LA NIT MÉS FOSCA

Ara mateix el vent bufa amb força. Les persianes rondinen, i les ràfegies udolen pels conductes de ventilació del bloc de pisos. Tot sembla fràgil i trencadís. Anys enrere anàvem a Barrakes de Girona, contents com gínjols perquè avui hi ha canvi d'hora i teníem més estona per beure i fer l'idiota. Segurament feia tant o més vent que ara, i a vegades fins i tot plovia, però ens era igual. Enfangats i enfredolits, cada nit ens presentàvem a la Copa a l'hora en punt. Puntuals com militars. Sortir al carrer amb aquest temps ara em sembla una bogeria, però abans ho trobava perfectament normal. De fet, els estranys eren aquells qui no ho feien. No ens costipàvem, ni teníem ressaques: ens sentíem inmortals. En certa manera, ho erem.

Quan la tardor s'aferma i comencen les Fires de Girona escolto obsessivament a l'Adrià Puntí -ara en Josep Puntí-. És una mena de tradició personal. No sé massa bé com va començar, ni per què, però per mi en Puntí i la tardor gironina són com la ginebra i la tònica: difícils de beure si els separes, però genials si els combines.

Aquesta nit tan fosca i freda vull fer-vos partíceps d'aquesta tradició meva. La cançó que segueix no és la millor ni la més coneguda d'en Puntí, però és una de les que escolto amb més obstinació. Espero que la gaudiu.

LA MEVA DROGA

Alerta Digital  és la meva droga. I no ho dic de broma: actúa exactament igual que un estupefaent. D'una banda, et sents bé llegint-lo -eufòria, ganes de riure, sensació de superioritat-. De l'altra, deixa ressaca, i un sentiment de culpa terrible: saps que no hauries de llegir-lo, però no pots deixar-ho. A vegades ho aconsegueixes durant un o dos dies, però sempre recaus, com un ionqui atrapat. Els remordiments són espantosos, però no puc reunir prou força per deixar-ho. Estava convençut de que controlava, però no. Creieu-me: ningú controla en matèria de drogues. Hauria d'haver-ho sabut, perquè durant una època em va passar amb la COPE -quan hi havia en Federico Jiménez Losantos- però comparar la COPE amb Alerta Digital és com voler comparar una cervesa amb una xina d'heroïna.

Per la pàgina d'AD s'hi passegen militars franquistes -a la foto, el coronel Alamán, un dels habituals-, xenòfobs de tota classe, historiadors revisionistes i xusma esvalotada pel devenir dels temps.

Sé que no hauria de fer-ho, però us n'ofereixo una dosis en forma de titulars. La primera és gratis.

Cáritas no logra ni una sola conversión, pero en cambio paga a los immigrantes los medicamentos, la luz y hasta los libros del colegio.

Un empresario catalán comercializará para toda España un papel higiénico con los colores de la estelada.

El torturador de Ortega Lara se va de copas el primer día de su libertad (recordem que l'home té un càncer terminal i amb prou feines pot aguantar-se dret).

(a vegades el camell talla malament la droga i la dosis surt massa pura, com en els casos següents. No cal dir que hi ha perill de sobredosis):

Enrique de Diego afirma que la independencia de Cataluña "llevaría al asesinato de niños y al genocidio de españoles".

La independencia de Cataluña llevaría al hambre y a la extinción (la foto que acompanya aquesta notícia és la d'una velleta remenant un contenidor de deixalles).

(hi ha dies que, simplement, sembla que els camells s'hagin passat la tarda consumint. Molt poc professionals):

Retiran el consolador del intestino de un chino después de cinco días de tentativas infructuosas.

Una negra se prende fuego en Louisiana y acusa falsamente a los blancos "racistas" (atenció: les cometes són seves) de haberla quemado.

I el meu preferit: "Un ecuatoriano y otras tres personas de etnia gitana se llevan dos cerdos robados en el asiento trasero de un Seat Ibiza, junto a una de las mujeres" No em puc resistir a enganxar-vos un fragment:

Una patrulla localizó e interceptó el coche y, al darles la señal de alto, los agentes comprobaron que en la parte delantera iban tres personas y que en la trasera había otra persona más, sentada en el centro, y un cerdo a cada lado, de unos 70 kilos cada uno. Los hombres presentaban signos evidentes de haberse manchado con excrementos de cerdo. 

