LA PARADOXA DEL MÒBIL

Bona reflexió la que acaba de fer en Josep Cuní. Al seu programa explicava com alguns dels manifestants s'havien assegut davant del Mobile Phone Congress, que consideren el non plus ultra del capitalisme. La majoria d'ells, per entretenir-se, anaven twitejant o facebookant la jugada.  Una manifestació, per cert, convocada parcialment gràcies a les noves tecnologies.

Jesús de Natzaret va dir que si algú tenia la fe del tamany d'un gra de mostassa (penseu en la mostassa artesanal aquesta que venen, tan bona) seria capaç de moure muntayes. Aquesta frase, avui dia, és més vigent que mai. Sigui en que sigui la idea en la qual tinguis fe.

EL DIA QUE EM VAN PRENDRE L'APARCAMENT (I QUE VA NÉIXER AQUEST BLOG)

Fa tres anys jo era al pàrquing de davant del quartel de la Guàrdia Civil, a Girona. Al cap de moltes voltes vaig trobar un lloc on deixar el cotxe. Estava a punt de fer-lo entrar -intermitent posat i tota la pesca- però va haver-hi alguna cosa, no recordo quina, que em va distreure uns quants segons. En aquest intèrval brevíssim de temps un cotxe atrotinat va sortir del no-res i, maniobrant a tota llet, va prendre'm el lloc.

Del vehicle va sortir-ne una noia amb rastes. Vaig dir-li que aquell lloc era meu: jo era al davant amb l'intermitent posat. Ella em va respondre que tenia pressa i que jo no era l'amo del pàrquing. Li vaig dir que quan hi ha algú amb l'intermitent posat al davant d'un espai buit s'assumeix que està a punt d'aparcar-hi. Em va respondre aixecant el dit llarg i donant-me l'esquena.

La noia es dirigia a la Facultat d'Eduació, on hi havia tancaments d'estudiants per protestar pel Pla de Bolonya. També protestaven contra el capitalisme, l'occidentalisme, el cristianisme i el consumisme. Si ens hi hem de posar, no ens quedem curts.

L'endemà vaig anar a la Facultat a fer una volta. Vaig tornar a veure a la joveneta de les rastes. Ella i un parell de nois escrivien en una gran pancarta una consigna en contra de les desigualtats socials. Era curiós que una noia tan conscienciada com ella no fos capaç d'aplicar uns principis tan bells i elevats a la vida diària. Emprenyat, vaig escriure-ho al Facebook. A la gent li va fer molta gràcia el text. A partir d'aquí van venir-ne uns quants més, fins que algú em va suggerir que obrís un blog. Aquest que esteu llegint. El temps passa volant.
He recordat tot això aquest matí: el nen s'ha llevat a les set i me l'he endut al menjador a veure les notícies. Com aleshores, els estudiants prenien les facultats i tallaven el trànsit. Ja ningú se'n recorda de Bolonya i del món millor que volien construir. Nothing changes on New Year's Day. Demà penjaré el text que vaig escriure fa tres anys.

EL BATEIG

Quan fas turisme per Israel hi ha una visita que no et deixen perdre: la del riu Jordà. Allà, segons la Bíblia, Jesucrist va ser batejat pel seu cosí, Joan Baptista, un paio que vivia al desert i que es vestia amb pells d'animals, sobrevivint a base de menjar mel i els insectes que caçava. Cada any milers de persones posen els peus en aquesta zona del riu, deixant que uns peixets minúsculs els hi mosseguin (en alguns llocs es fan tractaments de bellesa fent servir aquests peixets d'exfoliant -no és broma, jo ho he vist a Platja d'Aro-). També s'hi celebren batejos, és clar. Vegeu el de la foto per fer-vos-en una idea.

