Fa pocs dies, al metro de Nova York, un fotògraf va veure com un home -més tard es va saber que era un pertorbat, una espècie que sembla ser que allà és abundant- empenyia un altre home a la via, i marxava tranquil·lament. El metro s'acostava molt de pressa, i el pobre desgraciat intentava pujar sense èxit a l'andana. Ningú va ajudar-lo, i el fotògraf es va limitar a tirar-li fotografies, que més tard el New York Post va comprar i va col·locar a primera pàgina, pagant-li, suposo, una quantitat de diners sucosa. La vícitima no va aconseguir-ho, i el metro el va atropellar. Més tard el fotògraf asseguraria que ell en realitat no volia fer fotos, sinó advertir amb el flaix de la càmera al conductor del metro perquè frenés. El més trist de l'assumpte és que el pertorbat que va empènyer al pobre home havia estat insultant i amenaçant a tots els qui esperaven el metro, i ell va ser l'únic que va tenir el valor de plantar-li cara. Heus aquí una història breu i malaurada, però molt rica en lliçons.
No penjaré la fotografia perquè això és precisament el que volia el fill de puta del fotògraf. Notorietat a qualsevol preu, fins i tot a costa d'una vida humana. Encara són pitjors els editors del New York Post, per comprar-li les fotografies. I en darrera instància els lectors, per comprar massivament el diari i no fer un boicot com Déu mana. Casos així no ajuden a reconciliar-te amb la Humanitat. I després diuen que sóc pessimista. Potser sí, però motius per ser-ne no me'n falten.