I com que, com el Capitán Alatriste, no sóc l'home més honest, ni el més piadós, però sóc un home valent, recullo el guant. Here we go!
D'en Rabell ja s'ha dit tot, i poc hi podríem afegir. Si hi ha una cosa contrària al sex-appeal, aquesta és en Lluís sortint d'una calçotada, amb la camisa vermella ben bruta de salsa i amb olor de vi de batalla. Sobre la seva vida sexual després d'aquests tiberis val més no especular, ni imaginar-nos-la gaire.
En Carlos Carrizosa sembla l'encaranció d'un malvat de còmic: nas gros, gest sorrut i ulls d'animal petit i dolent. L'home acompanya aquesta aparença tan desagradable amb un caràcter encara pitjor. Desconec com és la seva vida sexual, però com la majoria de gent de Ciudadanos està sempiternament emprenyat, de manera que podem aventurar conclusions ràpides i categòriques.
I ara que parlem dels Ciudadanos: fa anys en Rivera va sortir mig despullat als cartells propagandístics, en una súplica desesperada de la nostra atenció, com un nen rebec que reclama la seva mare. Diuen que algunes dones salivaven en veure'l despilotat. No n'hi havia pas per tant. Aleshores l'Alberto era molt jovenet, i a aquesta edat un esportista -com se suposa que era ell- hauria hagut d'estar força més musculat. Té les celles rares i un somriure més fals que Judes. Ell es pensa que és guapo però jo, si fos dona o gai, ni me'l miraria.
El problema amb l'Oriol Junqueras és que ens cau molt bé. Però no ens enganyem: és un paio lleig. Fins i tot diria que molt lleig, pobre. Però a diferència dels seus companys de post, somriu sovint i no ho fa de manera irònica o condescendent, cosa que l'endolceix. Mentre que en Franco Rabell sembla un garrinet tip, rosat i rodó, l'Oriol ens fa pensar en un xuixo.
La llista de polítics lletjos és desoladorament llarga. En Jordi Pujol sembla un gnom del boscos, i en Montilla un funcionari del Cuéntame. En Francesc Homs fa pensar, inevitablement, en un senglar. També podríem parlar de l'Iceta i de la seva ridícula manera de pentinar-se, o de l'Enric Millo, a qui vaig trobar l'altre dia per Girona saltironejant darrera d'uns papers que el vent se li emportava. En la seva desesperació feia riure, pobre home.
I podríem seguir tanta estona com volguéssim però la meva voluntat no és pas la de confegir un catàleg d'horrors, sinó de demostrar a una amiga que sóc equitatiu i bon xicot. I parlant d'amigues, ara que heu arribat tan lluny tingeu la bondat de fer click aquí. No té res a veure amb el post, però després d'escriure'l em mereixo una mica d'autobombo.