La tradició mana que els pelegrins s'enduguin una mica d'aigua amb una ampolleta per si mai han de batejar un fill o un nét. En aquella època -vaig estar a Israel fa quatre anys- jo no pensava que mai tingués fills, però vaig omplir una ampolleta igualment. Vaig deixar-la a l'hotel i vaig estar a punt de beure-me-la vàries vegades, sobretot quan tornava de nit. D'alguna manera aquesta aigua va arribar a Catalunya, on la meva mare la va congelar. Avui la farem servir per batejar a en Lluc.

El vestit que durà també té molta història. Va portar-lo de França una senyora que, per coses de la vida, va anar a morir al geriàtric de Cassà. Durant els seus últims anys ella i la meva iaia es van fer molt amigues, i quan la francesa va morir (la Maria de París, li dèiem) li va regalar el vestit. El meu pare va dur-lo al seu bateig, i també vaig fer-ho jo. Avui el farà servir en Lluc. És un vestit antiquíssim, algú fins i tot podria dir que té un punt kitch, però al capdavall totes les tradicions el tenen. Hi ha coses que, si es pot, s'han de mantenir. Els bàrbars són a les portes i l'únic que manté senceres les civilitzacions són els detalls com aquest.

EL CULEBROT SUDAMERICÀ

Ahir era en un bar de Girona. A prop meu hi havia una dona de trenta-i-tants. Guapíssima, feia girar, però alhora se la veia una mica castigada per la vida. Amb ella hi havia un nen (o una nena, ara no ho recordo) que devia tenir uns sis o set anys.
La dona va agafar el telèfon mòbil i va trucar a algú. Parlava prou alt com perquè tots la sentíssim.
- Hola, tinc ganes de veure't - va dir, cargolant-se un floc de cabells.
El nen xuclava el Cacaolat amb una palleta i amb la vista clavada al televisor, que emetia un culebrot sudamericà antic. Semblava estar-hi molt interessat.
- Ets una persona molt especial, i vull que ho sàpigues - la noia parlava amb una veu molt melosa. Al meu costat, a la barra, hi seia un tipus que també parava l'orella. Em va semblar que respirava amb certa dificultat.
La dona seguia parlant:
- Si, ja ho sé, però jo vull que tu també ho sàpigues. El que passa és que em venia molt de gust parlar amb tu.
La conversa encara va durar uns quants minuts, encallada en aquell punt: ella tenia ganes de parlar amb ell i l'home em va semblar que estava emprenyat per algun motiu. El nen (o la nena) bevia Cacolat i mirava el culebrot, i la seva mare es cargolava els cabells com una adolescent en plena primavera.
És fantàstic que avui dia ens poguem enamorar i desenamorar a qualsevol edat. Està bé que la gent se separi, s'ajunti i es torni a separar. Al capdavall, tothom mereix una segona i una tercera oportunitat. Només em faig una pregunta al respecte: aprendrem alguna cosa al llarg de tot el procés? Seguirem comportant-nos, quan en tinguem quaranta-cinc, com quan en teníem quinze?

P.S.: de cop vaig entendre per què aquella criatura tenia tant interès en el culebrot sudamericà: segurament la seva vida s'hi assemblava una mica.

LLIBRES CONTRA PORRES?

Vagi per endavant el meu menyspreu cap a l'actuació de la policia valenciana. Les seves accions han estat brutals, quasi cruels, i completament desproporcionades. Pegar a nens que es manifesten és un acte condemnable de totes totes. Són faves comptades, i no crec que hi hagi res a dir.

Dit això, permeteu-me afegir que aquesta utilització simbòlica dels llibres per part dels estudiants em desagrada. Libres contra porres és un concepte tan romàntic com fals. Els joves, diguem-ho clarament, no llegeixen, o llegeixen exclusivament quan se'ls obliga a fer-ho. He passat moltes hores de la meva vida en llibreries i n'hi he vist molt pocs, poquíssims. Algú em pot rebatre, i amb raó, que els llibres són quasi objectes de luxe, fora de l'abast del jovent amb pocs ingressos. Els donaria la raó si les biblioteques estiguessin envaïdes per joves afamats de cultura escrita, però per coses de la vida també he passat moltes hores en biblioteques (de fet, mig any quan feia el Servei Social) i allà, de joves, n'hi havia pocs. De fet, potser era l'únic.

