Hi ha un tema sobre el que fins avui em resisitia a escriure: el cony de moderns. I no ho feia per un únic motiu: avui tothom es riu dels moderns, sobretot els propis moderns. No hi ha res més modern que riure's d'un hipster mentre tu mateix n'ets un.
En els vells temps, els heavies, hippies, grunges i companyia feien tot el que podien per ser identificats amb la seva tribu urbana concreta.Un metalero amb pantalons ajustats, samarreta de Manowar i grenyes cerveseres cridava al món: ei, tios, que sóc un heavy-que-te-cagues. Un hippy amb ulleres de John Lennon i roba ratada de color gos com fuig, també. En canvi els moderns fan el contrari. Passen bona part del seu temps fingint que no ho són, i rient-se dels seus camarades de modernor (les seves armes són: blogs moderns, comptes de Twitter, comentaris irònics al FB, fotos iròniques a l'Instagram, acudits moderns explicats a bars moderns mentre beuen gintònics estranys...). Malgrat ser una tribu urbana perfectament definida -fins i tot més que alguna de les clàssiques- ells asseguren no formar-ne part. Si t'hi pares a pensar, aquesta auto-negació diu molt poc a favor de la seva salut mental. Potser per això ens cauen tan malament.
O potser és perquè tenen més diners que nosaltres (tenir Iphoes, Ipads, Apples, comprar-se gadgets freaks, beure gintònics, viatjar i un llarg etcètera, no estan a l'abast del ciutadà normal, que té prou feina malvivint en aquesta vall de llàgrimes i angoixa). O perquè viuen a grans ciutats (abans podies ser membre de qualsevol altra tribu urbana al cul de món on vivies -de fet, l'esperit grunge, per exemple, lligava perfectament amb l'ambient rural- però per ser un modern com cal has de viure en una ciutat, i no pas en una qualsevol: res que estigui per sota de Barcelona). També ens fan ràbia perquè ells són els que tallen el bacallà en molts àmbits, i tot ho fan i ho desfan (per exemple, al món literari ara mateix hi ha un sector hipster que cada vegada té més influència, tot i que no estic segur de que arribin a llegir). Per no mencionar de les seves ridícules pretensions filosòfico-artístiques, com ara parlar de filosofia a partir de superherois de Marvel o de DC -parlar d'Aristòtil a seques és massa mainstream i clar, ells són trencadors, ja se sap- o inundar el Facebook amb fotos del que estan fent a cada moment, alhora que col·leccionen dotzenes de "m'agrada" més falsos que Judes. Hi ha algú que de debò troba fantàsticament bé que un modernet estigui menjant sushi en un restaurant que lo peta mentre la resta devorem amanides del Mercadona ?
En fi, deixem-ho aquí. Ja he complert. He parlat dels moderns. Em sento descansat i, alhora, brut. M'havia promès a mi mateix que no ho faria, i he tornat a fallar-me. Un desastre. Algú em rebatrà utilitzant les meves pròpis paraules (no hi ha res més modern que riure's d'un modern) però jo sóc una de les poques excepcions que confirmen la regla. Que per això el blog és meu.