Ara toca cagar-se en el Nadal. Alguns discursos són delirants i tan tòpics com el Nadal mateix. Que si és una festa consumista, que si és ensucrat i patatim i patatam. Les persones que emeten aquestes crítiques es deuen veure a si mateixes com autèntics oracles o profetes moderns, denunciant les baixeses i debilitats d'una societat corrompuda i sense rumb. "Si m'escoltéssiu a mi..." sembla que diguin "...sí que aniríem bé". O i tant, imbècil, aniríem de puta mare si t'escoltéssim a tu. Com és que fins ara no hem vist la llum? Com hem pogut romandre a les fosques durant tant de temps? Els qui fan això no tenen vergonya. Però que no pateixin: jo, que tinc un sentit del ridícul superdesenvolupat, ja passo vergonya per ells.
Els moderns són ridículs, però els pares de família panxuts que passen les tardes de diumenge endormiscats al sofà veient futbol també ho són. Els pagesos poden fer riure però els pixapins que van a buscar bolets vestits com si anessin a un concert de Love of Lesbian encara són més patètics. El Nadal no és ni més ni menys absurd que la festa del xai dels musulmans, o que la festa dels cirerers dels japos. És consumista perquè nosaltres ho hem volgut així, i at the end of the day som nosaltres els qui decidim què fer i què no. A veure, a tu qui t'obliga a celebrar el Nadal? Ningú. Ah, que ara has après que Jesús no va néixer el desembre i que tot això dels pastorets és mentida? Doncs que bé, però no cal que ens ho repeteixis cada any, que amb un sol cop ja ho hem entès. En definitiva: si no t'agraden els gintònics, no en beguis. Si t'agraden, beu-ne. Però als demés deixa'ns en pau.