Els estudiants -i la resta de la gent en general- han de seguir lluitant per allò en el que creuen. Han de manifestar-se, han de cridar i etcètera. Només el hi demano una cosa: si volen fer servir els llibres com a arma, com a mínim que els llegeixin. Segur que el sector, que passa per mals moments, els ho agrairà. Si no, els hi demano humilment que canviïn de bandera.

NEW LOOK

Aquest dies estic fent proves amb el blog per donar-li un new look. El disseny, la informàtica i jo no som els millors amics del món, de manera que vaig fent a poc a poc. Com podeu veure, i seguint alguns consells que  m'heu donat, he tret la gerra de cervesa del fons. La veritat, a mi també em cansava. Això sí, he mantingut el color de civada. Crec que ara es pot llegir millor el text, que al capdavall és el que importa, com a mínim en un blog com aquest.
Com a la vida real, res és definitiu. Seguiré agraint (i, com podeu veure, fent cas) totes les suggerències i idees. De moment, mentre acabo de retocar-ho tot, em conformaré publicant posts absurds i buits de contingut, com aquest que esteu llegint ara mateix. I, com sempre, aprofito per agrair les vostres visites i, especialment, els vostres comentaris.

LA LLANTERNA QUADRADA I L'ELRIC DE MELNIBONÉ

Aquests dies, amb el nen a l'habitació, no puc llegir gaire estona al llit. La llum de la làmpada el molesta, de manera que he de fer servir una llanterna. És una llanterna de forma rectangular, barata, de les de tota la vida. Es fa difícil llegir amb aquell trasto, però és millor que res. Algú pot pensar que el millor seria limitar-se a no llegir, però passar unes quantes pàgines abans d'adormir-me és un plaer al qual m'és impossible renunciar.

L'altre nit llegia amb la llanterna i a fora hi feia molt, moltíssim vent. Vaig tenir una sensació molt forta de dejà vu. Jo creia que fins aquest moment de l'edat adulta no havia llegit mai fent servir una llanterna, de manera que aquella sensació se'm va fer molt estranya. Aleshores la meva ment em va transportar pel temps i em va fer recular fins que en tenia vint-i-pocs. En aquella època, com bona part dels estudiants de Magisteri,  feia de monitor. Acampàvem no sé on i els nens ja dormien feia estona. Els meus companys segurament estaven a la cuina del campament, bevent cafè o moscatell (la beguda preferida dels monitors d'aleshores). A la llunyania hi havia una tempesta, però els trons ressonaven per les muntanyes i eren perfectament nítids, com si la tinguéssim al damunt. També la llum freda dels  llamps, que cada pocs minuts il·luminava la tenda, com a les pel·lícules velles de terror. Jo era dins del meu sac de dormir, amb una llanterna d'aquelles que es posa al front (aquesta podria ser la solució, una llanterna al front!) llegint el darrer llibre de la saga d'Elric de Melniboné, de l'escritpor anglès Michael Moorcock. Pels qui no coneixeu les cròniques de l'emperador d'Imrryr, es tracta d'una sèrie de llibres de literatura fantàstica, molt allunyats dels clàssics del gènere, com a mínim quinze anys enrere. Tenia la ràdio posada, amb un cedé de Manowar, un grup heavy que lligava molt amb el to èpic de l'obra de Moorcock.

