LA GRAN CONSPIRACIÓ I LA RECAPTA D'ALIMENTS

Avui fa un any la meva dona i jo érem a casa d'uns amics fent una costellada. Allà vàrem coincidir amb una gent a qui coneixíem de vista. Va resultar que al xef se li va acabar el carbó de barbacoa i em vaig oferir per anar-ne a comprar. Un dels paios a qui coneixia de vista es va voler acompanyar-me. "Així comprarem més vi, que si no farem curt". Ho vaig trobar una idea fantàstica: mai has de fer curt de vi.

Quan érem al súper vàrem trobar els voluntaris del Banc d'Aliments que ens van demanar la nostra col·laboració. Jo tenia pensat anar-hi més tard i comprar un parell de bosses, però no vaig saber dir que no i vaig comprar uns quants bricks de llet. Vaig observar que el meu nou amic ni havia acceptat cap bossa ni semblava gaire disposat a ajudar. Arribats a la zona dels vins vaig mirar-me ampolles de cinc o sis euros. "Aquest està força bé" vaig dir assenyalant un vi de l'Empordà. Ell va arronsar les espatlles: "És que jo, vins de menys de quinze euros no en bec". En aquell precís moment vaig començar a covar un fort sentiment d'antipatia, però em vaig autocontrolar: encara teníem tot el dinar per davant.

Mentre menjàvem vaig descobrir de què treballava: era sindicalista. Quins collons. Una persona que teòricament està sensibilitzada amb les problemàtiques socials incapaç de comprar un paquet d'arròs al Dia. Ja em direu com s'entén, això. Però, com passa quasi sempre, el pitjor encara havia de venir. A l'hora de les postres, tots afectats pel vi de cinc o sis euros, el noi va començar a explicar que tot això de les maratons i les recaptes d'aliments eren grans conspiracions de La Caixa, que es veu que s'enriqueix de mala manera, i de no sé quins capellans de no sé quin poble, que a l'hora de la veritat no repartien els aliments sinó que se'ls quedaven o els revenien, no ho recordo bé. "La mare que et va parir" vaig pensar, però no vaig dir gaire res perquè no volia encetar una discussió absurda (d'altres vegades m'ha passat i no vull espatllar més àpats, d'altra banda ben agradables).


Quan vam ser a casa vaig anar al súper a comprar quatre coses per la recapta. Fent de voluntaris hi havia quatre iaios, i una petiat corrua de gent feia cua per entregar bosses d'aliments. Us juro que em van venir llàgrimes als ulls. Vaig preguntar a una senyora què els hi faltava i em va dir que no tenien gaire coses per nens -que massa vegades han de pagar la imbecil·litat o la mala sort dels seus pares-. En concret, volien Nocilla. Vaig anar al prestatge i vaig comprar tots els pots. En total, deu o dotze. Cada pot valia un euro i escaig, de manera que només vaig gastar vint-i-tants miserables euros. Molts dels que llegiu això -jo el primer- us haureu petejat força més en una simple nit de copes, un dia que anàveu a fer un toc i prou, que demà m'he de llevar d'hora. Mentre els col·locava al carretó em va venir al cap el sindicalista i vaig pensar que, per més que cridin i rondinin, les putes paraules i les conspiracions no donen menjar a ningú. Això sí, són una excusa esplèndida perquè els miserables puguin seguir essent miserables.

QUAN TU ETS EL DOLENT

L'altre dia us parlava d'una escalfabraguetes. El post d'avui va de la situació contrària: de quan el dolent de la pel·lícula ets tu. Primer de tot pitja aquí per escoltar la banda sonora mentre vas llegint.

