L'AVENTURA DEL KIM'S

Quan era jove i  tirava els trastos a una noia generalment anava pet. Això tenia dues avantatges: la primera és que quan em rebutjaven no m'importava gaire. La segona, i la més important, és que emborratxar-se era una manera de perdre la vergonya.

Recordo una única vegada que vaig tirar la canya anant serè. Era quan estudiava a la Facultat. Aquell dia dinava tot sol al Kim's que hi havia a a Emili Grahit. A la vora meu hi havia una noia que també menjava tota sola. De tant en tant ens miràvem. Durant molta estona vaig preguntar-me si jo li agradava. Se suposava que aquestes coses es notaven, o com a mínim això deia la gent, però jo era incapaç de desxifrar mirades, ni aquella ni cap altra. Fos com fos, era de comú acord que si una noia et mirava gaire estona era perquè volia embolicar-se amb tu. Armat només amb aquesta premissa, i sense ni una gota d'alcohol a la sang, vaig posar-me dempeus i em vaig acostar a la seva taula. Podia sentir la sang circulant per les meves orelles com si es tractés d'un riu cabalós.

Vaig aconseguir barbotejar:
- Què tal? Estàs sola?
- Sí, però espero a una persona - va respondre ella.
- Ah, perdona doncs ...
- Sí. No passa res.
Vaig tornar al meu lloc, marejat i amb ganes de que s'obrís un forat enorme al terra i se m'empassés. Si no volia rotllo, per què coi em mirava tant? Vaig intentar acabar-me l'hamburguesa però la vergonya m'havia fet un tap a  l'estómac. Cada pocs segons l'espiava de reüll i sentia com que les galtes em cremaven com si a dins hi tingués tot el foc de l'infern. Allò era terrible. Finalment vaig deixar l'entrepà a mig menjar i vaig sortir del Kim's arrossegant els peus, derrotat.

Un cop al carrer vaig recordar que havia de trucar a Algú. Vaig entrar en una cabina de telèfons que hi havia al davant del restaurant (si en fa de temps, d'aquesta història!). Mentre parlava amb l'Algú vaig veure com la noia sortia del restaurant.
Anava tota sola.

QUE CREMI TOT

Veient les imatges dels aldarulls d'avui se m'acut que la millor reflexió és la que fa l'Alfred, el majordom de Bruce Wayne, a la pel·lícula El Caballero Oscuro:
"Hi ha homes que no busquen res amb lògica, com ara els diners. No pots comprar-los, ni intimidar-los, convèncer-los, ni tan sols pots negociar amb ells. Hi ha homes que només volen que cremi tot".

COSES BONES

Com que sempre m'acusen de ser un tipus negatiu avui escriuré un post amb tot de coses que m'agraden. Us aviso que serà molt personal. Potser tindreu alguna cosa millor a fer que llegir-lo. O potser no.

M'agrada:

- La traducció en català de les novel·les de Joc de Trons, que demostra una vegada més que la nostra llengua és rica i versàtil.
- La sèrie Breaking Bad, i tenir col·legues que et coneguin els gustos i sàpiguen què recomanar-te.
- El tablet que em van regalar en Lluc i la meva dona.
- Que en Lluc em deixi dormir a les nits.
- Tenir millor el turmell fins al punt de poder recomençar els entrenaments (això sí, en mode light).
- La gent rara que trobes pel món i les històries absurdes que t'expliquen.
- Que un dels meus escriptors prefererits segueixi traient llibres després de mort.
- Que els sindicats, que sempre s'han mostrat contraris a l'escola concertada, ara enviïn correus electrònics anomenant-nos "companys i companyes" i demanant-nos suport.
- Les idees que tenen vida pròpia, i que abans que te n'hagis adonat ja s'han convertit en un post.
- Que em diguin que s'ho han passat tan bé amb Manual de Superivència (o amb algun conte) que l'han acabat en un obrir i tancar d'ulls.
- L'índex de visites segons el Blogger (no tant segons el Google Analytics).
- Menjar un kebab xungo o una pizza el diumenge al vespre
- Fer un sopar + gin tònics i no tenir ressaca l'endemà.
- Que hagis aconseguit arribar fins aquí. I que tornis aviat a llegir aquest blog.