Els lectors podem dividir la nostra vida en autors. Durant uns anys ets moorcoquià, o bukowsquià, o tolquenià. D'adolescent vaig tenir un any sharpià i em vaig empassar tots els llibres que vaig poder del creador de Wilt. He passat per l'etapa Palahniuk, Sanders, Sedaris i fins i tot Hemingweiana. Ara sóc més Houellebecquià. La qüestió és que a vegades llegeixes un llibre que relaciones amb una època concreta de la teva vida, i la capacitat d'evocació és total. De la mateixa manera que sents una olor que relaciones amb un moment concret, la lectura et transporta al passat amb una força tant brutal que a vegades et desconcerta. L'altre dia no va ser la lectura en sí, sinó la forma en què llegia. Aquella llanterna quadrada.

CARNESTOLTES A GIRONA

Jo era al pas de vianants de la Plaça del Lleó de Girona, deixant passar a la gent. Entre les senyores amb carretó que anaven al mercat hi havia una bruixa. Era una noia a la trentena, amb nas aguilenc, faldilla negra amb pedaços i escombra sota el braç. Es feia estrany veure-la de dia, i encara més un dia tan lluminós com avui. M'he fregat els ulls: què cony estava passant? De seguida m'he recordat que aquest cap de setmana és Carnestoltes (des que sóc pare que no faig cap distinció entre els mesos de l'any).  Aquella bruixa segurament tornava de festa, o simplement era algú que s'havia disfressat i havia anat a fer la compra setmanal vestida de negre i amb una escombra sota el braç.

Poca estona després he vist més gent disfressada. No pas gaires: a Girona el Carnestoltes no se celebra de manera especial. Un d'ells anava de ninja i l'altre de vampir. També hi havia -oh, que original- un noi vestit d'infermera. Puc acceptar una persona disfressada a les tres de la matinada i amb mitja ampolla de whisky a l'estómac, però se'm fa difícil entendre-ho a les tres de la tarda. Més tard he anat al Mercadona. Allà hi havia una noia -per l'accent, sudamericana- vestida de manera molt estranya. Em resulta impossible descriure la combinació de roba que duia, però poques vegades a la vida he vist colors tan enfrontats i dissenys tan antagònics. He passat molta estona mirant-la, i m'ha estat impossible saber si anava disfressada o si, senzillament, vestia així de forma habitual. Sortint del supermercat he anat a comprar còmics i al davant de la botiga hi havia una punk que tocava una flauta dolça. Era una estampa tant tòpica que tampoc m'he vist amb cor de saber si era una quissoflauta autèntica o una disfressa molt ben aconseguida. Finalment he anat al Wine Palace a comprar una ampolla de whisky. Quan baixava del cotxe m'he creuat amb un heavy dels de la vella guàrdia: pantalons ajustats, samarreta negra i tota la pesca. Portava una auriculars desproporcionadament grans, molt dels vuitanta. Era autèntic?

El Carnestoltes té aquestes coses: al final ja no saps qui va disfressat, ni pots diferenciar als quissoflautes autèntics dels festius. Aquests dies tot és molt confús.

CAN XAMFAINA

Can Xamfaina és un d'aquells bars que un dia desapareixeran tristament, sense possibilitat de resurrecció. No se li poden fer neteges de cara ni canvis d'estil, perquè ja no seria can Xamfaina.
Ubicat a la carretera que travessa Cassà, conserva un toldo descolorit amb el seu nom oficial: Frankfurt Nuri. En aquella època els noms dels bars, per semblar moderns, incloïen les paraules "frankfurt", "snack" o el genitiu saxó "'s".
És un lloc únic, mereixedor d'un relat curt, i mig m'estranya que no l'hagin envaït hordes d'aquells urbanites  que busquen llocs autèntics. Pots menjar-hi una entrepà d'hamburguesa excel·lent, i uns frankfurts igualment deliciosos (per estrany que sembli, al món hi ha frankfurts deliciosos). Brasons de xai, bistec de cavall, botifarra amb seques, senglar estofat. No diuen salsa ketxup, sinó tomata. El vi és de bota, del que té molt pòsit i et fa anar de tort al cap de tres gots: has d'aigualir-lo amb sifó. És normal compartir barra, a l'hora de sopar, amb caçadors que hi són des del migdia, quan han tornat de cacera. Es criden els uns als altres d'una punta a l'altre del restaurant, i a vegades es fa difícil entendre'ls. Els seus gossos tenen noms com ara Sandokan o Capitán. La Núria se'ls mira a tots -ens mira a tots- amb una paciència infinita, com si qualsevol cosa que poguéssim dir o fer ella ja l'hagués vist o sentit mil vegades. Les cambreres joves i boniques que l'ajuden són el blanc dels afamats caçadors, que allà canvïen l'escopeta per la llengua afilada, tot i que potser una mica lenta per culpa del mam.
Els cassanencs combaten la tristor dels diumenges al vespre amb pizzes i kebabs. Tan una cosa com l'altra estan molt bé, però no s'acosten, ni de lluny, a l'hamburguesa amb ceba i formatge que prepara la Núria.

