L'ESCALFABRAGUETES

Aquesta història és vella però em sembla que no us l'he explicada mai. Com molts estudiants de Magisteri, quan en tenia vint-i-pocs vaig fer el curs de monitor. El segon o tercer cap de setmana vam dormir en tendes que havíem muntat a la vora de la casa de colònies on estudiàvem. No sé per què dormíem en canadenques tenint una casa amb lliteres i mantes: fotíem coses molt rares, tots plegats. La qüestió és que havent sopat ens vàrem quedar bevent ratafia i preparant alguna cosa per l'endemà, no recordo què. Una noia se'm va acostar i em va demanar que l'acompanyés a la tenda perquè li feia por anar-hi sola. Era moderadament guapa -de noies molt guapes no n'hi havia i jo, no ens enganyem, ni en sóc ni ho era- de manera que vaig pensar: "Juga bé les teves cartes, xaval, i avui dormiràs ben acompanyat".

Un cop a la tenda la noia es va quedar en roba interior i va mirar-me amb uns ulls blavíssims. Aquells ulls no els he oblidat. Jo, amb vint-i-pocs, ja us ho podeu pensar: anava calent com un all. "Vés a poc a poc" em repetia. La noia, després de fer comprovacions innecessàries i de refregar-se'm mil vegades -era una tenda estreta-, es va posar dins del sac. Em vaig estirar al seu costat, repetint-me "A poc a poc, a poc a poc...". Vam estar una estona xerrant i finalment vaig passar a l'atac. Suposo que arribats a aquest punt de la història ja us imagineu què va passar: la noia em va dir que l'havia malinterpretat. Mig tous tots dos, m'havia convidat a la seva tenda canadenca quan els demés seguien bevent i fumant petardos, s'havia despullat, s'havia passejat per la tenda i quan finalment em vaig decidir -sempre he estat aturadet- la noia va i em diu que no, que no l'havia entès però que, si volia,  podia quedar-me a fer-li companyia.

Els anys em van ensenyar que algunes persones tenen una autoestima tan fràgil i trencadissa que necessiten tenir aduladors a tothora. A alguns d'aquests aduladors -els més atractius- se'ls passen per la pedra, però no poden pas follar-se'ls tots, de manera que a la resta els rebutgen. Uns quants acaben esdevenint una mena d'esclaus lamentables, vampiritzats, sense voluntat ni dignitat, popularment coneguts com pagafantes. Els més recalcitrants es converteixen en autèntics professionals de la auto-humiliació, però aquest és un altre tema i ja en vaig parlar en una altra ocasió.

Aquella nit, capcot, vaig tornar a la festa. No en recordo els detalls -no tant per l'alcohol com pel pas del temps- però, coneixent-me, imagino que devia agafar una ampolla de ratafia i avall, que fa baixada. Els rebuigs eren una cosa tan normal com una ferida en un camp de batalla. Malgrat tot, penso que hauria pogut ser infinitament pitjor: hauria pogut convertir-me en el seu pagafantes. Vaig fer bé intentant-ho (un pagafantes autèntic mai ho fa)  i, sobretot, fotent el camp d'aquella tenda quan em va dir que no.