HOUSE I LA RESPONSABILITAT INDIVIDUAL

Una de les qüestions recorrents de la sèrie House és el tema de la voluntat individual. Quan una persona mostra un comportament fora del normal els personatges de la sèrie assumeixen que es tracta d'un desordre neurològic. Si algú, posem pel cas, és massa generós, els metges dónen per fet que té un transtorn cerebral. Si li agraden el riscos, si és egoista o altruista, si és infidel o bon marit: tot són malfuncions del cervell. La voluntat humana no compta mai per res.

Aquest debat és antic, i ha estat abordat mil vegades pels filòsofs en diferents moments de la Història: fins a quin punt un subjecte és responsable dels seus actes? Fins a quin punt mereixem i som responsables de la nostra la sort i de la nostra desgràcia?

Durant uns quants anys em va agradar molt Sartre. La seva filosofia xoca frontalment amb la del Doctor House: segons ell, tota persona és la responsable última dels seus actes. No hi ha déus, ni destí, ni res de res, i no podem culpar a ningú dels nostres fracassos. Darrerament hi ha diferents corrents New Age que han revisat i fet seva aquesta idea. La més coneguda és la Llei de l'Atracció, formulada en el bestseller El Secret. Segons aquesta premissa, ens passa tot el que projectem mentalment. Un pensament positiu comportarà actes positius, i un  pensament negatiu portarà desgràcies. La malaltia, per exemple, és culpa d'un pensament negatiu.

M'he fet gran i ja no m'agrada Sartre, i encara menys les tesis d'El Secret. Com en House, crec que bona part del nostre comportament ja ens ve donat: les neurones van pel seu compte, i en alguns moments hi ha ben poca cosa a fer-hi.  La vida va com va i la sort existeix, i pensar coses bones no farà que les atraiem. De fet, jo era dels que pensava que suspendria un examen i, al final, sempre treia un cinc pelat.

NOVA ZELANDA EN ESTAT DE XOC

Sembla ser que un terratrèmol ha destruït la fàbrica on s'elabora la famosa melmelada Marmite, a Nova Zelanda, i que a resultes d'això tot el país està en xoc. La primera vegada que vaig tastar la Marmite va ser a  Anglaterra, a casa del meu amic Ivan. Des d'aquell dia que vaig associar-la amb Anglaterra, i m'ha sobtat saber que la fabriquen a Nova Zelanda. En fi. Aquell dia llunyà jo tenia ressaca i ell em va assegurar que una torrada amb mantega i Marmite era l'esmorzar dels campions, i que segur que el malestar s'esvairia. Recordo perfectament que va ser així.

No sé si mai heu tastat la Marmite. Als supermercats d'aquí podeu trobar-ne fàcilment. Si no, proveu el Bovril, que és més o menys el mateix. No són exactament  melmelades, sinó  subproductes que s'obtenen amb l'elaboració de la cervesa. Tenen un gust fort i salat, i és fàcil que no us agradin. Tampoc crec que siguin molt saludables. Molta gent el fa servir per realçar el gust dels guisats o, simplement, l'afegeixen a un cassó d'aigua calenta i tenen un consomè. També pots menjar-la, com ja he dit, per esmorzar o per berenar. Els hooligans anglesos en fan entrepans i se'ls enduen als camps de futbol. Sigui com sigui, el meu amic Ivan tenia raó: és el millor remei contra una ressaca.

ANALYTIC VS BLOGGER (!?)

Fins fa poc feia servir el Google Analytics per veure l'audiència del Tardes de Birres. L'Analytics és, com el seu nom indica, una eina que serveix per saber quanta gent entra a una pàgina web, des d'on entren, quin post és el més vist, coses així. Fa unes setmanes l'aplicació va fer figa. Va ser en el moment just en què vaig canviar el disseny del blog. Ja m'havia passat alguna altra vegada. Segur que, si m'hi posés, al final aconseguiria arreglar-ho, però una mandra còsmica m'ho impedeix.

Aquests dies he descobert que el Blogger, que és la pàgina que faig servir per penjar els posts, també té el seu propi medidor d'audiència. Vaig entrar-hi l'altre dia i, sorpresa, les xifres de visitants s'havien multiplicat quasi per cinc. És demencial: segons aquest, tinc molts més visitants que no pas segons el Google Analytics. Tan allunyades són les xifres que semblen les versions que dónen els sindicats i la policia local d'assistència a una manifestació.

