L'altre dia un articulista -crec que era del Diari de Girona- es queixava de la Kilianjornetmania. L'home deia que els catalans necessitem amb urgència líders esportius que tinguin un vessant filosòfic o espiritual (noteu les cursives). És ben obvi que tant Piqué com Messi tenen aquesta dimensió oblidada, a diferència del seu antic entrenador, en Pep Guardiola, el Gran Gurú de Catalunya. Ara, amb en Pep a Nova York (tu sí que en saps!) els catalans hem hagut de buscar-li un substitut a corre-cuita. I ha aparegut en Kilian.
Jo també estic ben avorrit d'aquest noi, dels seus documentals i dels milers de llibres que ven (això potser és enveja, d'acord). No m'agraden les entrevistes on desgrana els seus pensaments, la filosofia d'un nano de només vint-i-cinc anys que nosaltres confonem amb la saviesa d'algú molt més madur i savi. "La vida és per jugar-se-la" ha dit més d'una vegada, quedant-se tan ample. Que ho expliqui als familiars de les persones que moren cada dia per malaltia, o per simple mala sort, i que no s'han jugat la vida mai, i ni ganes. Comentaris d'aquesta classe només els he sentit en lluitadors mig sonats, o en bojos de la carretera. Però ho diu en Jornet i tots l'escoltem, com si parlés el propi Aristòtil.
Els catalans, en efecte, tenim necessitat d'idolatrar a aquest tipus de gent -fins i tot la seva mare és tota una celebrity-. A mi se m'acut el nom d'alguns amics que són bombers, i que sí que es juguen la vida voluntàriament cada dia. Però ells no ho fan per diversió, sinó per protegir les nostres. I d'aquests, ningú en parla.