UN BON BLOG: QÜESTIONARI D'AUTOAVALUACIÓ

Aquests dies he estat llegint sobre blogs. No parlarem avui de si estan o no en perill d'extenció, sinó de com ha de ser un bon blog. Cadascú hi diu la seva, però hi ha una sèrie de punts en els quals tothom es posa d'acord:

- La periodicitat: un blog s'ha de renovar sovint, sense caure en l'excés. Dos cops al dia potser és massa i un cop a la setmana és massa poc. Sembla ser que el millor és un cop al dia, màxim cada dos dies. 

- L'interconnexió: un blog ha d'estar connectat a d'altres blogs. Donada la gran quantitat que n'hi ha avui dia, és fonamental que aparegui com a enllaç a d'altres blogs, com més ben considerats millor. Com passa a la vida real, vaja.

- La novetat: un bon blog és original, i no una simple còpia de blogs que ja existeixen. Ha de parlar de coses de les que ningú més parla, abordar temes poc coneguts o tenir un estil diferent. I si pot ser, tot això alhora.

- Ser trendy: els hipsters (els modernillos-gafapastas de tota la vida) són grans lectors de blogs.  Si els agrades a ells ja quasi tens la partida guanyada.

- Maridar imatge i text/disseny en general: aquí no hi fa falta descripció.

He estat repassant aquests punts per veure què faig bé i què no. Una mena d'autoavaluació, vaja. Al primer punt, la periodicitat, m'hi poso un set sobre deu. Suspenc la interconnexió, ja que tot i que alguna gent té la bondat de linkar-me, en general no tinc gaires amics a la Xarxa. Hi poso un quatre. Sobre la novetat no sé què pensar. A mi em sembla que no hi ha gaire gent que escriu sobre els mateixos temes que jo, o potser sí. El que està clar és que no són nous, però tampoc estan gaire tractats. M'hi poso un sis i mig. Suspenc definitivament el tema trendy -sóc de poble- i, a més, de manera estrepitosa. Un dos o un tres. De maridar lletres i fotos tampoc en sé, de manera que suspenc amb un quatre. De mitjana aprovo, però amb un resultat molt discret.

Fa dies que penso en fer un replantejament d'aquest blog. Tinc un parell d'idees que em ballen pel cap però encara no han acabat de quallar -ni sé si ho faran-. De moment, tinc pensada una petita recopilació de great hits, fent servir el google analytics de referència. 

Per cert, si algú té ganes de fer puntuacions diferents de la meva, per bé o per mal, rebré l'opinió amb els braços oberts.