Com quan hi ha una manifestació, no saps a qui creure. Unes dades t'encanten i les altres no. Pots caure en la temptació de quedar-te amb les xifres que més et convenen, o pots fer una volta per Internet per veure si hi ha més gent a qui li ha passat, com arreglar el Google Analytics i, sobretot, descobrir quina de les dues aplicacions té raó. Però tot això, com he dit, fa una mandra infinita i et treu temps. I el temps, com tots sabeu, no es compra. De manera que em quedaré sense saber quanta gent entra a la pàgina i, en tot cas, si algun dia necessito una injecció d'autoestima,  miraré les xifres inflades del Blogger.

L'HOME DEL BOSC

Pels boscos hi trobes molta gent rara. Per exemple, fa dues setmanes hi havia un paio a la cinquantena fumant porros dins del seu cotxe. El més curiós era el seu look: era un caravermell amb pantalons de vellut, ulleres de l'any de la catapum i camisa de franela. Semblava un pagès dels voltants, de cap manera un consumidor típic de cannabis. Només li faltava la boina.

Avui m'he llevat d'hora i he sortit a córrer per cremar els calçots d'ahir. M'he apartat del camí principal i m'he ficat en un bosquet perquè volia fer estiraments. Després he tirat quatre o cinc cops de peu a l'aire. De cop i volta he sentit un soroll al meu darrera. M'he girat i he vist que a pocs metres hi havia un paio. Era més alt que jo i de mitjana edat. Duia un abric molt llarg i unes ulleres fosques que li tapaven mitja cara. Feia calor però ell duia la parca cordada fins a dalt. Amb ell hi anaven dos gossos d'aquells que fan tan soroll. El pobre tio semblava un pervertit.

Jo, al meu rotllo, he seguit clavant cops de peu a l'aire i pensant què cony hi fotia  aquell individu allà. És massa tard pels bolets i, amb aquest temps, és impossible que busqués espàrrecs. De fet, l'home em mirava tota l'estona amb un mig somriure. Aleshores ho he entès: potser aquell bosc era una mena de punt de trobada per gent que busca sexe ràpid i anònim. Aquell paio segurament era gai i s'havia pensat que jo també ho era. Però he recordat que a Cassà de la Selva no hi ha llocs així, i els homosexuals es veuen obligats a mudar-se a ciutats grans.

M'he anat ficant nerviós i al final ho he deixat estar. Em sentia imbècil clavant cops de peu al mig d'un bosc i essent observat per un tipus amb aspecte de violador, de manera que he decidit que l'entrenament se'n podia anar a prendre pel sac. Per recular havia de passar pel costat de l'home, que era just al bell mig del corriol que menava al camí. Ho he fet amb la guàrdia ben alta, per si se li acudia fer alguna cosa estranya. Però l'home m'ha mig somrigut i ha dit alguna cosa als seus dos gossots, uns animals absurds i cridaners. He tornat a casa preguntant-me qui cony era aquell tio, què hi fotia al mig del bosc i, sobretot, per què em mirava d'aquella manera tan inquietant.

LES MOSQUES BORRATXES

Ahir el diari Ara publicava aquesta aquesta notícia. Sembla ser que les mosques que no tenen èxit sexual tendeixen a beure més alcohol que no pas les que sí que en tenen. Durant molt temps he defensat que les noies boniques, en general, s'emborratxen poc. El mateix passa amb els paios atractius. Si no us ho creieu farem un petit experiment: truqueu-me i sortim a fer un volt per un parells de bars de nit. Comprovarem que els individus atractius estan molt reclamats -alguns no dónen l'abast- mentre que els menys atractius, morts de fàstic, es dediquen a consumir alcohol de mala manera. Us donaré un euro per cada noia atractiva que veiem que vagi borratxa com un cep. I, per cada paio lleig que vagi trompa, vosaltres em donareu un euro a mi.

La gent guapa no s'emborratxa, de la mateixa manera que la gent guapa no pinta, ni escriu, ni llegeix, ni fa gaire res. La gent guapa -guapa de debò, s'entén- està satisfeta amb la seva vida i no li cal refugiar-se en paradisos artificials edificats a base de licors, drogues, llibres o videojocs. La gent guapa estima la vida perquè la vida els estima a ells, i com que el món ja els hi va bé no pretenen canviar-lo. Quants Premis Nobels coneixeu que siguin atractius?

