La gran tragèdia d'Internet és que ha donat veu a milions de persones que en realitat no tenen absolutament res a dir. Només cal fer un cop d'ull als comentaris que fan alguns lectors dels diaris digitals. Els meus preferits són els fòrums del diari Ara i els d'Alerta Digital (en aquest últim el moderador oblida sovint el seu paper i carrega sense manies contra les opinions que no li agraden). Emparats en un covard anonimat, molts lectors descarreguen les frustracions del dia a dia atacant els comentaris d'altres opinadors, igualment anònims. A Internet poca gent s'atreveix a escriure amb el nom autèntic.
Abans d'Internet aquesta gent predicava sobretot des de les barres dels bars o des de les màquines de cafè, però tothom els veia a venir. Ara saben exactament on anar perquè els escoltin. Per acabar-ho d'empitjorar, l'anonimat els envalenteix i fa que les seves opinions siguin més viscerals i espontànies. Perquè aquest és un altre dels problemes d'Internet: la immediatesa. Fa poc vaig ensopegar sense voler amb aquesta ressenya del fantàstic Nàcar y Sal. El friqui en qüestió va pendre-hi un tallat, li va semblar car i per venjar-se va decidir penjar una ressenya mesquina i miserable a la Xarxa, que de cap manera fa justícia a aquest magnífic local gironí, que obté altres ressenyes tan favorables com aquesta. Tot perquè un puto tallat li va costar deu cèntims més que en un altre bar. La gent se sent poderosa gràcies a Internet: fa uns anys aquest xicot hagués fet aquest comentari oralment, i potser algú l'hagués escoltat (o potser no: aquest mateix noi dóna una puntuació altíssima a l'Escondido Café, de manera que ja som al cap del carrer). És el que us deia: tothom està convençut que la seva opinió realment és rellevant, i tothom vol dir la seva i, sobretot, que se l'escoltin. Reclamem el dret a opinar, encara que no tinguem cap opinió pròpia. El gra està indefectiblement barrejat amb la palla.
De fet, els blogaires som una subespècie d'aquests opinadors egòlatres, però hi ha un fet que ens eleva -encara que només sigui una mica- per damunt de la resta: el fet de tenir un blog t'obliga a donar certa coherència als teus escrits, a tenir cura de la forma i a meditar, encara que sigui breument, les opinions. No és el mateix fer una arenga encesa al diari Ara o una queixa infantil -i, ara que hi penso, probablement falsa o esbiaixada- en una pàgina de restaurants, que escriure un post de tres paràgrafs. I si a més de blogaires anem a cara descoberta hem de procurar que la gent no ens odïi massa (en el meu cas, que la gent no deixi de comprar els meus llibres perquè no li agrada la meva opinió sobre un tema determinat, cosa que desgraciadament passa -em consta que és així-).