EL DARRER COMIAT (de solter)

Diumenge es va casar l'amic que faltava, i la setmana passada va tocar comiat. Trigarem molt temps a celebrar-ne un altre, si és que en celebrem cap més.

Tot plegat m'ha deixat una sensació ben agredolça. Ja tenim a totes les parelles casades, i els que encara són solters semblen prou contents de ser-ho. Molts dels meus amics tenen fills o els estan esperant. En qüestió de  dos anys les nostres vides han fet loops brutals. Hi ha dies que tot plegat costa una mica de pair. La tardor és l'estació més procliu a nostàlgies, melàngies i altres costipats de l'ànima. I jo sóc malaltís de mena.

El darrer comiat de solter ha representat la mort definitiva de la nostra juventut. O, per dir-ho millor, el darrer clau al seu taüt. Encara no som tan grans, però finalment hem comprès que aquelles nits ja no tornaran. Tenim dones, fills, hipoteques, deutes, ressaques que no perdonen i feines que no ens podem permetre perdre. Tenim compromisos inajornables, agulletes, i se'ns acluquen els ulls a partir de la mitjanit. Els nostres somnis cada vegada són més borrosos i ens semblen més això: somnis d'aquells que amb prou feines recordes quan et lleves. Suposo que és normal - i fins i tot, bo-  que sigui així, però és impossible no sentir una mica de llàstima, o de vertigen. Definitivament ens hem fet grans. Hem trigat, però finalment ha passat. Requiescat in pace.

LLIURE, SOL I ESCURAT

Tinc aquesta novel·la a les mans (de l'editorial Rosa dels Vents). És una història tòpica, amb uns personatges sobredimensionats i unes situacions inverossímils i repetitives. L'he acabada  perquè està dividida en capítols molt breus, cosa que em permetia llegir cada dia una estona mentre era al wàter.

Això no ens ha de sorprendre. El món és ple de novel·les mediocres. Però aquesta és d'un jove francès -molt modern i cosmopolita, ell- que ha estat elogiat per Le Monde i Le parisien, i traduïda a vés a saber quantes llengües. A l'autor li han fet centenars d'entrevistes, i es passeja com si fos una estrella del rock. De tant en tant al món de les lletres hi passen coses així. Subproductes com aquest  esdevenen un èxit. Per què? Confesso que no comprenc els entramats de l'univers literari.

Puc entendre que Harry Potter en el seu moment fos un èxit. També que la triologia de Grey arrasi entre les housewives avorrides de classe mitjana que volen fugir de la rutina i de la lletjor quotidiana, i s'imaginen que un jove milionari -la versió actualitzada del Príncep Blau- les rescatarà de la nàusea vital. Entenc que el Codi da Vinci triomfés en una societat on l'església ha perdut credibilitat i, precisament per això, la gent està disposada a creure's qualsevol altra cosa, per absurda que resulti. O que les novel·letes al voltant de la Guerra Civil siguin populars en un país que encara es llepa les ferides.

Però segueixo sense entendre gaire res. Lliure, sol i escurat és un despropòsit. Però un despropòsit que inexplicablement ha triomfat. No és original, no està ben escrita, no té moments impactants, no és divertida ni fa riure. A favor seu només pots dir que pots acabar-la sense que et caigui de les mans. Però amb això no n'hi hauria d'haver prou perquè una novel·la triomfés. O sí?

L'ESTRATÈGIA DE LA POR

En el fons, tota la mitologia de Batman gira entorn de la por i de com dominar-la. Perquè la por, tema recorrent a la literatura, cinema i còmic, sempre és representada com el pitjor enemic del protagonista. L'arma més mortífera que poden fer servir en contra seva.

En ple debat independentista, Espanya i els catalans unionistes comencen a fer servir aquesta arma. En termes purament estratègics, fan ben fet. Jo, al seu lloc, faria el mateix. Saben que un cop hagin esmicolat la moral catalana la victòria vindrà sola, i serà acaparadora i definitiva. Tenen tota la raó del món.

Diuen que els empresaris catalans comencen a reunir-se en secret per dinamitar el procés d'independència. Diuen que a Espanya ja s'han engegat boicots monumentals que destruiran l'economia catalana. Diuen que sectors molt amplis -de fet, majoritaris- de l'exèrcit estan frisosos de treure els tancs al carrer. Diuen tot això, i en els dies que vénen encara diran moltes més coses, i totes seran terrorífiques i espantoses. I sabeu per què? Perquè ells també tenen por. Tanta, o potser més que nosaltres. Penseu que per fer servir aquesta estratègia tu mateix has de conèixer-la a un nivell íntim.

