Mayweather hauria hagut d'acabar amb la cara plena de baus i de bonys. El seu rival, en Pacquiao, també. Però músic pagat (o músic tip, segons la versió) no fa bona música, i tots dos púgils van plantejar un combat conservador i avorrit. Al capdavall, ja tenien els diners fets, sobretot el primer: l'americà -un d'aquests niggas autoparòdics que s'han enriquit desmesuradament i que malgasten la fortuna de les maneres més ridícules, insolidàries i ostentoses- va sortir del quadrilàter més ric, però també va perdre el respecte de part de l'afició. Les bromes sobre la seva covardia s'estenen per la Xarxa, i a un machito com ell no li deuen fer punyetera gràcia. És exactament el que mereix, per cagarrates, que deia l'avi. Queden lluny aquells temps mítics en els quals els boxejadors, amb la cara destrossada i les costelles aixafades, s'emprenyaven amb l'àrbitre o amb l'entrenador perquè deturaven el combat. Ara els púgils se'ns tornen delicats com els futbolistes. És normal que les arts marcials mixtes cada vegada tinguin més seguidors. Allà sí que ho veuen clar.
A l'hora d'escriure passa el mateix. Hem de ser més valents, carai. Per desgràcia, jo no en sóc, i no predico amb l'exemple. N'era més abans, quan en comptes de publicar en aquest blog escrivia notes al Facebook. Ara, no sé ben bé per què, he après a callar. I no sóc l'únic: alguns dels articulistes i opinadors catalans més famosos són autèntics covards que no diuen absolutament res, i que fan malabarismes per no mullar-se. L'altre dia sentia a l'Enric Juliana. Quin home més poc concís, Marededéu! La Puta i la Ramoneta no són, de cap manera, patrimoni exclusiu dels convergents i dels d'Iniciativa: són les reines del mambo a Catalunya.
Tornem -molt breument, que el post m'està sortint més llarg del compte- al tema que ens ocupa: fa dies que vull escriure sobre uns quants temes ben variats, i vet aquí que no me'n veig amb cor. D'alguna manera tinc la sensació que puc perdre-hi coses. Sé de gent que no ha volgut comprar alguna novel·la meva per discrepàncies ideològiques. Si fos un best seller maker se me'n refotria, però tampoc venc tant per anar perdent lectors. De fet, aviat em quedaria sense. Mirant enrere, tampoc he tingut tants merders: els palmeros d'en Valero Sanmartí van dir-me de tot a les xarxes socials perquè vaig dir que no m'agradava una cosa que havia escrit, i m'acusaven de modernillo, mestretites i pedant... a mi!! Una altra vegada un petit exèrcit de maquinorros em va fer esborrar un post molt graciós que havia escrit sobre en David Pastillas i en Buenri, aquesta vegada sí, amb amenaces de mort. A les Xarxes he tingut un parell d'enganxades amb aquest paio, un català que viu en algun país nòrdic i, des d'allà, ens alliçona i ens assenyala les coses que fem malament. Sé que té uns quants seguidors molt fidels. Alguns catalans, quan senten les paraules PAÏSOS NÒRDICS perden, permeteu-me el ridiculíssim joc de paraules, el Nord. De què em serviria entrar al cos a cos amb ell? Probablement de res. O potser sí, i és aquest qui dies passa anys empeny, aquesta mena de por o mandra, que fa que em torni una mena de versió d'estar per casa de l'Enric Juliana i els seus amics de la Vanguardia. Sense els seus sous, esclar.