Tinc aquesta novel·la a les mans (de l'editorial Rosa dels Vents). És una història tòpica, amb uns personatges sobredimensionats i unes situacions inverossímils i repetitives. L'he acabada perquè està dividida en capítols molt breus, cosa que em permetia llegir cada dia una estona mentre era al wàter.
Això no ens ha de sorprendre. El món és ple de novel·les mediocres. Però aquesta és d'un jove francès -molt modern i cosmopolita, ell- que ha estat elogiat per Le Monde i Le parisien, i traduïda a vés a saber quantes llengües. A l'autor li han fet centenars d'entrevistes, i es passeja com si fos una estrella del rock. De tant en tant al món de les lletres hi passen coses així. Subproductes com aquest esdevenen un èxit. Per què? Confesso que no comprenc els entramats de l'univers literari.
Puc entendre que Harry Potter en el seu moment fos un èxit. També que la triologia de Grey arrasi entre les housewives avorrides de classe mitjana que volen fugir de la rutina i de la lletjor quotidiana, i s'imaginen que un jove milionari -la versió actualitzada del Príncep Blau- les rescatarà de la nàusea vital. Entenc que el Codi da Vinci triomfés en una societat on l'església ha perdut credibilitat i, precisament per això, la gent està disposada a creure's qualsevol altra cosa, per absurda que resulti. O que les novel·letes al voltant de la Guerra Civil siguin populars en un país que encara es llepa les ferides.
Però segueixo sense entendre gaire res. Lliure, sol i escurat és un despropòsit. Però un despropòsit que inexplicablement ha triomfat. No és original, no està ben escrita, no té moments impactants, no és divertida ni fa riure. A favor seu només pots dir que pots acabar-la sense que et caigui de les mans. Però amb això no n'hi hauria d'haver prou perquè una novel·la triomfés. O sí?