Els espanyols no vindran a matar-nos. És cert que fa uns anys potser hauria passat, però no pas ara. Els temps han canviat, i per més que algunes idees amb prou feines han evolucionat, sí que s'ha fet impossible dur-les a terme. Hi ha mecanismes europeus i internacionals per evitar-ho, a banda de que l'exèrcit espanyol no deu tenir diners ni per posar gasoil als jeeps.

Poden fer-nos mal? És clar que sí. Moltíssim. I és més: ens el faran. Hem de saber bé on ens posem abans de començar un combat. Que ningú es pensi que pot lluitar de debò sense acabar amb el nas com una albergínia, les costelles adolorides i els ulls mig tancats de tantes hòsties com ha rebut. Abans de pujar al ring, pensem-hi bé. Si la nostra decisió és ferma, fora guants -els combats de veritat es fan sense guants ni  mariconades, això a Espanya ho tenen clar-, apretem les dents i som-hi. Si no, val més no començar, i passar-nos l'estona veient sèries a la tele.

L'ESPANYOL QUE ESTIMAVA A EN WILLIAM WALLACE

A Stirling (Escòcia) hi ha un monument i un petit museu dedicat a en William Wallace. Vaig visitar-lo fa cinc o sis anys. Després de veure un vídeo que pretenia ser històric -i que contenia un munt d'escenes de Braveheart- varen fer-nos passar a una sala al bell mig de la qual hi havia una rèplica de l'espasa de l'escocès (una claymore gegantina). Et venien ganes de trencar el vidre i brandar-la sobre el cap cridant alguna cosa. Vaig tenir feina a reprimir-les.

A la sortida del museu hi havia la clàssica botigueta amb imans de nevera, peluixos i postals. A fora, una estàtua horrorosa d'en Mel Gibson caracteritzat de William Wallace (vegeu-la a dalt). També un llibre de visites on la gent, insuflada de romanticisme, escrivia consignes a favor de la llibertat dels pobles en general i de l'escocès en particular.

Vaig veure una parella d'espanyols que escrivien alguna cosa al llibre en qüestió. Mirant per sobre l'espatlla del noi, vaig descobrir que era la clàssica frase a favor de les llibertats de les nacions oprimides. Suposo que ja us podeu imaginar per on va la història. Volent-me fer el simpàtic vaig dir:

- Ostras, a los catalanes nos harían falta más españoles como tú. Sensibles a estos temas y tal...

Tan bon punt em va mirar em vaig adonar que m'havia equivocat de llarg.

- Perdona, pero no es lo mismo. Acaso no estudiáis historia en Cataluña? Piensa que los escoceses...

... i va començar un discurs sobre el perquè els escocesos sí que tenen dret a demanar la independència i els catalans no. Es basava, sobretot, en fets que havien passat com a mínim fa set-cents anys, i sospito que la visió del noi estava lleugerament afectada per una borratxera de Braveheart.

Per alguns espanyols Escòcia té dret, Catalunya no. I tot gràcies a una punyetera pel·lícula. Tenim els segadors, tenim el 1714, però no tenim productors que hi estiguin interessats. Quina llàstima. Hi hauria tanta gent que, de cop, entendria tantes coses...

M'AGRADA!

El gat de Schrödigner va prenent cos, i si no hi ha res de nou veurà la llum durant el mes de novembre. De moment he creat el blog amb el mateix nom (podeu accedir-hi fent clic al costat dret), que a banda de promocionar la novel·la servirà per ampliar alguns continguts i il·lustrar-ne d'altres. També he creat una pàgina al Facebook. Sembla ser que ara ja no deixen que facis un perfil de la novel·la com si fos una persona (que és el que feia tothom) i t'obliguen a obrir una pàgina. Per desgràcia, ha desparegut misteriosament el quadre que em permetia convidar a la gent perquè fessin un "m'agrada". Potser ja no apareixerà més, qui sap on ha anat a parar. El tema em preocupa, ja que no vaig tenir temps de convidar a tothom (només anar per la lletra P -vaig començar per sota-). De manera que si estàs llegint això i tens Facebook, fes un "m'agrada" al gat de Schrödigner. I si pots compartir-ho molt millor. Gràcies infinites.

