CAN NACHO

Les nits gironines sempre acabaven a can Nacho, un gitano que tenia una camioneta destartalada de menjar ambulant. Si avui encara hi fos en diríem food truck -o street food truck-  i tothom hi faria cua per comprar les mateixes hamburgueses pel doble o el triple del que ens costaven aleshores. En fi. Els borratxos més resistents fèiem cua per comprar entrepans i patates fregides i inundar-ho tot amb alguna de les quatre salses que tenia. Més tard va tenir-ne dues i prou -ketchup i mostassa- perquè estava fart que la gent premés el dosificador per passar-s'ho bé i les salses acabessin pel terra. La qualitat del menjar era relativa, però era fantàstic omplir-se la panxa a hores petites.

A can Nacho hi passava de tot. Les baralles de torrats eren el pa nostre de cada dia, i les discussions la manera que teníem de parlar. També s'hi feien els darrers -i tristíssims- intents de triomfar amb una noia. Mai cap gironí no ha vist tants fracassos i tan ridículs com els que va veure en Nacho durant aquells anys.

L'home va fer diners, i cal dir que eren ben merescuts. Els borratxos li plantaven cara i l'insultaven. Com ja hem dit, els torrats li vessaven totes les salses i alguns marxaven corrents sense pagar. Una vegada uns paios se li van emportar la bombona de butà que tenia fora la furgoneta. Un altre cop un tio se li va pixar dins de la paradeta. Aquella va ser l'única nit en què vaig veure en Nacho sortir del vehicle per fotre un parell d'hòsties a algú, perquè normalment era una mena de monjo zen. Recordo que me'l mirava i em semblava un ermità de les muntanyes, molt savi i bondadós.

A can Nacho s'hi prenien decisions ben estúpides, s'hi feien promeses que l'endemà ningú no recordava i s'hi cometien tota classe d'errors i de cagades. A partir de les quatre de la matinada rarament passa res de bo, i el més intel·ligent -això no ho vaig aprendre mai- és que has d'abandonar el vaixell per no enfonsar-te. Tot plegat era una tragicomèdia i nosaltres n'érems els protagonistes. Amunt i avall, i tomba i gira. Verge Santa, si n'érem d'animals!

Quan escrivia aquest post m'ha vingut al cap que mai he sabut perquè un bon dia en Nacho va desaparèixer. Buscant informació per Internet he trobat aquest article escrit pel meu amic i periodista del Diari de Girona, Tapi Carreras. Es veia a venir: un dia l'Ajuntament va decidir que ja n'hi havia prou, probablement per pressions veïnals, una cosa perfectament normal a Girona, una ciutat esquizofrència perquè vol ser, alhora, vil·la universitària i ciutat-aparador per famílies de poder adquisisitiu mitjà-alt.

Nacho, ara és la teva hora. Renova't. Pinta la furgo de gitano que tenies amb tot de motius retro. Que sigui tot molt hipster. Et forraràs, nano. Al capdavall, ets sempre has estat pioner en això de l'street food.

REGALS DE DARRERA HORA, OPI AFGANÈS I CONTES DE NADAL

Aquests dies heu d'anar en compte a l'hora de fer excessos. Fixeu-vos, si no, en l'amic Quentin Sommerville, periodista de la BBC que es va posar massa a la vora d'una pila de droga talibana que cremava. La ingesta massiva d'heroïna i opi seria una bona explicació pel fanatisme dels islamistes i pel seu convenciment d'un paradís/bordell ple de verges que es desfan davant d'un guerrer d'Al·là (el Molt Misericordiós).

Ara parlem de regals útils. Si teniu un amic o familiar una mica gatinyol i no sabeu què regalar-li per Reis fixeu-vos en això. És la drinking jacket, la versió per borratxos del batcinturó. Sembla ser que el paio l'ha feta gràcies a un Verkami, cosa que ens demostra que la plataforma té utilitats pràctiques a banda de recollir diners per editar productes vergonyosos. 

No em vull acomiadar sense desitjar-vos unes Bones Festes. Què voleu que us digui, a mi no em desagraden pas, tot i que sembla que si vols ser un tio guai de debò has de cagar-te en el Nadal i deixar anar quatre imbecil·litats súper-òbvies, com ara que és la festa del consumisme.  Esclar que sí, i potser precisament per això ens agrada tant. No us hi havíeu parat a pensar-hi, revolucionaris que avui us fotreu els torrons i el cava que han pagat els vostres pares? 

Volia penjar un conte nadalenc però el que tinc escrit no m'agrada. Però per no deixar-vos sense conte mireu aquest. És la clàssica història del Grinch, aquell monstre verd i cabró que odiava el Nadal, llegida per pornstars americanes. És en anglès però les noies tenen molt bona dicció i una gran capacitat interpretativa -per alguna cosa són actrius- de manera que no tindreu problemes a l'hora d'entendre'l. 

Que tingueu unes Festes fantàstiques. Sigueu feliços i mireu de no barallar-vos amb ningú. 

