Fa dos anys vaig conèixer un patge del Rei Ros. Podeu llegir la història de la nostra trobada aquí. Aquell dia va fer-me un bon favor, i cada any quedem per fer un cigaló a peu dret a la barra d'algun bar (ell va just de temps). Com sempre, hem quedat aquest matí. El patge feia més mala cara del compte. Bosses fosques sota els ulls, roba gastada i barba de dies. Intentava tapar la pudor de conyac barat amb colònia encara més barata. Veient-lo, mai pensaries en un patge reial, però el món a vegades va així.
Mentre bevíem un cigaló de conyac m'ha explicat que les coses estan fotudes. Amb la crisi han hagut d'acomiadar un munt de patges. Ell s'ha salvat perquè és molt veterà. El Rei Blanc ja és molt gran, i el Rei Negre fa temps que vol engegar-ho tot a rodar. A banda d'això, hi ha tot el tema de Santa Claus, que els hi ha tret moltíssima feina. "I el Tió encara està pitjor que nosaltres" ha sospirat l'home mentre demanava un altre cigaló. "Té una depressió de cavall, el pobre". Li dic que no suporto veure tots aquells Pares Noel horrorosos que pengen dels balcons i l'home riu, derrotat. "Jo tampoc, xaval, però és el que hi ha". Quan li dic que fa poc he tingut un fill i que ja els hi ha escrit una carta -feta, bàsicament, de guixots i gomets de colors- torna a somriure (és un somriure de loser, d'algú que és més allà que aquí): "Merci per la bona voluntat, nano, però això ja s'acaba. El nòrdic ens guanya per golejada".
Sóc molt dolent a l'hora d'animar a la gent, potser perquè sóc un pessimista irredempt i convençut, i tot el que dic em sembla fals. En realitat jo tampoc tinc gaires esperances de res. Aleshores he recordat que ahir el meu fill Lluc va fer els seus primers passos sense cap ajuda. Emocionat, li ho he dit al patge del Rei Ros:
"Aquest any m'has fet un regal collonut. Segur que el Pare Noel no hauria pogut superar-ho.".
El patge m'ha mirat, ha mig dibuixat un somriure i, clavant-me un cop a l'espatlla, m'ha dit:
"Xaval, aquest any jo pago els cigalons de conyac".