LA BOTIFALL

Quan tens criatures has de repensar els caps de setmana. Abans, els diumenges eren dies dedicats a tenir  ressaca i a veure sèries. Ara cal busca alternatives. En pocs dies, pels volts de Girona, s'ha celebrat la Fira de l'All, la Fira de la Carbassa, la Fira del Cistell, la Fira del Bolet, la Fira de l'Aigua, i moltes altres que no sé. Ahir amb uns amics vam visitar la Fira de l'All.

La Fira de l'All se celebra a Cornellà de Terri. Hi ha paradetes, pallassos, malabaristes, gitanos que venen globus i tota la pesca. Fan demostracions d'enfilar alls, i fins i tot tenen samarretes amb el logotip de la fira: una cabeça d'alls. Pots comprar alls de diferents tipus i, si tens un hort, també hi ha bulbs per plantar i tenir la teva pròpia collita d'alls. A la Fira pots tastar alls negres que no es repeteixen, alls forts i alls fluixos. També organitzen concurs d'allioli i de conduir tractors. El paradís de qualsevol hipster, vaja.

Mentre feia cua per comprar una botifall (una botifarra d'all) vaig veure, entre la gentada, un conegut meu, urbanita recalcitrant, que no em cau gens bé. Què cony hi fotia, a la Fira de l'All de Cornellà de Terri? L'adrenalina va fer-me suar. No sóc capaç de fer el paperet gaire estona amb la gent que em cau malament, de manera que procuro evitar-los. El paio va començar-se a acostar on jo era i, espantat, vaig posar el cap -i mig cos- dins de la guixeta on venien tiquets de botifall.

- Perdona - li vaig dir a la noia de dins- però és que he vist un tio a qui no suporto. No vull que em trobi. Fes veure que no trobes canvi.

La noia va mirar-me com si fos idiota, però em va seguir la corrent. L'home, sortosament, va passa de llarg i va continuar la seva passejada. Vaig pagar i vaig anar a la barra procurant quedar sempre a la seva esquena. Un cop amb els entrepans vaig córrer fins a la taula on m'esperaven la meva dona i els nostres amics, just a temps per veure com s'allunyava de la plaça. Vaig desitjar amb totes les meves forces que l'allioli li fes cremor d'estómac.

LA SABINE

Es deia Sabine i era francesa. Ens vam conèixer a Tuam, un poblet de l'oest d'Irlanda, quan érem molt, molt joves. De seguida vam agradar-nos o, per dir-ho més exactament, ella de seguida em va agradar. Jo amb prou feines havia sortit de casa i la Sabine -tot i que no sé de quina part de França era- tenia aquella elegància urbana que només tenen algunes gabatxes. Tuam era un poble molt petit i els irlandesos que hi vivien eren encara  més pagerols que jo. Caravermells i borratxots. Hi havia poquíssims estudiants, de manera que la pobra noia, per més francesa que fos, no tenia gaire on triar.

Durant aquelles setmanes la Sabine va enviar-me tota classe de senyals que no vaig saber interpretar. Un dia, cansada de que l'ignorés -o potser, precisament, motivada per aquest fet- va preguntar-me si volia anar a fer un volt. Érem al cinema, veient els Picapedra. Un cop al carrer va donar-me la mà. Vaig quedar paralitzat, com quan et piquen aquelles serps que surten als programes de la Sexta. Vam fer dues o tres voltes pels carrers deserts de Tuam, vam entrar en un pub immens on hi havia un grup de borratxos que cridaven yaba-daba-du! -era l'època de l'estrena de la pel·li i tothom anava boig per veure-la- i vam acabar al parc, asseguts en un columpi. A mitjanit ens vam separar i cadascú a casa seva. No va passar absolutament res.

La nit abans de tornar a Catalunya vàrem anar a una discoteca amb tota la colla. Aquell dia es va maquillar, i encara em semblava més francesa. De nou, la por em va paralitzar i no vaig intentar res de res. Va ser un comiat estrany, amb moltes emocions contingudes. Tinc entès que als adolescents d'avui dia això no els passa perquè van de dret al gra. O potser abans tampoc passava, i l'únic problema era que jo, senzillament, era retardat. Tan bon punt vaig fer-li els dos petons de rigor i vaig acomiadiar-me, em vaig sentir profundament imbècil. Però ja no hi havia volta enrere.

Si mai tinc una màquina del temps, abans de viatjar al passat per matar a en Hitler, aniré a Tuam, buscaré al meu jo-passat i, després de fotre-li un parell d'hòsties, li diré que no foti el burro i que s'enrotlli amb la Sabine d'una punyetera vegada. Papanates.

