Jo era dues caixes més enllà, triant pomes pink lady, i no me'n vaig poder estar:
- Perdona, però em sembla que, per desgràcia, Franco va morir al llit. De la manera que parles sembla que l'haguéssiu enderrocat. En realitat va consumir-se com un ancià decrèpit qualsevol. El franquisme va morir de fàstic i d'avorriment.
En aquell mateix instant em vaig adonar del meu error. L'home em va clavar els ulls, però semblava que volgués mirar una cosa que hi havia al darrere del meu cap. Era esgarrifós. De seguida va comprendre que li faltava un bull. Va posar-se a cridar com un energúmen i vaig decidir que el millor era demanar-li perdó per haver-me posat on no em demanaven (que és exactament el que havia fet). Però l'home estava animat i no tenia cap intenció de deixar-ho estar. La botiguera va demanar-li sisplau que marxés i ell no va fer-li cas. Ella va començar a plorar.
- Encara pariré aquí! - bramava la fruitera.
- El que tu hauries de fer és agafar una baixa per malaltia.
- No està malalta -intervenia jo- Està embarassada.
- Doncs que s'agafi una baixa. Si no, que no es queixi. Era sindicalista, jo, i estic molt sensibilitzat amb aquests temes. Si la gent no pot treballar ha d'agafar una baixa. No hi ha volta de full.
La conversa va ser així de surrealista, ho juro. La fruitera li va demanar altra vegada que sortís i l'antic sindicalista no va voler. Aleshores vaig intervenir-hi agafant-lo del braç. Ell s'hi va resistir i em va amenaçar amb denunciar-me (pesava uns vint quilos menys que jo i era un pam més baix: fins i tot algú amb els fusibles tan fets malbé com ell s'hauria d'adonar que, físicament, tenia les de perdre).
La noia sanglotava i li vaig demanar que truqués a la policia.
- Sí, truqueu a la Guàrdia Civil, franquistes malparits! - cridava ell.
Mentre la fruitera telefonava l'home havia sortit de la botiga i increpava uns iaios que havien aparcat damunt de la vorera. Segons ell, el pobre iaio havia insultat al seu pare, i li exigia a crits que demanés perdó i que anés a aparcar bé el cotxe. Vaig sortir al carrer i vaig suplicar-li que es calmés. Aleshores, com si l'aire fred li hagués tornat el seny de cop, es va tranquil·litzar. Després d'una estona de parlar es va posar a plorar i em va donar la mà.
- Vés a demanar perdó a la noia, que t'has passat tres pobles.
Amb grans escarafalls, llàgrimes i abraçades va demanar a la fruitera que el perdónes. Quan les coses s'havien arreglat més o menys va arribar la policia, que resulta que ja el coneixien d'altres incidents semblants. Al final tot va quedar en un ensurt. Ell va marxar a fer les seves coses i jo, mort de remordiments i de vergonya em vaig quedar demanant perdó a la noia. Al capdavall, si jo no hagués intervingut en aquella conversa res d'això no hagués passat.