Aquesta setmana -o la passada, tant li fa- un periodista entrevistava una víctima de la crisi. L'home explicava a la càmera, afligit, que ara vivia en un pis sense calefacció però que anys enrere cada estiu passava quinze dies en un hotel de Mallorca amb la dona i els nens. Aquell pobre diable va fer-me pensar en un altre pobre diable que també havia sortit a la televisió dies enrere i que s'havia quedat sense feina, sense atur i que cada mes havia de pagar més de mil euros -més de mil euros!- d'hipoteca.
A nivell personal també he conegut damnificats per aquest daltabaix que ens toca patir. Un conegut meu -crec que era manobre o guixaire- ara les passa putes però segueix sense desfer-se de les dues motos que té (una per mudar i un altra per anar a fer corves), ni dels dos cotxes que tenen la seva parella i ell (malgrat que només en necessiten un, i encara). El meu veí de Girona, que també era manobre o guixaire, es reia de mi i del meu sou de mestre. "Con esto yo no tendría ni pa empezar" em deia, clavant-me una plantofada amistosa a l'espatlla, com si jo fos un pobre babauet que no entenia de que anava la partida.
Els banquers culpables d'aquesta crisis segueixen vivint a tot drap, fotent-se'n de nosaltres i esmorzant amb cava i cocaïna poc tallada. No roden caps pel tema de les preferents (o no en roden prous) i els polítics corruptes segueixen essent els més votats per un poble massoquista, o oblidadís, o imbècil perdut. I els pocs que són a la presó reben pleitesia de la resta de presos, com és el cas d'en Bárcenas, que diuen que a base de regalar cigarretes està muntant un petit imperi del crim allà dins. No és veritat que a les presons hi ha una mena de justícia poètica. En aquest post ho explico millor.
D'aquesta crisi de merda que estem vivint no n'aprendrem res perquè no s'ha castigat ni es castigarà a una part dels culpables. I perquè l'altra part dels responsables, que alhora són les vícitimes, segueixen convençuts que ells no tenen la culpa de res, i que el més normal del món és comprar-te un pis que te cagues al centre de la ciutat, o una caset amb jardí, o que un manobre tingui dues motos i dos cotxes, o que un guixaire pugui passar cada estiu quinze dies a pensió completa en un hotel de Mallorca amb la dona i els nens, mentre que la resta dels mortals de viatges de quinze dies només en fem un cop a la vida, i és el de noces.