FETS DELS APÒSTOLS, CAPÍTOL 5.

L'altre dia llegia el capítol cinc dels Fets dels Apòstols, que per qui no ho sàpiga és la crònica del que va tenir lloc després de la mort de Jesús, i que la tradició -i molts estudiosos- atribueixen a l'evangelista Lluc, que també era metge i no sé quantes coses més. La Bíblia té moltes parts fosques, més freqüents a l'Antic Testament que no pas al Nou. Però aquesta no es queda enrere. Diu més o menys així:

Els primers cristians vivien en comunitat en una mena de comunisme primitiu. Venien totes les seves possessions i posaven els guanys en comú. Dos d'aquests cristians (una parella) van vendre un camp però no van entregar tots els beneficis als apòstols i se'n van quedar una part. Sant Pere (en aquella època era Pere a seques) va escridassar a l'home i el pobre desgraciat va caure al terra fulminat. Poques hores després la seva dona seguia el mateix destí ("Heus aquí els qui han sepultat el teu marit, i que ara et sepultaran a tu" diu Sant Pere, que no estava per bromes ni subtileses).

Déu n'hi do, i mai millor dit. Ara toca fer exègesis (o hermenèutica, mai he entès gaire la difererència) del text. Hi ha dues grans opcions.

a) Déu s'enfada i els mata perquè han enganyat als apòstols. Aquesta explicació grinyola, perquè després de Jesús,  Déu perd aquelles ànsies de calar foc als llocs i matar pecadors que tenia en els vells temps. Jesús va explicar per activa i per passiva que Déu era amor i que estava disposat a perdonar mil vegades. El faria quedar molt malament si matava un matrimoni per haver amagat quatre denaris de res.

b) Els apòstols maten a la parella gràcies al poder de l'Esperit Sant. L'Esperit Sant és una entitat misteriosa i que ni tan sols l'Església sap explicar gaire bé, però que donava als apòstols poder per parlar moltes llengües, guarir, expulsar dimonis o fer petits miracles. I matar, segons asseguren els Fets. Si Pere no ho va fer gràcies al poder de l'Esperit Sant va ser amb mètodes més rudimentaris (pals, pedres o ganivets). En tot cas, tenim uns apòstols que no van entendre absolutament res del que Jesús va ensenyar, cosa que vol dir que l'Església, ja des dels primers temps, s'allunya del missatge original de Jesús, basat en la compassió i en el perdó.

Una opció c) ens podria suggerir que el fet no té base històrica i es tracta d'una invenció, d'una història amb moralitat per espantar als primers cristians. En cas de ser així aniríem a parar al punt b), ja que Jesús tampoc va voler espantar mai ningú, ben al contrari.

LA VIDA ÉS CAGAR-LA

Internet, a banda ser un mitjà excel·lent per difondre treballs que tindrien difícil sortida en els circuits convencionals, pot ser un protagonista genial. Cada dia veiem noves creacions al voltant de la Xarxa com a personatge, a més de mitjà. Aquesta és una de les més recents, feta per uns nanos barcelonins. Molt recomanable i divertida.

EL DIA DESPRÉS

Els caus secrets (editorial Moll) em va arribar l'endemà de Sant Jordi. Aquesta antologia, a càrrec de l'incombustible Sebastià Bennasar, reuneix contes d'escriptors i escriptores menors de quaranta hiverns. La meva modesta col·laboració és el conte -fins ara inèdit- la Cova Secreta. És tot un honor figurar entre tants escriptors dels Països Catalans (denominació geogràfica cultural, no pas amb voluntat política, compte). Alguns són amics meus. D'altres, coneguts o saludats, o amics del Facebook, que ve a ser el mateix. A molts altres només els he llegit, o ni tansols això. No passa res: segur que ells tampoc m'han llegit a mi, i fins aquest moment segurament desconeixien la meva existència.

L'antologia de l'amic Bennasar, precisament, vol posar-hi remei. El recull està plantejat com un catàleg de narrativa jove catalana. Tu el compres i, com en un menú de degustació, fas un tast dels diferents estils, temàtiques, fílies i fòbies. Si un plat t'agrada més que els altres el proper cop que vas el restaurant el demanes, i fins i tot dues vegades (tinc un amic que li agradaven tant els callos que a vegades els demanava de primer i de segon). Fins que t'empatxis, si vols.

