Ravioli va ser una de les grans sèries de televisió dels vuitanta. Aquesta producció alemanya tractava d'una família nombrosa, els pares de la qual marxaven a fer una cura de salut en un balneari que durava quinze dies. Van deixar un grapat de diners als germans grans perquè s'ocupessin dels petits. Tan bon punt els pares van creuar la porta, els germans van celebrar una assamblea: si es gastaven part dels diners comprant llaunes de raviolis pre-cuinats tindrien menjar per quinze dies i encara els hi sobraria un munt de diners, que podrien fer servir pel que volguessin. De seguida van estar-hi d'acord, i s'ho van rebentar tot comprant llaunes de raviolis.
El meu personatge preferit era un dels germans grans. Volia ser escriptor i tots l'avisaven que, si ho feia, es tornaria boig. En comptes d'escriure a casa seva ho feia al búnker (imagino que era un búnker nazi, és clar) que hi havia al jardí de cals seus veïns. Hi havia instal·lat una campana que l'avisava si venia algú. Una vegada l'escriptor va lligar amb una japonesa i la va convidar a sopar. La japonesa els hi va preparar sushi. L'escriptor se'l va menjar i, quan va saber que era peix cru, va haver de córrer al lavabo a vomitar. Puc recordar aquesta escena amb tota nitidesa.
A mi m'encatava allò. Tan de bo, pensava, fos com aquest noi, i el meu veí tingués un búnker de la Segona Guerra Mundial. Jo també aniria allà a escriure. Com que cap dels meus veïns en tenia un, durant una època em vaig plantejar fer servir el seu hort o el seu jardí (no és broma) però de seguida vaig desestimar-ho perquè no hi havia enlloc on amagar els estris i, el més important, on penjar la campana que m'avisaria quan algú vingués. Sí que vaig començar a escriure (jo també tenia una màquina, com el protagonista) però ben aviat me'n vaig cansar i vaig seguir veient la televisió i jugant, dues activitats que requerien molt menys esforç.