L'escriptor
Michel Houllebecq pronosticava no fa gaire la desaparició del pensament masculí en el món de les arts i, més en concret, de la literatura. Segons ell, cada vegada és més difícil saber
què pensen els homes perquè el pensament femení s'està imposant -en el bon sentit del terme- a gairebé tots els nivells i ambients. Segurament es tracta d'una de les seves exageracions d'espantaocells esprimatxat, però en certa manera toca os. Jo no crec que el pensament masculí desaparegui, sinó que l'antic concepte d'home està evolucionant molt de pressa per adaptar-se a la nova manera de fer de les dones. Per exemple: els homes mínimament intel·ligents s'afanyen a abandonar el paper de
mascle alfa -que fins ara era pràcticament imprescindible, i pobre de tu que no fossis prou alfa- i es comuniquen més entre ells, una
habilitat que les dones fa segles que dominen. A banda d'alguns imbècils residuals, cada vegada hi ha menys homes que presumeixen de les seves proeses horitzontals. A dia d'avui, el mite del
latin lover és tan obsolet com el pensament que una dona sigui una fresca pel fet de canviar de manso cada setmana. Els pocs i poques que encara fan cas a aquests falsos mites són, en general, arreplegats de perfil molt baix.
La millora de la comunicació entre homes ha fet que cada vegada es parli més de les disfuncions sexuals masculines. El que abans era tabú ara és un tema que es tracta amb tota naturalitat, i molts homes admeten consumir-ne habitualment, sobretot els que no tenen parella estable. Si bé la Viagra i les seves cosines-germanes al principi anaven destinades a gent gran o amb problemes fisiològics, ara el seu ús recreatiu s'ha estès, i és perfectament normal que la prenguin homes joves i sans. Alguns
dealers ja la venen d'estranquis, però molta gent prefereix aconseguir una recepta legal per tenir una font fiable i regular de subministraments. Si no, sempre queda Internet. I si algú no vol sildenafil o tadafil, el mercat és ple de comprimits menys fiables però més assequibles. Sembla ser que els més joves van bojos per aconseguir
Furunbao, que a banda de posar-te-la dreta, fa que triguis més temps a escorre't. Un autèntic
bàlsam de Fierabràs, vaja. De la mateixa manera que les pastilles anticonceptives van ser part de la revolució femenina i del despertar sexual de les dones, les pastilles per trempar són una autèntica democratització del sexe. A la meva segona novel·la,
el gat de Schrödinger, aquesta idea hi és més ben desenvolupada.
Per descomptat, els metges es posen les mans al cap: ningú no sap com acabarà tot això, ni si una vida depenent de pastilles per trempar passarà algun tipus de factura als consumidors. El sentit comú sembla indicar que sí, però la gent, ara que les ha descobert, difícilment se n'estarà. Una pastilla ofereix unes garanties raonables d'èxit, sobretot si un home vol quedar bé a les primeres cites, o si planeja no tenir-ne cap altra amb aquella persona. El pensament predominant semblar ser
el qualsevol s'arrisca, i l'avall que fa baixada. Si ja ens fotem antibiòtics per qualsevol ximpleria, si abusem de l'ibuprofè i si mig país es fot ansiolítics o antidepressius, les pastilles per trempar semblen, senzillament, el següent pas. Una idea perfectament raonable en aquest món de bojos on vivim.
Els homes tenim por. Sempre hem estat els febles, encara que durant molts segles hem fet veure que no. Ara que les dones s'han tret els guants i estan disposades a embrancar-se en un combat d'igual a igual, sorgeixen tots els nostres antics temors, i fins i tot en surten de nous. Un
latin lover a la barra d'un bar despertava simpatia, enveja o compassió, depèn, però una dona amb una vida sexual activa fa que molts homes corrin a la farmàcia, o on sigui, a buscar la pastilla màgica. Fa anys, quan llegia que entrevistaven a alguna actriu o model i li preguntaven si els homes li tiraven gaire els trastos, m'estranyava si ella responia que no perquè li tenien por. Amb els anys ho he anat comprenent: era ben veritat. Les fortes, noies, sempre heu estat vosaltres.