Periodicitat:

Interconnexió:

Novetat:

Ser trendy:

Maridar imatge i text/disseny en general:

SÓC UN GOLDEN RETRIEVER

Fa anys vaig fer l'examen de cinturó negre de KickBoxing. El Kickboxing en realitat és un esport, no pas una art marcial, i no té sentit que hi hagi un sistema de cinturons. De fet, si hi penses bé, el sistema de cinturons en general és inútil, però és una bona manera de fer diners. En fi. La qüestió és que aquell matí de dissabte dues persones ens examinàvem de cinturó negre, un company de gimnàs i jo. Mentre els novells feien les proves nosaltres escalfàvem a la sala del costat. Al mateix lloc hi havia un paio que, malgrat que només era cinturó verd (o alguna cosa semblant), era una màquina de matar. Tots li teníem por, fins i tot els que se suposa que estàvem per damunt seu.
Vàrem fer l'examen i va anar bé. Va ser, segurament, una de les experiències físiques més esgotadores -potser la més esgotadora- que mai he viscut. Mentre em feien les preguntes teòriques jo feia esforços per no vomitar a les sabates del tribunal. El meu company i jo havíem pactat que la part del combat, la més important de l'examen, seria molt vistosa: molts cops de peu alts, girs, escombrades... molt ventall tècnic, en definitiva.
Després de l'examen vam anar tots a dinar. A un restaurant xinès, és clar. Havent fet les postres el meu company em va posar la mà a l'espatlla. Assenyalant amb al cap al paio del cinturó verd, va dir:
- Tu i jo sabem tirar cops de peu molt alts alts i fer moltes mariconadetes, però contra aquest no hi tenim res a fer. Som golden retrievers: molt bonics i amb el pèl molt lluent. Però aquest tio és un bulldog. Només es cinturó verd, però ens podria matar a tots dos amb una facilitat esgarrifosa.
El meu amic tenia raó. Més tard aniria a un altre gimnàs i coneixeria a italians gegantins, negres amb el cos cobert de tatuatges i d'altres personatges, cada un més temible que l'anterior. El meu cinturó negre i els meus cops de peu alts, les escombrades i els girs els farien riure, un riure esdentegat i aterridor. Allà prendria plena consciència del que em va dir el meu amic. Només som golden retriever amb el pèl molt brillant. Guanya el més fort, i el cinturó només serveix per aguantar els pantalons. Aquesta és la grandesa de les arts marcials.

ROCK A L'ORIENT MITJÀ

Fa dies vaig enxampar un reportatge sobre la música rock als països islàmics. Vaig trigar poca estona a canviar de canal, però el tall que vaig veure em va impactar. Els musulmans feien les mateixes ximpleries que fem els borratxos d’aquí: pujaven a coll-i-be dels seus amics, ballaven de manera ridícula, intentaven impressionar a les noies fent salts i cabrioles... patètic, vaja, com són patètiques totes les festes quan les veus en perspectiva. Jo partia de la premissa que aquells paios anaven trompes però el reporter va assegurar que en aquella festa només s’hi bevien sucs de fruita.  Què passava aleshores? L’alcohol és, precisament, la gran excusa. L’explicació perfecta. Quan fem el ridícul i l’endemà estem avergonyits sempre culpem a les copes. Com s’ho fan, ells? “Buf, ahir vaig beure massa suc de préssec i vaig acabar la festa ballant sense samarreta. Que patètic, en nom d’Al·là, juro que no hi tornaré mai més...”

Aquell reportatge em va angoixar, però no és l’única cosa que ho ha aconseguit aquesta setmana. M’inquieten les reaccions espanyoles davant dels guinyols francesos. A mi, la veritat, em van fer molta gràcia. El Facebook va ple de fotografies i de campanyes de to patriòtic inflamat, la majoria de les quals inclouen la paraula “cojones” i “huevos”.  Ja es parla de boicot als productes francesos. Em recorda a la vegada que un dibuixant va fer una caricatura de Mahoma i els radicals el van voler matar. És trist que un paio vulgui matar-ne a un altre per motius religiosos, però encara és més patètic que passin coses així per culpa de l'esport.

EL FUTBOL I JO

Mitja Catalunya ara mateix deu estar veient el Barça. A mi el futbol mai m'ha fet fred ni calor. En realitat, no m'agraden gaire els esports televisats. Només sóc capaç de suportar alguns combats de boxa i d'altres esports de contacte i, com que no tinc pay per view, em limito a veure'ls al cap d'un temps al Youtube.

