L'atac dels maquineros m'ha fet reflexionar sobre les identitats públiques i secretes dels blogaires i tuitaires. Molts fan servir un pseudònim o creen un personatge ad hoc. És el cas d'en Valero Sanmartí i de tants altres. Això els permet, d'una banda, formular opinions que potser la persona de sota la màscara no s'atreviria a escriure, i de l'altra, protegir-se a si mateixos. Rebre mitja dotzena d'amenaces de mort i de pallisses en un mateix dia no és pas cosa de broma. Aquests dies m'he sorprès a mi mateix girant-me vàries vegades mentre caminava per veure si em seguia algun maquinero amb ganes de trencar-me la cara.
Els correus amenaçants també m'han ensenyat a valorar més als periodistes i blogaires amb opinions, diem-ne extremes, que escriuen a cara descoberta. Cal reconèixer que l'Arturo Pérez Reverte, la Pilar Rahola o en Salvador Sostres (per citar-ne tres que estan a vèrtexs oposats del triangle) els tenen molt ben posats per dir el que diuen a cara descoberta.
Jo vaig optar per escriure a cara descoberta sense meditar gaire bé les conseqüències. Cada vegada més, m'adono que la censura interna (o autocensura) és molt més rigorosa que una hipotètica censura externa, i per això molts articles del diari -i de molts blogs- ens semblen escrits per titafluixes que volen quedar bé i que no volen crear-se enemics. Desenmascarat com estic, no sempre dic les coses tal i com m'agradaria, ni foto la canya que hauria de fotre. Ara que ja no escric prosa aquest blog és un exercici que m'autoimposo per mantenir unes quantes neurones en forma. No em surt a compte guanyar gaires enemistats, però tampoc em vull convertir en un cagat que s'ho empassa tot, o -encara pitjor!- en un llepacrestes. En moments així penso en la màxima de George Orwell: "Periodisme és publicar allò que algú no vol que publiquis. La resta són relacions públiques". I m'adono, horroritzat, que el vell George estaria avergonyit de mi...