Aquesta història és de fa molts anys, quan el Món Apart encara es deia Inèdit (una edat d'herois i de llegendes), enclavat en una Girona no tan pretenciosa com la que patim avui. Una nit de divendres o de dissabte, tan li fa, els meus amics i jo érem a l'Inèdit, bevent i fent l'idiota. Faltaven molts pocs dies per Nadal. A la barra hi havia l'Adrià Puntí i de seguida vam començar a xerrar vés a saber de què i a encadenar, ho recordo perfectament, Voll Damms. Amb ell hi havia tres o quatre noies i vaig acabar embolicant-me amb una. Aquell dia plovia -o feia molt fred- i no teníem enlloc on anar, de manera que vam quedar uns quants dies més tard, el 27 de desembre, a la porta de l'hotel Melià, perquè ella vivia a la vora i podríem anar a casa seva a acabar el que havíem començat.

Però jo em vaig ficar malalt. El dia de Sant Esteve, a la tarda, vaig agafar una grip que em va deixar baldat. Avui en dia hauríem pogut aplaçar-ho enviant un simple watsap, però els telèfons mòbils encara eren una extravagància de yuppies amb hombreres que es deturaven al mig de la plaça a parlar perquè tothom els veiés. Tenia el seu número de telèfon i vaig trucar-la per dir-li que estava al llit. Ella no era a casa i vaig pensar que ho tornaria a provar més tard. Més tard no ho vaig tornar a provar. L'endemà volia trucar-la per demanar perdó, però em sentia tan avergonyit que no vaig atrevir-me. La cosa es va acabar aquí.

No sé perquè m'ha vingut aquesta història al cap, darrerament em passa molt. A mi una plantada m'hauria deixat fet pols, ja en vaig patir alguna i sé de què parlo. Suposo que la noia devia pensar, i amb raó, que era un imbècil. Quanta raó tenies, amiga (em sap greu, però per més que m'hi esforci no recordo com et deies). Si per una extraordinària coincidència còsmica estàs llegint aquest blog -al capdavall Girona i rodalies és un poble- sàpigues que, quinze anys enrere, encara recordo que et vaig deixar a l'estacada. No t'ho vaig dir aleshores però ho faig ara: em sap greu.

L'ESCALFABRAGUETES

Aquesta història és vella però em sembla que no us l'he explicada mai. Com molts estudiants de Magisteri, quan en tenia vint-i-pocs vaig fer el curs de monitor. El segon o tercer cap de setmana vam dormir en tendes que havíem muntat a la vora de la casa de colònies on estudiàvem. No sé per què dormíem en canadenques tenint una casa amb lliteres i mantes: fotíem coses molt rares, tots plegats. La qüestió és que havent sopat ens vàrem quedar bevent ratafia i preparant alguna cosa per l'endemà, no recordo què. Una noia se'm va acostar i em va demanar que l'acompanyés a la tenda perquè li feia por anar-hi sola. Era moderadament guapa -de noies molt guapes no n'hi havia i jo, no ens enganyem, ni en sóc ni ho era- de manera que vaig pensar: "Juga bé les teves cartes, xaval, i avui dormiràs ben acompanyat".

Un cop a la tenda la noia es va quedar en roba interior i va mirar-me amb uns ulls blavíssims. Aquells ulls no els he oblidat. Jo, amb vint-i-pocs, ja us ho podeu pensar: anava calent com un all. "Vés a poc a poc" em repetia. La noia, després de fer comprovacions innecessàries i de refregar-se'm mil vegades -era una tenda estreta-, es va posar dins del sac. Em vaig estirar al seu costat, repetint-me "A poc a poc, a poc a poc...". Vam estar una estona xerrant i finalment vaig passar a l'atac. Suposo que arribats a aquest punt de la història ja us imagineu què va passar: la noia em va dir que l'havia malinterpretat. Mig tous tots dos, m'havia convidat a la seva tenda canadenca quan els demés seguien bevent i fumant petardos, s'havia despullat, s'havia passejat per la tenda i quan finalment em vaig decidir -sempre he estat aturadet- la noia va i em diu que no, que no l'havia entès però que, si volia,  podia quedar-me a fer-li companyia.