Això meu no és pedanteria. El meu referent cultural és en Batman. Abans de sopar he tingut vint minuts lliures i, en comptes de llegir els clàssics russos, he comandat un batalló de Space Marines contra un dimoni de Khorne, en un planeta el nom del qual no recordo. No he vist quasi cap pel·lícula d'en Woody Allen. De petits, a l'hora del pati, els meus escassos amics de no-jugar-a-futbol i jo parlàvem de Transformers i de Másters del Universo. El futbol, simplement, no m'agrada. Espero que el meu fill en sigui un gran aficionat i no tingui els problemes de socialització que jo he tingut.

I és més: cada vegada que sento que en parlen -és a dir: aproximadament dues o tres vegades cada hora- tinc la vaga sensació que tot plegat és mentida. Veient les picabaralles d'en Guardiola i d'en Mourinho em vénen al cap els combats de lluita lliure americana que vèiem quan érem petits. Allà també hi havia els bons (molt bons) i els dolents (molt dolents) i tots dos tenien els seus propis seguidors. Em costa entendre que en un esport que mou una quantitat tan obscena, tan vergonyosa de milions, es deixi res a l'atzar.

Que els àrbitres a vegades estan comprats és una cosa òbvia fins i tot per a algú tan obtús com jo. Com pot ser que al segle XXI, on fins i tot al lavabos hi ha càmeres, segueixin refiant-se de l'instint d'un home que segurament està en la pitjor posició possible per jutjar un fet? Com pot ser que alguns jugadors tinguin comportaments tan violents que farien que un lluitados d'Arts Marcials Mixtes envermellís, i a sobre no els passi res? Només m'ho explico d'una manera: de la mateixa manera que els combats de lluita lliure americana, tot és només un gran espectacle. El problema és quan s'hi dóna més importància del que té. I aquí això és el pa de cada dia.

EL DIA QUE EL MEU AVI VA CONÈIXER A DALÍ REENCARNAT

Fa uns anys el meu avi va anar de públic a un programa de televisió. Era un magazín de tarda que feien a TV3, no en recordo el nom. Un dels convidats duia barretina i jurava que era el fill secret, o bé la reencarnació, de Dalí, tampoc ho recordo gaire. Van fer-li l'entrevista, el paio va deixar anar les seves divagacions dements i el programa es va acabar. Quan el públic abandonava el plató en Dalí reencarant es va dirigir al meu avi. D'entre totes les persones que hi havia allà dins el va triar a ell. Va abraçar-lo i li va cridar: "Adéu siau, senyor! Molt de gust d'haver-lo conegut!".

El poder d'atracció que exerceixo cap als bojos ve de lluny. Basant-nos en aquesta anècdota, potser fins i tot està escrit als gens de la meva família: el meu pare, quan era alcalde, també va haver de tractar amb uns quants però aquest, òbviament, és un altre tema.

Durant una època aquest magnetisme es va intensificar. Anés on anés, hi hagués la gent que hi hagués, jo sempre aconseguia topar-me amb el més malalt. Aviat vaig aprendre uns quants trucs per evitar als sonats. Sembla ser que la majoria de la gent ja coneix aquestes tècniques i les utilitza de forma intuïtiva i natural. Per exemple, si hi ha un boig potencial no se l'ha de mirar als ulls. Sobretot no mirar-li als ulls. Tampoc has de somriure si fa coses rares, i encara menys riure. Si veus que se t'acosta, canvia de vorera amb el cap cot. Si parla amb algú no t'afegeixis a la conversa. Si et crida, no li responguis. Tot això, ben elemental i sensat, jo no ho sabia fer. Durant un temps vaig conèixer rodamóns que m'explicaven que la seva jaqueta de pell havia estat del rei d'Espanya. Borratxos que m'ensenyaven fotos d'un torero famós i em juraven que era el seu fill. Fabuladors de tota classe, tarats i gent amb la mirada perduda, les dents trencades i la ment encara més trencada. Bars i gimnasos d'arts marcials són terreny abonat per aquesta fauna. Feia temps que no en trobava cap i pensava que ja ho havia aconseguit. L'altre dia, a la fruiteria, vaig comprendre que no. Que sóc un iman pels bojos.