Hem d'alegrar-nos de la publicació d'aquestes antologies amb voluntat no tan recopiladora com orientadora. Ja sabeu que el millor remei contra una borratxera és acompanyar l'ibuprofè amb un parell de mitjanes o de copes de vi. Combateu la ressaca de Sant Jordi de la mateixa manera: els caus secrets és un antiinflamatori magnífic.

No vull acabar sense agrair a l'antologista haver-me donat l'oportunitat de participar-hi i, com sempre, a l'editorial, per llançar-se a la piscina en aquests dies tan putes que ens ha tocat viure.

L'OPCIÓ MÉS SENSATA

Si ets escriptor -o alguna cosa que s'hi assembla- i falten setanta-dues hores per Sant Jordi la cosa més sensata que pots fer és apuntar-te a un curs de boxa tailandesa. En aquest blog he escrit vàries vegades sobre arts marcials i esports de contacte. De tant en tant corro o nedo, però cap d'aquestes dues activitats físiques em dóna tanta tranquil·litat d'esperit com el kickboxing o alguna de les seves variants. De fet, em passa exactament el contrari: corrent o nedant el cap em va a mil, i les meves veus interiors -malparides- em bombardegen recordant-me problemes, tasques inacabades i fracassos recents. Per mi, córrer i nedar són maneres fàntastiques de remoure la merda.

En canvi, en una sessió d'esports de contacte em sento lliure. El cervell se m'apaga d'una manera que ja voldrien experimentar molts meditadors new age. Les tècniques volen una concentració perfecta, un timing exacte, i quan arriba l'hora del combat qualsevol pensament aliè a l'ara i aquí pot fer que en mengis una bona hòstia.

Els qui seguiu aquest blog de fa temps ja sabeu que no sóc home de penjar fotos. Aquesta vegada faré una excepció. Tenen molt mala qualitat, però (vés a saber per què)  em fa molta gràcia que les vegeu. Per si algú no em coneix personalment, sóc el dels pantalons blaus:

En  aquesta foto estic practicant una tècnica de puny.

I per acabar us deixo una sèrie tan divertida com dolorosa. El professor ens explica com de devastadora pot  ser la low kick, un cop de peu que busca la mitja cuixa i que s'executa amb la tíbia. La primera foto és la tècnica i la segona el resultat. Encara avui me'n sento:

Malgrat el quàdriceps adolorit, aquest esport em té el cor robat. Sempre he estat una mica paquet: sóc vell, em falta agressivitat i capacitat per aguantar els cops. Hi ha dies que penso que ho hauria de deixar però de la mateixa manera que em puc imaginar perfectament una vida sense escriure, no em puc imaginar una vida sense arts marcials.  Al cap i a la fi, poques coses més sinceres i nobles hi ha que un combat.

SIGNAR LLIBRES

No crec que hi hagi gaires autors que gaudeixen signant llibres. D'una banda, els poc-mediàtics o gens-mediàtics viuen amb la por permanent al fracàs i a la solitud pública, que és la forma més puta de solitud. De l'altra, els mediàtics ja tenen tot el reconeixement que volen, i segur que s'avorreixen al cap de tantes hores de signar llibres a gent a qui no coneixen de res. Hi ha termes mitjos (bons escriptors que no considerem mediàtics però que tenen un munt de seguidors), i aquests són els únics que potser s'ho passen una mica bé aquests dies.

Sigui com sigui, tots hem d'anar a signar. Uns terroritzats i els altres cansats ja d'entrada. Jo ho fos faré dos dies: el diumenge dia 21 a l'hora del vermut seré en algun punt de la Plaça de la Coma, a Cassà, i el dia de Sant Jordi de 18:00 a 19:00 (potser una mica més tard, no gaire) seré a la parada que la llibreria Context té a la Rambla de Girona. I recordeu el que va dir Confuci: per Sant Jordi, compra el gat de Schrödinger.

