Dels americans sempre m'ha agradat aquesta voluntat d'involucrar-se en la comunitat. És normal trobar milionaris filàntrops, mecenes, padrins altruïstes i donacions generosíssimes. També que el ciutadà de a peu sigui voluntari de diferents causes, cadascú segons les seves possibilitats (no negareu que no hi ha ningú millor preparat per tasques de vigilància i protecció que aquesta colla de bikers). Algú dirà que aquesta tasca hauria de recaure en l'Estat. Segons la nostra manera de veure-ho no li falta raó, però allà donen per la bona la frase de Kennedy que deia alguna cosa així com "No et preguntis què pot fer el país per tu, sinó que pots fer tu pel teu país". Frase que fa poc va ser profanada pel miserable Carlos Fabra fent referència al seu fantasmagòric aeroport: No te preguntes qué puede hacer el aeropuerto por ti, sinó que puedes hacer tu por el aeropuerto. No és broma, si ho busqueu a les hemeroteques ho trobareu. Per cert, l'altre dia vaig sentir que sempre va amb ulleres fosques perquè algú li va fotre un tret a la cara quan anava de cacera. Una joia d'home.
Però tornem als EUA, on els fenòmen dels vigilantes -els de la B.A.C.A en són hereus- sempre ha tingut una forta presència i arrelament. Els americans s'agafen la justícia molt seriosament, i allà on no arriba el braç de la Llei, massa vegades lent, matusser i curt, hi arriba la ciutadania. No puc dir que hi estigui d'acord, però tampoc se m'acuden gaires més maneres de solucionar els problemes. Potser la meva condició de lector de còmics de superherois -els vigilants par excellence- em fa ser un romàntic incurable que creu en una mena de Justícia Eterna, Còsmica, que sempre acaba triomfant. Però en el món real, o com a mínim a Espanya, Bárcenas -busqueu-ho a les hemoroteques, que també hi surt-, s'ha convertit en un ídol entre els presos. I encara pitjor: Fabra mai trepitjarà una cel·la.