Potser el rol ens va salvar del MDMA, de la farlopa i de les amfetamines (de l'alcohol, per desgràcia, no), o potser no. El que sí és cert és que la partida del diumenge a la tarda era la nostra manera de trobar-nos i de dir pestes del mort i de qui el vetllava. Les petites misèries de cada setmana eren tractades i encarpetades, i els problemes es diagnosticaven amb una precisió que faria que molts psicòlegs envermellissin. Aquells móns plens d'orcs, trolls i d'altres monstres naïf eren, com dirien a Alcohòlics Anònims, la nostra zona segura, un lloc on ningú ens podia fer mal. Al capdavall érem mags, assassins de dracs i guerrers llegendaris. Què representava un company de feina torracollons o una xicota controladora al costat d'això?
El meu homenatge particular a aquells dies de daus i birres és un article a la Revista de Girona. El podeu llegir aquí.