UNA QÜESTIÓ DE PAPERS

Ahir vaig anar a la reunió de pares que organitza la llar d'infants. Mentre la mestra del meu fill ens detallava les activitats diàries vaig constatar el que ja intuïa: les educadores de nadons són autèntiques heroïnes. Estranyament, són les que cobren menys dins del món educatiu, i ni tan sols són funcionàries, amb els privelegis que això comporta. De fet, he descobert que -com a mínim dins de la comunitat educativa- com més gran és la responsabilitat i més dura és la feina, menys es cobra. A sota de la piràmide hi ha les educadores de llars d'infants, una raça apart. Tota la meva admiració i respecte. Després vénen els mestres de primària. Cal dir que per estar a qualsevol d'aquests dos nivells has d'haver escollit uns estudis molt específics que no tenen cap altra sortida a banda de la docència. El tercer graó és l'educació secundària, força més ben pagada que la primària, sobretot al sector públic. Aquí és fàcil trobar-hi llicenciats que han fracassat en el món laboral i que s'han refugiat en la docència. Alguns tenen tanta vocació com els treballadors de cap de setmana del MacDonald's. Una vegada un paio em va explicar que fent de professor en un institut de l'extrarradi de Barcelona les passava més putes que Caïn, i que aquells nanos li feien  la vida impossible. Quan li vaig preguntar perquè no abandonava em va dir que de cap manera: enlloc trobaria una feina tan ben pagada i  un horari tan bo.

La posició més alta l'ocupen els professors titulars d'universitat i els catedràtics, alguns dels quals estan apoltronats gràcies a quatre investigacions o treballs que van publicar quan eren joves. En determinats casos el sou i les condicions laborals són de vergonya aliena. De la majoria no en guardo un bon record.

Una societat falla quan hi ha aquestes desigualtats. Es diu que és una pura qüestió de titulacions, però moltes educadores de llars d'infants són diplomades en magisteri, i molts mestres de primària són llicenciats. No és, doncs, un tema de papers. És obvi que no tothom  pot cobrar el mateix, de manera que des d'aquí ofereixo una solució: invertim la piràmide. Ni que sigui per tocar la moral.

SEMPRE N'HI HA DOS

A hores d'ara tots sabem que hi ha dues Amèriques, i que no té sentit parlar de si els americans això o els americans allò, ja que són el dia i la nit. L'una és oberta i cosmolita, i l'altra estreta  i garrul·la. La primera fa pel·lícules, escriu novel·les i dissenya moda, i l'altra escolta  predicadors paranoïcs, col·lecciona armes, fa concursos de beure cervesa i devora hamburgueses. Republicans contra Demòcrates. Cools contra rednecks.

També hi ha dues Espanyes, totes dues hereves de la Guerra Civil. Una justifica el franquisme i, en certa manera, l'enyora. És una Espanya centralista, impermeable a qualsevol idea aliena a la uniformitat nacional. En aquest conglomerat de post-feixistes hi conviuen polítics amb el cabell engominat i camperols de Despeñacabras de Abajo, convençuts que amb el seu treball mantenen el país (i no és broma: aquests dies podem sentir força declaracions al respecte). L'altra Espanya és més oberta, més comprensiva. Descendent directa dels defensors de la República. Entén el problema català i, en alguns casos, pot arribar a sentir certa afinitat. O com a mínim ho fa de paraula, perquè els fets han demostrat -com quan manava el PSOE- que als catalans les coses ens van malament amb uns i altres.

Per aquesta regla de tres, també deu haver-hi dues Catalunyes. La una és la que a dia d'avui navega per aquesta marea d'il·lusió desbocada - segurament massa. És una Catalunya que vol ser lliure perquè creu que no li queda cap altre camí. És possible que aquesta ànsia de llibertat la faci, en alguns moments, provinciana o curta de mires. L'altra és la que se sent Espanyola fins a la medul·la i no vol separar-se de la mare pàtria de cap de les maneres.

Tots sabem, a dia d'avui, com classificar els partits. Excepte el PSC. Anorreat el sector catalanista -és un dir-, els socialistes prenen partit per la unitat espanyola. De totes totes. Encara volen semblar simpàtics, però no s'amaguen amb eufemismes. En part hem d'agrair-ho. En part, hem de tenir por. El pacte PP + PSC + Ciudadanos s'albira a l'horitzó.