Sempre acabem allà mateix, i l'única cosa que canvia són els cànons que defineixen la bellesa: a cada moment històric es valora una cosa diferent. L'instint de reproducció és la nostra motivació més poderosa i condiciona les nostres vides d'una manera o d'una altra. I a final som més semblants a una simple mosca del vinagre del que ens agradaria.

UN ACUDIT

Fa dies que no escric res, tot i que tinc dos o tres posts que em ronden pel cap. Fins que no trobi una estoneta per asseure'm a escriure amb calma us explico un acudit:

Un cotxe ple de polítics va tenir un accident prop d’una granja. El pagès, en sentir el soroll, va sortir a investigar. Veient el desastre va cavar una fossa al terra i va enterrar-los a tots. Dies després un policia va veure les restes de l’accident i va preguntar al granger què havia passat. Aquest li ho va explicar. “I tots els polítics eren morts?” va preguntar, sorprès, el policia. “Bé, alguns deien que no, però vostè ja sap com en són mentiders, els polítics”.

LES MILLORS IDEES

 

Les millors idees sempre vénen en el pitjor moment. Ets al llit, a punt d'adormir-te, i et ve al cap un tema genial per fer un post. Hauries d'aixecar-te i escriure-ho en alguna banda, però estàs tan fet pols que no te'n veus amb cor. "Demà ja me'n recordaré, és una idea collonuda" penses, però l'endemà, és clar, ja l'has oblidada. Moltes vegades fins i tot has oblidat que havies tingut una idea. És una llàstima perquè algunes d'elles eren genials. Durant una època vaig tenir un petit bloc de notes a la tauleta de dormir. Allò va funcionar relativament però, per algun  motiu, vaig deixar-ho de fer i no hi he tornat. Mandra, suposo.

També tens grans idees quan et dutxes. Aquestes, si ets prou ràpid, sí que les pots apuntar. Si se t'acuden al bar, esmorzant o fent una cervesa, pots demanar paper i  bolígraf, o bé escriure-les en un tovalló de paper. Cada vegada que buido del  tot les butxaques dels abrics (és a dir, un cop o dos per temporada) hi trobo un munt de paperets amb anotacions que mai han arribat a ser posts, ni contes, ni res de res. Només idees que no han evolucionat. A vegades, amb sort, també hi trobo una moneda de dos euros i, en  casos excepcionals, un bitllet de cinc. Quan surts a córrer també te'n vénen al cap, però aquí el tema es complica una mica perquè si falta gaire estona per arribar a casa les idees desapareixen. Algunes no deixen cap rastre, com aquells somnis que, quan et lleves, creus que els recordaràs però al cap de poques hores ja s'han esfumat. Avui, per exemple, he tingut un somni absurd que, de tant absurd com era, estava convençut que no podria oblidar-lo. Però ja no me'n recordo de res.

RAVIOLI

Ravioli va ser una de les grans sèries de televisió dels vuitanta. Aquesta producció alemanya tractava d'una família nombrosa, els pares de la qual marxaven a fer una cura de salut en un  balneari que durava quinze dies. Van deixar un grapat de diners als germans grans perquè s'ocupessin dels petits. Tan bon punt els pares van creuar la porta, els germans van celebrar una assamblea: si es gastaven part dels diners comprant llaunes de raviolis pre-cuinats tindrien menjar per quinze dies i encara els hi sobraria un munt de diners, que podrien fer servir pel que volguessin. De seguida van estar-hi d'acord, i s'ho van rebentar tot comprant llaunes de raviolis.

El meu personatge preferit era un dels germans grans. Volia ser escriptor i tots l'avisaven que, si ho feia, es tornaria boig. En comptes d'escriure a casa seva ho feia al búnker (imagino que era un búnker nazi, és clar) que hi havia al jardí de cals seus veïns. Hi havia instal·lat una campana que l'avisava si venia algú. Una vegada l'escriptor va lligar amb una japonesa i la va convidar a sopar. La japonesa els hi va preparar sushi. L'escriptor se'l va menjar i, quan va saber que era peix cru, va haver de córrer al lavabo a vomitar. Puc recordar aquesta escena amb tota nitidesa.

