Quan era petit la meva mare va apuntar-me a un curs de pintura. El professor era un artista local, massa poc excèntric per tenir notorietat. És possible que en aquell moment el meu talent pictòric estigués lleugerament avançat respecte la meva edat, però va estancar-se en aquell punt concret: avui en dia dibuixo exactament igual que quan tenia vuit anys.
La majoria dels meus companys eren força més grans, i jo no entenia la majoria de bromes que feien. Recordo que un dels alumnes -li direm Josep- era un malparlat. Tinc gravada amb tota precisió una escena on el noi pintava el seu quadre i, al mateix temps, deixava anar tota classe de renecs sense destinatari ni motiu. En Josep em fascinava: a banda de ser alt i fort, feia el que volia i deia tantes paraulotes com li donava la gana. Compartia aquesta admiració amb bona part del grup que, més audaços i decidits que jo, van començar a imitar-lo. Les classes de pintura van convertir-se en una tasca dels baixos fons on podies sentir-hi qualsevol barbaritat, i si l'un la deia grossa l'altre més. Érem estudiants de pintura però ens comportàvem com estibadors
Un dia el pintor es va enfadar i ens va prometre que l'endemà posaria un cubell amb aigua i lleixiu a la porta de l'aula. Si algú tenia la llengua bruta el faria sortir i li rentaria ell personalment. A mi aquella amenaça va afectar-me molt. Tant que abans d'anar a la següent classe vaig passar-me mitja hora raspallant-me la llengua. Quan vaig arribar a l'aula la tenia pràcticament insensible, de tanta pasta de dents com m'hi havia posat: a mi no m'agafarien desprevingut.
La classe va transcórrer amb una calma tensa fins que en Josep va mirar a dreta i a esquerra i, tot fent una pinzellada despreocupada, va dir (recordo les paraules amb tota exactitud):
- Me cago en els collons del maharahà!
Un crit ofegat de sorpresa va omplir la sala. Vaig amagar-me darrera la meva tela, espantat: en qualsevol moment arribaria el pintor i s'enduria a aquell malparlat a fora per rentar-li la llengua amb lleixiu. Però l'home no va aparèixer i en Josep va passar la resta de la classe insultant al maharahà (fos qui fos aquell maharahà) i provocant rialles nervioses en la resta dels alumnes.
Aquell dia a casa vaig plorar perquè vaig comprendre que la justícia no existeix, i que la majoria de càstigs i amenaces mai es compleixen. En Josep tenia la llengua negre com el sutge però el pintor mai li va raspallar amb aigua i lleixiu, i el nano va seguir cagant-se en tot. Quan comences a descobrir que tot plegat és mentida és quan, mica en mica, vas fent-te gran.