VOSTÈS SÍ QUE TENEN PROBLEMES

Quan vivia a Girona un cop o dos l'any em tocava anar a la reunió de propietaris. Eren unes trobades espectaculars, i la majoria de vegades acabaven malament. Ara la cosa s'ha redreçat, però en aquella època no eren reunions sinó camps de batalla. El veí de dalt anunciava -no demanava permís, sinó que anunciava- que volia foradar el teulat per posar-hi una xemeneia. La resta de propietaris s'hi oposaven però a ell li era igual. Feia el forat i llestos. Un altre veí feia anys que havia desaparegut (alguns juraven que a vegades encara rondava per casa seva, com una ànima en pena). Anys abans aquest mateix veí vivia al traster  per així poder llogar el pis. M'agradaria saber, si encara es viu, en quin forat del món s'ha ficat. Els veïns de dalt mereixen un post a part, el faré aviat. Un altre inquilí va abandonar la dona -deien que feia de puta, i no seré pas jo qui ho negui- i el fill -que, al seu torn, havia embarassat una noia de quinze o setze anys - per anar a viure dos edificis més avall, amb dues rumanesos o sudamericanes. També teníem algun ex-presidiari, i així anar fent.

Un dia que parlàvem de diners la senyora de la gestoria ens va dir que teníem problemes econòmics. Jo sempre anava escurat -en bona part perquè sortia massa de nit- però tampoc es pot dir que tingués problemes econòmics. Sense dir res em vaig incorporar a la cadira a veure què passava. Dos veïns es van posar drets com si els hi haguessin punxat al cul: "Com que problemes? Qui és vostè per dir-ho?" cridaven tots dos. Els tertulians del Sálvame, al nostre costat, eren el non plus ultra de l'educació i la sensatesa. La senyora de la gestoria va dibuixar un somriure de suficiència i va dir: "És obvi. Si no tinguessin problemes viurien al carrer Santa Clara, o bé en un àtic a la Plaça de Catalunya. Vostès viuen en aquest bloc perquè tenen problemes econòmics. O no?".

Els dos veïns van haver de seure: aquell argument era irrefutable i, alhora, contenia una gran veritat. Quantes vegades ens enganyem a nosaltres mateixos -quasi sempre de manera tan eficaç que som incapaços d'adonar-nos-en? Moltes de les nostres decisions no són lliures, sinó que vénen imposades per les circumstàncies. La llibertat existeix, però a vegades es troba tan enocorsetada pels esdeveniments que a perd l'essència.

TOTHOM CALLA

Fa pocs dies l'escriptor Melcior Comes es preguntava al seu compte de Twitter on són els pacifistes ara que Corea del Nord, una força nuclear comandada per un dictador que probablement sigui tant o més boig que el seu pare i que el seu avi, ha amenaçat amb una guerra atòmica. Els mateixos que es manifesten cada vegada que els Estats Units estornuden callen quan un megalòman bel·licista i rodanxó amb cara de border line amenaça amb devastar la part sud de la península.

El tweet de Comes és pertinent, i la denuncia contra la doble moral de l'esquerra caviar i els quissoflautes antiamericans és tan necessària com els escraches contra el PP (qui havia de dir que acabaria defensant accions d'aquest tipus? Deu ser que les coses estan malament de debò).

Trobo a faltar l'entrenyable família Bardem i tots els seus amiguets actors i actrius manifestant-se contra la guerra. O és que hi ha guerres i guerres? Si un país ultracapitalista -però democràtic al cap i a la fi, i més o menys respectuós amb els Drets Humans- n'ataca un altre és titllat (i amb raó, compte, que no dic el contrari) de criminal, però si ho fa un país comunista o dominat per una teocràcia islamista tothom calla com un puta. I els únics que tenen pebrots de dir alguna cosa en contra són els fatxes d'Intereconomía i de 13TV.  Malament, molt malament. Quin desastre de país.

TINC EL BLOG DESATÈS

Ja sé que fa dies que tinc el blog desatès. La culpa la té Sant Jordi. Toca fer un esforç de promoció (si sabéssiu com està el pati...) i el temps no és relatiu, com va dir Einstein, sinó que és un autèntic fill de puta que va i ve com i quan vol.

Espero que després del 23 d'abril tot torni més o menys a la normalitat. Entre book tràilers, correus, més correus, que si anar a signar aquí que si anar a signar allà, que si actes, que si xerrades... no dono l'abast.

Us deixo amb un microconte de significat incert:

EL GAT ORGÀSMIC

Els petits autors ens hem d'espavilar. Una bona manera són els tràilers. En corren molts per la Xarxa, alguns d'ells realment infectes, d'altres de prou ben fets. Jo he tingut la sort de conèixer a en Xavi Navarro-Soto, que m'ha regalat by the face tres tràilers que deixen amb un pam de boca. Aquest és el darrer. Gaudiu-ne perquè  val la pena.

