Aquest dissabte era a Platja d'Aro celebrant un comiat de solter. Feia temps que no sortia de nit per aquelles contrades (de fet, feia temps que no sortia de nit per cap contrada), però de seguida vaig veure que, malgrat els noms nous i les decoracions renovades, tot venia a ser més o menys el mateix d'abans, però una mica millor i més net: noies guapíssimes i estirades -caminaven increïblement dretes, no recordo si anys enrere també ho feien- i grups d'homes calents com senglars de bosc. Molta camisa blanca i molt gin tònic amb coses flotant. Pell invariablement bruna. Majoritàriament pixapins jovenets i veterans locals més cremats que la pipa d'un indi, entre els quals m'hi contava. A l'hora de deixar-se fotografiar -ara la majoria de bars guais tenen fotògrafs residents que retraten la gent guapa- tothom volia dir-hi la seva, amb fortuna i resultats molt desiguals. Vegem-ne dos exemples:
En un moment de la nit era tot sol a la barra i una noia que hi havia a la vora em va mirar. Era més o menys bonica, tot i que cal tenir en compte que jo anava una mica pet (de manera que potser fins i tot era moderament lletja). Sigui com sigui, sempre he estat un desastre a l'hora d'interpretar el llenguatge no-verbal. Quan era solter havia fet ridículs estrepitosos -llargament recordats- després de llegir malament una mirada. A grans trets, considerava que qualsevol noia que em mirés més de dos segons estava intentat establir contacte visual. És normal que els desenganys fossin terribles, tot i que a vegades, molt de tant en tant, sonava la flauta. Encara ara, soldat vell i bregat en mil batalles, segueixo essent un perfecte inútil desxifrant gestos de cap mena.
De manera que allí em trobava, recolzat a la barra, mig pet i amb una noia raonablement guapa -o això creia aleshores- mirant-me, o no mirant-me. No podia estar-ne segur. Home casat i pare responsable com sóc, no tenia ganes de fer el burro, però mentiria com un bergant si no digués que -com li passa a tothom, no us feu els puritans, ara- una miradeta pot ser una injecció d'autoestima brutal. Vaig demanar una cervesa i la noia va tornar a mirar-me, no sé si perquè començava a estar intranquil·la de que jo fos allà o perquè li havia fet gràcia. En aquell moment de la nit estava molt cansat, i quan estic cansat i vaig una mica begut faig força llàstima (a algunes persones l'alcohol els fa posar violents, a d'altres eufòrics, però a mi m'accentua el meu cansament vital crònic i fa que m'arrossegui pel món com una ànima en pena. Literalment).
Vegeu, vegeu aquestes fotos. Què cony hi foto aquí? pensava jo tota l'estona. Profanant aquell temple de la joventut, de la bellesa i de la joie de vivre amb les meves tentines de borratxo quasi-quarantí i pagerol. No vaig parlar amb aquella noia -ni amb cap altra- i vaig sortir d'escena. Ja hem gastat totes les sortides de sol a la platja, sentint-nos inmortals, i els kebabs i cafès a hores petites. Fa temps que ens hem quedat sense heroïcitats per explicar, i donem voltes una i altra vegada a les mateixes gestes de joventut. Els somriures blancs, els llavis vermells i els ulls verds ja no són per a nosaltres. Estem enfredorits pels vent i la pluja. El nostre món ja no és aquest.