a) Sóc músic: Aquesta petita llicència la feia servir amb les estrangeres dels bars heavys de Lloret de Mar. Tothom deia que les guiris venien a Espanya buscant alcohol i sexe. Les que jo vaig conèixer, en efecte, volien emborratxar-se -i ho aconseguien sobradament-, però si volien follar amb algú, no era pas amb mi. Tot i això, amb la Tàctica del Músic vaig passar algunes estones divertides i vaig aconseguir robar algun petó i alguna rebregada. La Tàctica consistia, com ja heu endevinat, a fer-me passar per músic. En concret, per baixista d'un grup que versionava The Doors. No sé per què vaig escollir aquest instrument i no un altre. Si en algun moment reconeixia un solo de baix -potser no ho era i a mi m'ho semblava- jo els hi deia:
- Veieu, això és un solo de baix. És el que faig jo.
I feia veure que tocava el baix. Mirant-ho en perspectiva, devia semblar un imbècil. Quina manera de fer el ridícul, Verge Santa. Suposo que totes aquelles guiris eren tant o més ignorants -musicalment parlant - que jo. Això, o em consideraven una mena de retardat.
b) Sóc metge/arquitecte: Aquesta mentida vaig fer-la servir unes quantes vegades quan era una mica més gran. De seguida vaig abandonar-la perquè a les borratxes de festa major no els hi impressionava gaire, que fos metge o arquitecte. O potser no es creien que algú tan jove pogues ésser-ho. Potser l'estratègia del músic hagués funcionat millor en aquests ambients. Vés a saber. Em sembla que ho vaig aconseguir alguna vegada, però durant aquests anys les festes se superposaven i es confonien les unes amb les altres, com en una novel·la de Bret Easton Ellis.
c) Sóc un escriptor famós. Aquesta és la més recent i la que em va anar millor. Tingueu en compte que parlo d'un nombre de rotllos extraordinàriament baix per algú de la meva edat. Quan encara no havia publicat cap llibre i no era un escriptor -ni era res-, gràcies a aquesta tècnica em vaig embolicar amb una mexicana guapíssima (acabava d'arribar a Catalunya per fer un màster d'edició), amb una espanyola que no sabia res de literatura catalana i amb alguna altra que prefereixo no mencionar, no fos cas.
Els anys m'han regalat saviesa i un punt, un puntet de res, de sentit del ridícul. Nois i noies, val més que no mentiu. No pas per qüestions morals, sinó perquè has de ser un crack per fer-ho bé. Això, o que el teu interlocutor vagi ben pet. La mentida ha de ser ben trabada, coherent i has de mantenir-la tota l'estona. Cal una bona dosis d'imaginació, no pot fer-ho qualsevol. Tampoc vull excedir-me: no us receptaré un tòpic tan poca-solta com que sigueu vosaltres mateixos, perquè generalment ser tu mateix és una merda. Si, tal i com diu la penya New Age, ser tu mateix és tant guapo, per què no hi ha legions de persones intentant ser tu?
Em preguntareu:
- I si ser tu mateix no funciona i mentir és tan complicat, què coi hem de fer per triomfar? Digue'ns-ho, va.
No ho sé, nois i noies. No ho sé.