VULL-I-NO-PUC

El meu amic Sergi ha passat part de la Setmana Santa a Cassà. Un dia, prenent una cervesa en un bar, li vaig mostrar un grup de cases adosades de nova construcció.

- Molta gent de Girona ha vingut a viure a Cassà. Abans del crack, tots els que podien permetre-s'ho compraven una caseta aquí, perquè moltes vegades són millors que un pis allà, i a més són molt a la vora.

En Sergi de seguida em va corregir:

- No. Tots els que podien pagar la casa a Girona ho feien. Aquí han vingut els que no tenien prou pasta.

Vaig estar a punt de protestar però de seguida vaig veure que tenia tota la raó. De fet, jo mateix hauria viscut a Girona si hagués tingut prou diners per fer-ho. Entristeix una mica pensar que bona part dels habitants del meu poble hi són a contracor, però quan hi penses fredament això explica moltes, moltíssimes coses. Ho explica tot.

Diuen que fa molts anys Cassà de la Selva era un bon lloc per viure-hi. S'hi feien un munt de coses, els bars eren plens, i fins i tot la gent de Girona baixava a prendre copes. Jo aquesta època la vaig viure poc, o potser no la vaig viure mai. Ara les coses són molt diferents, i el meu poble sembla la petita, grisa i depriment ciutat anglesa on té lloc el darrer llibre de Nick Hornby, Juliet Naked. Té tots els inconvenients de viure en un poble, però ni un sol avantatge.

Parlant sempre en general, la gent que fuig de la ciutats no és perquè busca la tranquil·litat (altrament dita monotonia) d'un poblet perifèric, sinó perquè no poden permetre's els preus abusius del centre. Som animals socials i necessitem viure entre gent, i en moltes ocasions com més n'hi hagi millor. Per això ens atrauen tant les grans metròpolis.

UNA PARTIDA DE PÒQUER

Un exemple de molt bona publicitat. Creativa, divertida, original, amb missatge... ho té tot.

GREATEST HITS REMASTERITZATS: EN SERPIENTE

Vaig entrar al vestidor i em vaig començar a canviar. Al meu costat hi havia un paio a qui mai havia vist. L'entrenament s'havia acabat i  s'estava vestint. Anava nu de cintura en amunt: una serp tatuada s'entortilligava pels seus braços i pit. El dibuix vist de lluny impressionava, però quan el miraves de prop t'adonaves que era una merda. El clàssic tatuatge que et fan a la presó amb tinta de bolígraf i una agulla  rovellada de xeringa. El volum de la serp era desigual i podies endevinar l'estat d'ànim del tatuador a cada tram: a vegades les escames eren dibuixades de forma precisa i minuciosa. A d'altres trams, simplement, no n'hi havia. El cap de la serp, desproporcionat respecte el cos, l'havien dibuixat sobre el cor del paio. El color de la tinta era imprecís i el tatuatge tenia relleu. Encara que fos horrible aquella serp li havia costat molts paquets de tabac, o potser coses pitjors. L'home va acabar-se de canviar i va sortir al carrer. Un altre tipus que hi havia al vestidor va donar-se compte de la fascinació que aquell tatuatge espantós m'havia produït. Se'm va adreçar i em va dir:

- Le llaman Serpiente. El tatuaje se lo hizo en la cárcel - jo vaig assentir amb el cap. 
- Debió de doler - vaig aventurar.
- Pos claro, coño! Es una serpiente de cascabel - explicava el paio mentre s'embenava les mans- y seguro que no sabes donde tienen cascabel...

Un calfred em va recórrer l'espinada, vèrtebra a vèrtebra. No sabia on era el cascabell però podia imaginar-m'ho perfectament.

- Se lo hicieron con tinta chunga, por eso el tatuaje tiene un relieve extraño. Es como si la serpiente quisiera salir de su cuerpo.

Jo escoltava en silenci, meravellat per la bellesa de la metàfora. De cop, el rostre del meu interlocutor es va crispar. Li faltava una dent, cosa que el feia semblar encara més feréstec:

- Eh! Que yo no sé si el cascabel que tiene tatuado en la polla también tiene relieve! ¿Qué te has creído, chaval, que le he tocado la polla? ¿Crees que soy maricón?

"No" vaig dir. És clar que no. El que no deixa de ser curiós és que, a mi, no m'havia ni passat pel cap la idea de si el tatuatge que aquell paio tenia a la polla tenia relleu o no.