COSES QUE ET PASSEN EL MES DE DESEMBRE

Massa dies sense escriure. Han quedat lluny aquells temps en què podia publicar dues i tres entrades per setmana. Però hem de jugar amb les cartes que ens han tocat i no rondinar. I ser bones persones.

Fa pocs dies vaig publicar un post titulat Angines. Aneu una mica més avall i el trobareu. A la primera amigdalitis li va seguir una segona, i dues setmanes després una faringitis de les que fan història. M'he afartat d'equinàcia i de propolis. D'infusions amb mel i llimona i de glopejos d'oli de te. D'ibuprofè i de benzocaina pel mal de coll. Estic fet una coca. Sempre explico que en Matt, el protagonista de Manual de Supervivència i del gat de Schrödinger, és un personatge de ficció, però cada vegada m'arrossega més cap al dark side. No és que ell s'assembli a mi, sinó que cada dia m'assemblo més a ell.

He acabat el darrer llibre de Joc de Trons. Espero amb ànsia la propera entrega i, com tots els fans, prego perquè Martin no mori mentre l'escriu. Aquesta setmana he començat Snug, de Matthew Tree. Us en parlaré més endavant. Matthew Tree, personatge mediàtic però amb fusta d'escriptor de raça, enfront d'aquests guionistes d'ara que els hi publiquen llibres només perquè saben que vendran uns quants centenars d'exemplars by the face.

Per cert, en Bardera ha penjat el text de la presentació que li vaig fer a la llibreria Cu Cut de Torroella. Podeu llegir-lo aquí. Les presentacions sempre s'han de veure en persona però qui no té tall rosega els ossos.

I per acabar, un misteri. Algú sap què se n'ha fet d'en Valero Sanmartí? Per què quasi tots els blogs del que una vegada va ser anomenat la odisfera han desaparegut o estan congelats en el temps?

IDENTITATS FALSES

Fa un temps vaig crear dues identitats falses a Internet. L'un era un quarantí de Palamós, independentista i votant de l'esquerra més radical. Era una mica curt de gambals, i el que tenia al cor ho tenia a la boca. L'altre era un home d'ordre que no estava de gaires hòsties. Era avorrit i previsible, i potser per això de seguida vaig abandonar-lo per concentrar-me en el primer. De tant en tant -què voleu, abans tenia temps per perdre d'aquesta manera tan miserable- entrava a fòrums de diaris i escrivia les opinions demencials d'aquests dos personatges. Estranyament, força gent els hi donava suport, sobretot al primer. Això em divertia i m'entristia a parts iguals: com podia ser que algú donés vots positius a aquell paio tan friqui? Potser ells també feien comèdia. Internet té aquestes coses, ja ho sabem, i les noies mai no són tan guapes com surten a les fotos. Vaig decidir no pensar-hi gaire, i al cap d'uns mesos el vaig oblidar.

Però hi he tornat. Aquest cop he creat un compte fals a Twitter. Massa gent m'havia bloquejat i no volia embolics, de manera que vaig fer el que fan molts tuitaires: amagar-me a simple vista. Una coneguda que es dedica a temes de comunicació m'ho va recomanar, i jo sempre faig cas a qui en sap més que jo.

Al principi em dedicava a fer el ximple, però aviat vaig descobrir un grup social que em va omplir de curiositat -no ho dic de broma: els catalans unionistes. Molts d'ells posen un 70% darrere del seu nom, i els més decidits el número 155, el fatídic decret de suspensió d'autonomia.

Durant setmanes vaig estar llegint els seus tuits. La immensa majoria són catalans. Sí: els tuitaires que ataquen sistemàticament Catalunya no són pas espanyols, sinó gent nascut -o que viu- aquí. Els espanyols, com els anglesos, francesos i alemanys, altra feina deuen tenir. La preocupació d'aquests activistes virtuals és, principalment, caure bé als seus homòlegs espanyols. Els seus esforços a vegades resultaven entendridors, i tots ells pretenen ser més espanyols que els propis espanyols. En comptes de cotxe segur que van amunt i avall a dalt d'un toro. Me'ls imagino a ells vestits de majos, i a elles de bailaora. La seva obsessió, deia, és caure bé als espanyols i demostrar que ells no són independentistes, ni tan sols autonomistes, i que tot allò que giri al voltant de la cultura catalana -començant per la llengua- els hi fot molta nosa. El Twitter és el seu missatge en una ampolla. La seva petició desesperada de rescat. El seu not Penny's boat. Se senten atrapats en un país que no estimen, que segurament no comprenen i que voldrien canviar de cap a peus.

Ara han crescut. La poca participació ciutadana del 9N els ha convençut que la resta de votants són tan espanyolistes com ells. Potser tenen raó. Ho sabrem aviat. Però sí que és cert que cada vegada són més visibles i fan més cabiroles per caure bé als tuitaries espanyols, que de tant en tant, per recompensar tanta fidelitat i abnegació, els hi diuen que si mai cauen bombes, primer els aniran a rescatar. La versió moderna de marcar el dintell de la casa amb sang de cabrit -com feien els israelites a Egipte- és posar un 70% al teu nom de Twitter.