunisme: baixar sèries gratis està la mar de bé. Podem veure-les a l'hora que volem i, sobretot, sense haver de pagar ni un cèntim. També cal tenir en compte que hi ha una taxa antipirateria inclosa en alguns articles informàtics (per exemple en els cedés) i que ja preveu que la majoria seran destinats a contenir material piratejat. Alguns artistes, val a dir-ho, són fastigosament, obscenament rics. Guanyen diners a carretades, fins i tot tenint en compte la distribució pirata de les seves obres. No s'acabarà el món perquè tinguin tres iots en comptes de quatre.
Hi ha una cosa que no deixa de ser curiosa. Tots aquells qui defensen el cibercomunisme com a arma per carregar-se als megamilionaris que pensin en el rodó propietari de Megaupload: era -i suposo que encara és- monstruosament ric. Exactament igual, o més, que la gent a la que pretenia fotre. Us sóna d'alguna cosa aquesta història? Queda algú, avui dia, que encara cregui en alguna cosa?