EL SINDICALISTA, LA FRUITERA I JO

La fruitera embarassada i el client de mitjana edat discutien de política. Escoltant a l'home te l'imaginaves com una mena de superheroi antifeixista i revolucionari, la col·laboració del qual havia estat imprescindible per destruir el franquisme. Els seus enemics eren els grisos i la seva motivació, l'assassinat d'uns parents a mans dels esbirros de Franco.
Jo era dues caixes més enllà, triant pomes pink lady, i no me'n vaig poder estar:
- Perdona, però em sembla que, per desgràcia, Franco va morir al llit. De la manera que parles sembla que l'haguéssiu enderrocat. En realitat va consumir-se com un ancià decrèpit qualsevol. El franquisme va morir de fàstic i d'avorriment.
En aquell mateix instant em vaig adonar del meu error. L'home em va clavar els ulls, però semblava que  volgués mirar una cosa que hi havia darrera del meu cap. Era esgarrifós. De seguida va ser evident que li faltava un bull. Va posar-se a cridar com un energúmen i vaig decidir que el millor era demanar-li perdó per haver-me posat on no em demanaven. Però l'home estava animat i no tenia cap intenció de deixar-ho estar. La botiguera va demanar-li sisplau que marxés i ell no va fer-li cas. Ella, embarassada, va començar a plorar.
- Encara pariré aquí! - bramava la fruitera.
- El que tu hauries de fer és agafar una baixa per malaltia.
- No està malalta -intervenia jo- Està embarassada.
- Doncs que s'agafi una baixa. Si no, que no es queixi. Era sindicalista, jo, i estic molt sensibilitzat amb aquests temes. Si la gent no pot treballar ha d'agafar una baixa. No hi ha volta de full.
La conversa va ser així de surrealista, ho juro. La fruitera li va demanar altra vegada que sortís i l'antic sindicalista no va voler. Aleshores vaig intervenir-hi agafant-lo del braç. Ell s'hi va resistir i em va amenaçar amb denunciar-me (pesava uns vint quilos menys que jo i era un pam més baix: fins i tot algú amb els fusibles tan fets malbé com ell s'adonava que, físicament, amb mi tenia les de perdre).
La noia sanglotava  i li vaig demanar que truqués a la policia.
- Sí, truqueu a la Guàrdia Civil, franquistes! - cridava ell.
Mentre la fruitera telefonava l'home havia sortit de la botiga i increpava a uns iaios que havien aparcat damunt de la vorera. Segons ell, el pobre iaio havia insultat al seu pare, i li exigia a crits que demanés perdó i que anés a aparcar bé el cotxe. Vaig sortir al carrer i vaig suplicar-li que es calmés. Aleshores,  com si l'aire fred li hagués tornat el seny de cop, es va tranquil·litzar. Després d'una estona de parlar tots dos es va posar a plorar i em va donar la mà.
- Vés a demanar perdó a la noia, que t'has passat tres pobles.
Amb grans escarafalls, llàgrimes i abraçades va demanar a la fruitera que el perdónes. Quan les coses s'havien arreglat més o menys va arribar la policia, que resulta que ja el coneixien d'altres incidents semblants. Al final tot va quedar en un ensurt. Ell va marxar a fer les seves coses  i jo, mort de remordiments i de vergonya em vaig quedar demanant perdó a la noia. Al capdavall, si jo no hagués intervingut en aquella conversa potser res d'això no hagués passat.