A mi m'encatava allò. Tan de bo, pensava, fos com aquest noi, i el meu veí tingués un búnker de la Segona Guerra Mundial. Jo també aniria allà a escriure. Com que cap dels meus veïns en tenia un, durant una època em vaig plantejar fer servir el seu hort o el seu jardí (no és broma) però de seguida vaig desestimar-ho perquè no hi havia enlloc on amagar els estris i, el més important, on penjar la campana que m'avisaria quan algú vingués. Sí que vaig començar a escriure (jo també tenia una màquina, com el protagonista) però ben aviat me'n vaig cansar i vaig seguir veient la televisió i jugant, dues activitats que requerien molt menys esforç.

REVISTA DE GIRONA

Aquest mes la Revista de Girona ha publicat un conte meu titulat "La tàctica infalible". Forma part d'un petit recull de quatre relats que giren en torn als llibres digitals. Volia passar-vos el link però de moment no han penjat els continguts a la Xarxa. De tota manera podeu anar a la revista des d'aquí. El dibuix on hi surt una noia amb el cabell vermellíssim és el del meu conte (aprofito l'oportunitat per agrair la confiança que m'han fet a l'hora d'encarregar-me el relat).

Me n'oblidava: a la mateixa revista hi ha una (bona) crítica de Manual de Supervivència.

EL RUC CATALÀ

Fa uns anys es va posar de moda l'adhesiu del ruc català. En aquell moment vaig trobar-lo molt divertit: creia que era una manera original de burlar-se del toro de Osborne, que a Catalunya és representatiu d'un grup social molt determinat.

Com que sempre tenia coses a fer, vaig trigar uns mesos a aconseguir un adhesiu. Finalment vaig comprar-ne un i, quan em disposava a enganxar-lo al cotxe, vaig sentir com entrevistaven al creador de l'adhesiu. Devia ser a RAC1 o a Catalunya Ràdio. El locutor volia saber si aquell ruc era el símbol d'alguna cosa i el creador de l'adhesiu es limitava a respondre que ell no volia entrar en jocs polítics. "Però algun sentit deu tenir el ruc..." protestava el locutor. "És un animal treballador i tossut, com els catalans" responia el dissenyador, que ja no sabia com fer-s'ho per no parlar obertament.

Em va caure l'ànima als peus. Era obvi per tothom que aquell ruc era una forma de protesta davant del toro d'Osborne, orgullós i prepotent. Era una manera molt currada de reivindicar-se (els catalans som uns mestres fent servir l'humor com a autodefensa. Fixeu-vos, per exemple, en l'APM). Que el ruc tenia un contingut polític ho sabíem tots, i la prova és que molts  cotxes que duien el ruc van ser ratllats. Però el creador no tenia la valentia d'admetre-ho. Per un català això hauria estat massa: la reafirmació mai ha estat una de les nostres virtuts.

Emprenyat davant de tant dubte, vaig decidir que no enganxaria l'adhesiu. Us explico tot això perquè ahir vaig trobar el ruquet. Encara era dins la seva funda de plàstic.
- Ho sento, company - li vaig dir. - Tu no en tens cap culpa, però aquest rotllo cagadubtes em té ben fart. Ell em va mirar i -us creureu que sóc boig- va esbossar un somriure trist.

TRES PORQUETS

No sóc gaire de penjar vídeos però aquest val la pena. Disculpeu pels vint segons de publicitat al començament, cortesia del Youtube.

ELS OKUPES DE MAGISTERI: ARA SÍ

Val més tard que mai. Us penjo a continuació el primer post que vaig fer. Tardes de Birres va néixer a partir d'aquest escrit sobre els okupes de l'antiga Facultat d'Educació que vaig escriure perquè estava emprenyat perquè una d'ells m'havia robat la plaça d'aparcament. Aleshores protestaven per la implantació del pla de Bolonya.