Els anys em van ensenyar que algunes persones tenen una autoestima tan fràgil i trencadissa que necessiten tenir aduladors a tothora. A alguns d'aquests aduladors -els més atractius- se'ls passen per la pedra, però no poden pas follar-se'ls tots, de manera que a la resta els rebutgen. Uns quants acaben esdevenint una mena d'esclaus lamentables, vampiritzats, sense voluntat ni dignitat, popularment coneguts com pagafantes. Els més recalcitrants es converteixen en autèntics professionals de la auto-humiliació, però aquest és un altre tema i ja en vaig parlar en una altra ocasió.

Aquella nit, capcot, vaig tornar a la festa. No en recordo els detalls -no tant per l'alcohol com pel pas del temps- però, coneixent-me, imagino que devia agafar una ampolla de ratafia i avall, que fa baixada. Els rebuigs eren una cosa tan normal com una ferida en un camp de batalla. Malgrat tot, penso que hauria pogut ser infinitament pitjor: hauria pogut convertir-me en el seu pagafantes. Vaig fer bé intentant-ho (un pagafantes autèntic mai ho fa)  i, sobretot, fotent el camp d'aquella tenda quan em va dir que no.

                                         

PROU, SISPLAU!

Volia posar banda sonora a aquest post però m'ho he hagut de repensar perquè la cançó em fa posar la pell de gallina, i no pas per l'emoció. Som-hi, que és dilluns:

L'estiu passat ens queixàvem de l'embafador anunci d'Estrella Damm protagonitzat pels Love of Lesbian i unes quantes groupies anorèxiques que celebraven una festa en un entorn tan mediterrani que feia que el Mar Mediterrani semblés l'Atlàntic. Els meus amics Bardera (que, per cert, presenta llibre el divendres 22 de novembre a Torroella)  i Espluga van dedicar-li un assaig que va tenir una gran repercussió a la Xarxa.

S'acosten les festes de Nadal i tenim un nou motiu de disgust: l'execrable anunci de la Lotería Nacional, protagonitzat -entre d'altres- per una Caballé i un Raphael que sembla que hagin perdut el senderi. Tots dos s'han convertit en uns autèntics freaks televisius, i és qüestió de temps que els veiem córrer pels platós fent el ridícul encara més.

Els anuncis nadalencs s'han convertit en un gènere (els de Lotería i els de Freixenet són els més representatius) ancorat en una estètica daurada, carrinclona, horteríssima i d'un mal gust notori. Entenc que els productors hagin escollit aquests personatges infames perquè lliguen a la perfecció amb l'aire kitsch que volen transmetre.

A banda d'aquests dos hi ha una Marta Sánchez recauxutada, molt ficada en el seu paper de MILF, un Bustamente que fa de Bustamente i una altra senyora que no sé qui és ni penso molestar-me en buscar-ho. Sigui com sigui, l'anunci de Lotería ens remet a una Espanya sòrdida, encallada en el segle XX, amb gust de turró marca Hacendado i cava semi-sec de a dos euros i mig l'ampolla. Pares Noels comprats als xinos que pengen de balcons i arbres de Nadal que repeteixen una melodia irritant. Sisplau, prou! Si realment hem de fer-ho, fem-ho bé.

EL DILEMA DEL GINTÒNIC

Fins no fa gaire el gintònic era una beguda de bar Manolo i de puticlub. Se servia en un got llarg i, quan el bar tancava, el cambrer feia servir la mateixa ginebra per netejar la barra. En comptes d'acompanyar-lo amb pebre de Ceylan i tirabuixons de llima mexicana et servien una tapeta de morro de porc ranci o llardons. Amb sort dins del got hi surava una rodanxa de llimona mostiua i la tònica era freda. La mateixa gent que bevia gintònics tenia tendència a fer comentaris extraordinàriament grollers sobre la filla de l'amo del bar, o sobre la caixera del Mercadona del costat. Era una beguda tan horrible que durant una època en vaig beure amb l'esperança que les copes em duressin més estona que els jotabéscola, que m'empassava com si fossin aigua mineral. També vaig intentar-ho amb els Ducados -volia abandonar el tabac ros, que em tenia atrapat-, fracassant en totes dues ocasions. Però això és una altra història.

