La majoria de programes de la graella televisiva d'avui es poden classificar en dos grans grups: els programes on la gent que hi surt és millor que el ciutadà mig, i els programes on és pitjor. Cadascú escull una d'aquestes dues categories segons el caràcter i la necessitat del moment, i per normal general s'hi manté fidel. Mirem-ho de més a de la vora:
a) Programes on la gent és millor que el ciutadà mig: aquí hi podem veure multimilionaris -molts vegades a més de rics també són atractius- que busquen xicota, gent que viu a Nova York o a Tòquio i que ens recorda constantment que el nostre poble és una merda, quarentones amb botox que ens mostren mansions luxoses, viatges exòtics a illes quasi-verges... a mi aquesta categoria em disgusta especialment perquè no necessito que ningú em vingui a refregar la seva sort. En canvi, disfruto amb la categoria
b) on hi surt gent esdentegada que va a empenyorar tot de coses absurdes, psicòpates cepats que treballen per una companyia d'embargaments, gent que se sotmet a humiliants canvis de look i, en definitiva, homes i dones que es ridicultizen a si mateixos de totes les maneres hagudes i per haver, i que ens recorden que la nostra vida no és tan trista i lletja com a vegades ens pensem.
Podríem crear una tercera categoria, la c), que sociològicament és la més interessant. Aquí hi cabrien programes del tipus Gran Hermano, Hombres y Mujeres o Gandía Shore. Per a molts espectadors la gent que hi surt són, directament, retrassats mentals que vendrien a la seva mare per cinc minuts de fama. Però per d'altres són nois i noies afortunadíssims, autèntics models a seguir. Tothom està d'acord que un multimilionari té molta sort, i que algú que ha d'anar a empenyorar l'anell de bodes no, però sí que hi ha discrepàncies a l'hora de dir si la Ylena és una border line amb problemes emocionals o una referència pels joves de barri. Per desgràcia, aquestes dues coses a vegades són complementàries.