Aquests dies tothom parla de la ficada de pota que va haver-hi durant la cerimònia dels Goya, quan la presentadora de torn va anunciar un vencedor i resulta que era un altre. A mi això m'ha passat un parell de vegades, sempre relacionat amb el tema dels llibres.
El primer cop va ser fa sis o set anys. En aquella època em presentava a molts premis literaris -n'hi havia molts. Un dissabte vaig rebre un correu electrònic que deia que havia guanyar el certamen literari de no-recordo-quin-barri-de-Barcelona. Lògicament, me'n vaig alegrar. Hores més tard rebia un altre correu, molt escuet, dient que es tractava d'un error, però sense ni una paraula de disculpa. Em vaig emprenyar com una mona i em vaig cagar en sa mare, però tenia un sopar en alguna banda, de manera que aviat me'n vaig oblidar (en aquella època era fàcil oblidar-se de les coses). Però l'assumpte no va acabar aquí. Quan vaig tornar de matinada, en comptes d'anar a dormir, em vaig asseure davant de l'ordinador. Envalentonat pels jotabés amb cola que bevia aleshores, vaig enviar un mail a l'organització dient-los de tot: que si allò no eren maneres, que qui s'havien pensat que eren, que si pocavergonyes, que si no es pot jugar amb els sentiments de la gent i després no disculpar-se... Quan em vaig haver quedat ben satisfet em vaig posar al llit.
El telèfon em va despertar de bon matí. Vaig aconseguir-lo despenjar després de molts esforços. Era un senyor de l'organització del concurs, que volia demanar-me perdo per les males maneres. De seguida vaig acceptar-li les disculpes i vaig tornar al llit. L'home va quedar ben parat: s'esperava un nou ruixat, però va trobar un ressacós dòcil i conformista.
La segona vegada va ser encara pitjor, però la deixo per un altre dia per qüestions d'espai. Els posts han de ser curts, i sempre s'ha de guardar una bala a la recàmera.