Dimecres a la tarda els vam anar a veure. El primer que et crida l’atenció són la mitja dotzena de pancartes rebregades que pengen de la façana, solidaritzant-se amb els okupes barcelonins i reivindicant llibertat de pensament. Algunes són il•legibles, de tant fetes malbé com estan per la pluja i el vent. Un cop a dins la Facultat els colors purs desapareixen, i tot adquireix una tonalitat de gos com fuig. Unes coses es confonen amb les altres, imprecises, com si no tinguessin contorn o anessis tota l’estona sense ulleres. Les tendes d’acampada, les mantes escampades arreu, les banderes i els mocadors que fan de toldos improvisats contribueixen a augmentar aquesta sensació d’irrealitat. No hi fa exactament pudor, però l’aire és dens, viciat, i hi ha moments que et sents com nedant en una piscina. Tenen una zona habilitada com a dormitori, i alguns fins i tot han col•locat cartells de paper damunt del lloc on dormen, indicant de qui és propietat. Damunt d’una tenda, per exemple, pots trobar-hi escrit “Cal Peruano”, o “Lloc de la Thaïs”. Amb un hula hop de fusta d’un metre de diàmetre han fabricat l’atrapasomnis més gran que mai he vist, a base de teixir una teranyina de cordills esfilagarsats i plomes enormes, segurament de les gavines que ronden per allí. Hi ha tendes del tipus iglú, de les que no s’enganxen al terra, però molts d’ells han optat pels matalassos de gomaespuma que no s’han dignat ni a cobrir amb un llençol. Sorprenentment no hi veus gaire sacs de dormir: la majoria fan servir mantes blaves o marrons, com les que teníem a ca l’àvia quan érem petits. Com ja he dit, alguns fins i tot han improvisat toldos, una tècnica que havia vist fer als rodamóns, amb la diferència que els tendals dels okupes estan decorats amb propaganda anarcofeminista (?) i, com no, retrats del Ché.

Els nanos s’han esforçat per sentir-se com a casa, i a tot arreu hi ha xarops per la tos, revistes, cartells contra les curses de braus i, reblant la sensació surreal i onírica que et dóna estar allà, unes pantumfles d’anar a dormir.
Sota el porxo de la Facultat hi ha la Botiga Solidària, una parada d’intercanvi amb roba vella (tot em picava només de veure-la) i llibres. Vaig acostar-me a mirar-los, només per adonar-me que tot són lectures d’alt nivell: contes infantils amb moltes il•lustracions i llibres com els que tenen els Instituts com a lectures obligatòries. Infeliç de mi, pensava que els universitaris revolucionaris llegien a Marx, Sartre i Foucault, però es veu que prefereixen les aventures de Candy Candy i dels Set Secrets.

Una mica més enllà de la Botiga Solidària hi ha la cuina menjador, un munt de taules de diferents mides i formes col•locades com si d’una cantina escolar es tractés (i arribats a aquest punt no puc evitar pensar com en són, de criatures). Aquí i allà, caixes amb verdures en diferents estats de putrefacció, i algunes ampolles buides de Xibeca i de vermut blanc, d’una marca tan misteriosa com la del tabac que fan servir per liar.


En aquell lloc desolador, assegut en una cadira de càmping i fumant un porro, hi trobo un antic alumne, de la primera promoció que vaig tenir. Ara duu rastes, com tots els nanos que corren per allí. També vesteix de la mateixa forma, amb jerseis de llana, palestins i pantalons amples d’aquells que sembla que t’hi hagis cagat dins. Té un punt de commovedor veure’ls a tots tant uniformadets, com si fossin fotocòpies els uns dels altres. Precisament ells, que defensen la llibertat individual i que pretenen protestar contra les modes imposades pel capitalisme patriarcal i ferotge.

M’acosto i li dic hola, què tal, i ell s’amaga el porro com si encara fos el seu mestre. Li clavo una plantofada a l’espatlla i li pregunto, rient:


- No m’enganyis: tot això ho feu per follar.
- No, home, no! – respon ell, vermell com un pigot.


Aleshores m’adono que jo ja no sóc tan jove, però que ell fa quatre dies es queixava perquè els alumnes de quart d’ESO li xutaven la pilota a l’hora del menjador. I que en el fons només són criatures borratxes de llibertat, eufòriques per ser el centre d’atenció d’un país sencer, però criatures al cap i a la fi. Nens i nenes que fumen porros i beuen Xibeques, i que en un mateix sac hi posen el veganisme, el matriarcat, les protestes contra el kubotan i el Ioga Kundalini.


Anem a fer un cafè al bar de la Facultat i el trobem buit: deuen haver anul•lat les classes. A la taula del costat hi ha una noia d’uns vint anys, bonica i ben vestida. No aparta els ulls de la muntanya de papers que cobreixen la taula. No fa cas a ningú, només dels seus fulls, i penso que una vegada més la comèdia que és aquesta existència ens ofereix un últim acte terriblement lúcid i didàctic: enmig de haxix, alcohol i matalassos, una noia estudiant. Es fa rar, veure-la allí. I aleshores m'assalta un pensament estrany: com és que la única persona que fa el que se suposa que s'ha de fer, sembla un bitxo raro?