Fa poques setmanes els reporters del programa Callejeros van visitar el Raval barceloní. A algunes finestres s'hi veien pancartes que deien: Prou brutícia al Raval! Volem un barri digne!, i coses així. Els periodistes van entrevistar a una prostituta que es va mostrar molt disgustada amb les pancartes. Segons ella, el barri sempre ha sigut així, i els que protesten són hippies (fent servir les seves pròpies paraules) que han comprat un pis per quatre duros perquè volen viure al centre de Barcelona i es pensaven que el Raval era un barri exòtic.
- No se les ha pasado por la cabeza que si aquí los pisos son baratos es por algo? - es preguntava la puta, ensenyant els palmells de les mans per reforçar l'evidència i demostrar la seva incomprensió.
La bona senyora tenia tota la raó del món. Quan aquestes persones van comprar el pis al Raval sabien perfectament que al terra hi trobarien preservatius, que hi hauria rodamóns cagant als portals i que al carrer hi hauria prostitutes i proxenetes. A ells aquest Raval no els hi agrada i en volen un altre. Una multiculturalitat supermegaguai, amb restaurants hindús, basars orientals i botigues de queviures regentades per paquis enrotllats, obertes les vint-i-quatre hores. Sense xeringues al terra i sense camells a les cantonades. Fan el mateix que els pixapins que rehabiliten una casa en un poblet per passar-hi els caps de setmana i les campanes i les pudors del bestiar els hi molesten.
Lligant-ho amb el post d'ahir: no ens enamorem d'un lloc, sinó de la visió romàntica i llunyana que en tenim. Des de la distància tot es veu bonic, però al final la realitat s'acaba imposant amb la seva brutalitat tan característica.