L'escriptor Sánchez Piñol declara que el seu proper llibre, de títol Victus, l'ha escrit en castellà, i que de moment no té pensat traduir-lo al català. Personalment ho trobo fantàstic. Jo escric en català perquè és la meva llengua mare i perquè respecto massa el castellà per destrossar-lo. Prou feina tinc amb una per fer-ne seguir dues. L'actitud de Piñol és comprensible: un llibre escrit en castellà té un mercat molt més ampli. Ningú deu res a ningú, i quan es tracta d'omplir les butxaques no hi pàtria ni bandera.
Malgrat tot, hi ha un tema que m'intriga. Parlo de memòria, però em sembla recordar que Sánchez Piñol va ser dels escriptors que durant l'embolic de la Fira del llibre de Frankfurt (sí, home, allò de que si un llibre escrit en castellà per un català era literatura catalana o castellana) ell era dels qui defensava que la literatura catalana era només aquella feta en català -concepte que comparteixo al cent per cent-. Però ara la vida se li complica a l'amic Piñol: seguirà defensant els mateixos postulats? Canviarà d'opinió? Ahir deia blanc, avui dic negre, i santes pasqües?
Sánchez Piñol és independentista reconegut, i s'ha afanyat a justificar-se pel que alguns consideren una autèntica traïció. "És que la novel·la en català no em sortia, i en castellà va anar sobre rodes". Sembla un nen repel·lent avergonyit perquè ha fet una malifeta. Com diuen els seus -potencials- lectors, a excusa no pedida, pecado cometido. Recordo que quan era adolescent els Sopa de Cabra van passar-se al castellà i van ser rebuts a cops de roc i llaunes -buides, només faltaria- de cervesa. Els meus admirats Umpah-pah, en canvi, van fer el mateix i ningú els ho va retreure. Per què? Perquè els primers airejaven senyeres i els segons no.
Quina és la moralitat de la història? Aquesta vegada és ben fàcil: a boca tancada, no hi entra mosca. Calla, i fes el que vulguis. No donis explicacions que ningú t'ha demanat. Escriu en l'idioma que et doni la gana, però no facis passar bou per bèstia grossa. I sobretot, sobretot, calla.