No sóc persona de posar-se Vamcats, ni samarretes reivindicatives, ni gaire res d'això. La meva manera de fer país és comprar productes locals, i si pot ser a petits comerços o a supermercats que treballin amb empreses d'aquí. Per això encara no he entrat al Mercadona que han posat al meu poble, i encara que inevitablement algun dia hi hauré d'anar a comprar tovalloletes de cuina i paper de wàter, procuraré, com he fet fins ara, mantenir-me fidel a les botigues. Sé de més de dos independentistes de barretina, espardenya i estelada al balcó que regalen mig sou a un home que fa importants donacions a les FAES. I després despotriquen del capitalisme i l'espanyolisme!
Divendres era en una d'aquestes botigues i mentre una desconeguda m'explicava que el seu fill -a qui se suposava que havia de conèixer- s'ha casat amb una xilena que es veu que és un pendó, vaig veure entrar en Vacamansa.
Algun dia us explicaré com, de més jovenent, vaig ser el blanc favorit tots els bullies del poble. Un dels més temibles era en Vacamansa, un pagerol galtavermell més curt que una cua de conill, però terrorífic quan anava borratxo. Un dia el molt imbècil em va fotre un cop de puny a les costelles amb un mosquetó d'escalada que feia servir de puny americà. Però aquesta és una història per un altre dia. De moment només necessiteu saber que durant uns quants anys ell i una colla de subnormals que se li assemblaven van fer-me la vida impossible.
Ara tornem a la botiga, a la desconeguda que m'explicava que el seu fill -sí, home, un que té un cotxe vermell i fa de mecànic a Girona!- s'havia casat amb la xilena putarrota i a en Vacamansa, que va entrar i va omplir el local amb la seva presència aterridora. El paio en veure'm va somriure quasi amb beatitud, com un monjo budista a mig camí del Nirvana, va agafar el cistellet i va començar a omplir amb tot de mariconadetes.
Era tan entendridor veure'l escollir els gust dels iogurs -va triar els de maduixa amb nata, el molt nenassa- que vaig tenir la temptació de perdonar-lo. Al capdavall tothom pot tenir una mala època. Però no. Aquell tipus i els que se li assemblaven van mig desgraciar-me l'adolescència i no em dóna la gana fer com qui res. Quan va marxar de la botiga em va saludar amb el cap i fins i tot em va dedicar un somriure cordial, com volent dir "Eh, nano, què passa? Quant de temps, eh?".
Què cony devia pensar per somriure'm d'aquella manera? Que tot plegat eren coses de nanos? Sí, així és com pensa el que fot hòsties, però no pas el que se les menja. Que el temps cura totes les ferides? Ja et fotran, xaval, tots sabem que això no passa.
Entenc que estiguis avergonyit, Vacamansa. Jo també ho estaria. Et ficaves amb mi perquè aleshores jo pesava vint quilos menys i no tenia una colla d'amigots buscabregues cobrint-me les espatlles. No et perdono perquè mai vas demanar-me perdó. Però no pateixis perquè ets tan insignificant, tan poca cosa i tan poc important que feia quinze anys que no sabia res de tu, i no recordava ni que existissis. Tan de bo passin quinze anys més abans de tornar-te a veure.