El primer gintònic temàtic el vaig beure, esclar, a Alacant. Era de cogombre, i en aquell moment ens va semblar una extravagància passatgera. Els moderns encara no existien i la gent es limitava als combinats tradicionals. Molt de vodka i rom. Dos o tres anys després vaig beure el primer gintònic temàtic a Girona, al Saratoga (en aquella època en Richard era cambrer i ens preparava uns còctels fantàstics). A partir d'aquí ja no hi va haver volta enrere.

Ara tothom beu gintònics com si l'endemà no existís. I endevineu què està passant? Que com que el gintònic és una beguda mainstream els moderns, modernets i modernillos -que en el seu moment es vanagloriaven d'haver rescatat aquesta beguda de tavernes de barri i bars de cantonada- ara en reneguen. Ells no poden beure el que beu tothom. I com que el que diuen els modernets esdevé Veritat, tothom fa bromes al voltant del gintònic. Beure gintònic ja no fa modern, i es comencen a buscar alternatives: sembla que el rom apreta fort. I el Jagerminster, aquella ratafia magnificada. Ara el que és mainstream és criticar el gintònic. Aneu a parir, va!

A sí que m'agrada el gintònic. M'agrada tant que molts dies a casa me'n preparo un (o dos). Sense que ningú em vegi, sense fer veure que conec els botànics de la ginebra, sense parlar del punch del pebre vermell o del toc andalús de la menta. M'encanta el gintònic, i ho dic obertament (també m'agrada la cervesa, el jotabécola, el whisky sol -sobretot el fumat-, el Bloody Mary, el vermut -una altre beguda que comença a despuntar entre la modernor-, el vi negre, el vi blanc, el vi rosat i un llarguíssim etcètera). M'agrada el gintònic i m'alegro que els moderns l'abandonin. Així no haurem de sentir tantes parides. 

MOLT FANS DEL MERCADONA

D'aquí a poques setmanes el meu poble tindrà un Mercadona. Aquests dies el nou supermercat és tema de tertúlies a llocs de treball (els pocs que queden), botigues i cafès. Alguns l'esperen amb candeletes i en canten les virtuts i les bondats amb la perícia d'un aeda. D'altres qüestionen l'impacte sobre els comerços de tota la vida, com si les hamburgueses Hacendado (amb una qualitat amb prou feines acceptable segons la OCU) haguessin de desbancar les carnisseries de sempre. Tothom parla del puto Mercadona. Aquests dies semblem exactament el que som: una colla de pagerols esperant a Mr. Marshall.

Els més agosarats proclamen, sense vergonya, ser fans del Mercadona. A veure, com cony pots ser fan d'un supermercat? I encara menys d'un de tant depriment com el Mercadona? Et beus l'infame vodka o el whisky que tenen?  El suc de taronja que fa cremor d'estómac? El pa xicletós? La brioixeria aquella tan sòrdida? El peix, d'aparença incerta i perillosa? Ets fan de la seva decoració demencial, que la Conchita la del barrio troba tan moderna?

Jo, què voleu que us digui, estic ben avorrit del Mercadona. De tant en tant hi vaig a comprar paper de wàter, però estar-hi gaire estona m'angoixa. Aquells prestatges quilomètrics replets de productes de la seva marca blanca em fan pensar en horrorosos súpermercats comunistes, i sempre em mig espero trobar-me el fantasma de Kim Jong-Il passant revista.

