El dissabte érem a la platja. Al cap d'una estona -la tranquil·litat sempre dura poc- va arribar un grup d'homes que celebraven un comiat de solter. El futur nuvi duia una disfressa clàssica: mitges de pell fins a mitja cama, top i un barret amb lluentons. A la mà una galleda plena de cocos, que oferia a la gent a canvi d'un euro. Duia un megàfon de joguina i es passejava amunt i avall cridant: "Al rico coco!" i "Cooooco, coooco fresco!", mentre la seva colla d'amics reia i li feia fotos. Arrossegaven una nina inflable espantosa, amb uns pits enormes i una cara que feia basarda. Fins aquí, per desgràcia, tot més o menys normal.
El més sorprenent de tot era que la nina en qüestió la portava un nen de vuit o nou anys. La criatura duia un pentinat que semblava fet a la perruqueria Marcela i un banyador negre amb flames taronges i vermelles. El pobre nen traginava la nina i, quan la processó parava per oferir cocos als banyistes, li posava els dits a la boca. Era una estampa horrorosa. El nen feia cara de no entendre res, de preguntar-se per què cony existien nines tan absurdes com aquella, amb tanta quantitat de forats (des d'on jo era em va semblar que n'hi havia tres) la funció dels quals li era desconeguda. Pobra, pobra criatura. A vegades arrossegava la nina per una pota, i d'altres li engrapava els dos pits per subjectar-la. Van estar una estona rondant per la zona on érem i durant tota aquesta estona vaig preguntar-me què li passava pel cap. Aquella nina tan rara, aquell home amb mitges de cuiro i el seu pare (o germà, o oncle) fent-li fotos i animant-lo. I tots aquells tipus tatuats que els acompanyaven, cridant i rient.
Un comiat de solter -sobretot un de tan garrul·lo- no és lloc per un nen. I encara menys si s'ha de fer càrrec de dur la nina inflable amunt i avall. Si la sort segueix donant-li l'esquena, la vida d'aquest nen serà una tragèdia.