Jo sóc seguidor incondicional d'uns quants escriptors, d'algunes sèries de televisió, d'uns quants guionistes i dibuixants de còmics, i fins i tot d'algun cantant. M'entristeix que algú pugui ser fan d'un supermercat -especialment d'un de tan xungo com el Mercadona- i el converteixi en un tema recorrent de conversa. El tiet Jordi, sempre disposat a ajudar, us deixa una llista de suggerències per alegrar-vos una mica la vida. Vegem-la:

- Breaking Bad (sisplau, mira-la) i d'altres sèries:  Dexter. Nurse Jackie. Californication. 

- Joc de Trons (les novel·les, si pot ser la magnífica traducció catalana).

- Els còmics de the Walking Dead.

- El vi negre de l'Empordà i el gin tònic 2.0 (amb el punt just de mariconades surant-hi, tampoc cal passar-se).

- La sèrie de còmics Fabulas, quasi tot Daredevil  i la majoria de coses de l'Alan Moore (excepte Promethea: NO compreu Promethea).

- Qualsevol llibre de Houellebecq, de Welsh, de Sedaris o d'Auslander.

- La filmografia primera d'Steven Seagal (si t'agrada l'humor, també la darrera).

- El gat de Schrödinger  (per l'amor de Déu, encara no l'has llegit?)

UNA QÜESTIÓ DE PROBABILITATS

A aquestes alçades de la pel·lícula tots sabem que la vida no es basa en certeses sinó en probabilitats. Si algú diu "Aquest vespre miraré l'últim capítol de Breaking Bad" en realitat està dient "Aquest vespre tinc aproximadament un noranta per cent de possibilitats de mirar l'últim capítol de Breaking Bad". Poden passar un munt de coses que li ho impedeixin. Pot agafar mal de cap. Pot adormir-se al sofà. Pot fer-se-li tard perquè ha passat massa estona xafardejant al Facebook. Pot ser que el devedé no llegeixi l'arxiu pirata que s'ha descarregat, o que els subtítols no concordin i els hagi de tornar a baixar, o que la parella tingui ganes de festa.

Quan tens un fill aquest deu per cent de probabilitats negatives es converteix, calculo, en un trenta. És fàcil que el nen tingui la passa de la panxa, o del coll, o la grip, o bronquitis, o un mastocitoma que li pica i no el deixa dormir, o dermatitis del bolquer. A vegades passa que el nen no vol adormir-se, i menys sovint- però també passa- has de córrer al metge perquè està a quaranta de febre o perquè li surten coses rares a la pell.

Diuen els veterans que amb cada fill aquest índex de probabilitats negatives puja un vint per cent per individu (en realitat em van explicar no sé què d'unes progressions geomètriques i aritmètiques. Se suposa que el percentatge puja encara més, però no us ho sé explicar). Com més fills tens, menys probabilitats d'escriure, o de veure el darrer capítol de la teva sèrie preferida. O fins i tot de dormir d'una tirada. Amb tres fills, que és un número alt però de cap manera forassenyat, només tens un trenta per cent de possibilitats (!) de fer el que tu vulguis.

Ara algú pensarà: de quina muntanya baixa aquest imbècil? Tothom sap que la vida és una qüestió de probabilitats. Que es pensa que ha inventat la sopa d'all? És cert, tots ho sabem o ho intuïm. El que passa és que hi ha moments determinats que ens sembla més evident que en d'altres. En Lluc fa dies que està delicat i ara és un d'aquests moments. Que per què em queixo? No m'estic pas queixant. O sí, no ho sé. El que sí és clar i irrefutable és el que un pediatra li va dir al meu oncle polític: "¿No querías tener hijos? Pues ahora jódete". Per això ens queden els blogs: per desfogar-nos. O no.

LA IMPOSSIBILITAT D'UNA LLIBRERIA

Ens ha tocat viure uns temps tristos i foscos. Hi ha dies que t'aixeques del llit  i  poses les notícies i sembla que tot s'hagi d'enfonsar. Que tot caigui a trossos. Els bàrbars són a les portes i Roma crema. I malgrat totes les catàstrofes, algunes persones donen mostres d'un coratge homèric. Obrir una llibreria aquests dies petits  i mesquins n'és un bon exemple. Sense buscar la glòria, ni un bon sac de bitllets -que si arriba, benvingut sia, però tots sabem que difícilment ho farà- sinó pel pur amor a la paraula escrita. El que us deia: herois i heroïnes.

Hem de saludar la creació de les barcelonines La impossible i Espai Literari. Si encara no hi heu estat (jo ja he anat a la primera, tinc pendent la segona - d'aquest mes no passa-) feu-hi una volta. Aneu-hi aquest dissabte, o demà mateix.  I, sobretot, compreu-hi algun llibre, perquè no només de volts i de bones intencions viu l'home. Si pot ser, el gat de Schrödinger (totes dues el tenen). Si no, algun altre. Millor si és d'un autor català, esclar, que a l'equip de casa, encara que jugui a tercera regional, se l'ha d'animar.

I si no sou barcelonins ni barcelonines -o ho sou però heu abandonat el paper, com qui deixa el tabac i s'enganxa a les cigarretes electròniques- recordeu que també es pot comprar l'ebook aquí.

EN JOSEP PUNTÍ, THE CROW I EL CONY DE VELL QUE NO M'HA DEIXAT EL DIARI.

Avui tenia ganes d’escriure sobre el collonut concert-presentació que en Josep Puntí va fer ahir al Context. Hauria estat un d’aquells posts amb banda sonora, i us hauria demanat que mentre el llegíssiu féssiu clic aquí. Segurament hauria tingut un punt de la melangia important perquè les Fires de Girona i en Puntí sempre em fan sentir una tristor més dolça que amargant.

L’opció B era escriure un post sobre The Crow, la pel·lícula que segurament he vist més vegades i que quasi cada any, per Tots Sants, torno a veure. Us hauria explicat perquè aquesta pel·li ha estat –i encara és- tan especial per mi.

Però necessito desfogar-me, així que avui us parlaré d’una altra cosa. Mireu: aquest matí tenia una horeta lliure i he decidit anar al bar a fer un tallat o dos i llegir el diari. Quan he arribat l'únic diari tenia un vell. “Espera’t”, m’he dit, “que de seguida estarà”. En efecte, el vell aviat ha acabat el diari però, sorpresa, ha tornat a començar-lo, aquesta vegada des de la darrera pàgina. “Cony de vell” he pensat, i he seguit escoltant la conversa de la barra: un paio amb gorra i xandall despotricava dels immigrants. Deia unes coses horroroses, fins i tot pels estàndards d’una barra de bar. El més divertit de tot és que el molt imbècil té una xicota sudamericana. En fi, que mentre escoltava a aquell retardat el vell ha arribat a la primera pàgina del diari. I endevineu què ha fet? Doncs que ha tornat a començar-lo. Passava les pàgines amb molta calma, llepant el dit com els monjos del Nom de la Rosa (he de confessar que quasi he desitjat que tingués un destí similar). Al final he entès que aquell vell mai deixaria anar el diari, de manera que he canviat de bar. 

Sí, us llegeixo el pensament: l’opció de comprar un diari estava descartada per motius purament logístics. Per cert, feu-me pensar que un dia us expliqui un parell de coses d'aquesta pel·lícula/novel·la.

A l’altra bar el diari el tenia una parella. En aquests casos normalment un dels dos el llegeix mentre que l’altre es concentra en el seu cafè amb llet, però aquests dos no: llegien junts article per article, i fins i tot semblava que els comentessin. Després s’han posat a xerrar de vés a saber què amb el diari obert davant seu. Emprenyat, he fotut el camp del bar i m’he quedat sense llegir el diari. I, per culpa d’això, m’he hagut de desfogar escrivint aquest post, i no us he pogut parlar d’en Josep Puntí, ni del recital d’ahir, ni de la tardor gironina i la tristesa que em provoca. Ni tan sols de The Crow. Quins collons.