YOUTUBERS, UNBOXERS I TUTORIALS DE SUD-AMERICANS

Internet en general i el Youtube en particular ens torturen a diari amb dos dels fenòmens més nefastos que hem tingut la desgràcia de veure néixer aquests darrers anys.

El primer són els unboxing, on algú -generalment un adolescent, però a vegades també ho fan adults, alguns fins i tot amb aparença de persona normal- obre un paquet (quasi sempre telèfons mòbils, videoconsoles i d'altres ximpleries tecnològiques de darrera generació) alhora que descriu les emocions que experimenta en fer-ho. Hi ha qui ho fa amb certa gràcia, però la majoria demostren un vocabulari preocupantment limitat i uns recursos lingüístics molt escassos. Lèxic a banda, els unboxing tenen un aire ritual, quasi cerimonial, que els fa especialment ridículs, sobretot si tenim en compte que es tracta d'un simple telèfon que el noi o la noia en qüestió ha  finançat a tres anys. Alguns unboxers misteriosament s'han fet famosos, i ara les companyies els hi envien productes perquè facin de desembolicadors professionals i ho pengin a la Xarxa. Siguin professionals o amateurs, la majoria d'unboxings no tenen cap interès, ni tan sols per les persones que vulguin comprar l'aparell en qüestió, ja que en el fons no deixen de ser palles mentals, i el que pugui sentir algú a l'hora de desempaquetar-lo és irrellevant.

Els segons, encara més preocupants, són els youtubers, potser la pitjor plaga a la Xarxa a dia d'avui. Pels que tingueu més de quaranta anys -que a Internet equival a viure en una cova a les muntanyes- un youtuber és una persona amb un ego descomunal, desbordant, que sent la necessitat de col·locar-se davant de la seva webcam i explicar els seus maldecaps, projectes i, ai las!, opinions. El fet que bona part d'aquests youtubers no tinguin ni punyetera idea de res no els frena pas, ans al contrari: el Youtube és aquell país dels bojos on és rei qui la diu més grossa i qui fa la barrabassada més delirant. Coneixedors d'aquesta premissa, els youtubers competeixen en xabacaneria. Tot s'hi val, i embolica que fa fort!

Alguns d'aquests youtubers s'omplen les butxaques gràcies al públic -majoritàriament adolescent, i fins i tot infantil- que els segueix. Alguns dels més populars fan gameplays, que consisteix  en jugar a un joc mentre els demés miren. Això fa que centenars de persones que han nascut amb un os a l'esquena es vulguin guanyar la vida des de la seva habitació, explicant els seus problemes o fent tutorials del Minecraft. De la mateix manera que molts joves crescudets es volen omplir les butxaques fent de tronista a Mujeres y hombres y viceversa o sortint al Gran Hermano, el somni de tot adolescent és ser el nou  Fernanfloo. A la foto de sota hi tenim la filla del President Zapatero, que recentment es va estrenar com a Youtuber. Malauradament va haver d'esborrar el vídeo perquè la gent de forocoches la van posar al punt de mira, com van fer-ho amb mi quan vaig escriure un post sobre en David Pastillas.

Però el Youtube també ens dóna alegries. A banda de ser el passatemps preferit de la majoria de gent que treballa amb l'ordinador (hi podem escoltar música, veure vídeos de baralles, tràilers, muntatges, clips, en definitiva, és l'excusa perfecta per no escriure) és el tutorial informàtic més ben nodrit del món. Tinguis el problema que tinguis, a Youtube hi trobaràs un simpàtic sud-americà disposat a ajudar-te sense demanar-te res a canvi que no sigui una visita -i si pot ser un like- al seu canal. Si avui sóc aquí escrivint això aquí és perquè en algun moment un d'aquests herois anònims -i que tenen tan poques visites al costat dels youtubers- m'ha donat un cop de mà. Respect, bro.

EN PEPE

Fa uns dies dinava en un restaurant de Monells amb la meva família. A l'hora de pagar vam començar una conversa amb la propietària, una senyora molt castissa que tenia un lloro que es deia Pepe. En Pepe era un puto crack, i repetia coses amb més claredat i nitidesa que no pas jo. Només hi havia una paraula que no vaig ser capaç de copsar, i vaig pensar que potser no era cap paraula, sinó un soroll inintel·ligible de lloro.

Vaig pensar que seria molt guapo tenir un lloro i dur-lo a l'espatlla, com els pirates de l'antigor -dubto que els moderns pirates sumalís tinguin lloros, segurament se'ls menjarien, però tot pot ser. Després me'n van fer desdir: es veu que els lloros embruten molt, i que són aus llunàtiques i proclius als transtorns neuròtics, una mica com jo.

Per la nostra manera de parlar la senyora castissa de seguida ens va identificar com a locals. Segons ella, bona part del poble és temporalment habitat per estiuejants i diumengers, sobretot barcelonins. Els cotxes d'alta gamma que hi havia per tot arreu -semblava el pàrquing d'un casino de Montecarlo freqüentat per la comunitat russa- en donaven fe.

- Us passa el mateix que a la Costa Brava -li vaig dir amb aires de mestretites, sense ser conscient que havia dit la cosa més imbècil i òbvia que aquella bona senyora segurament havia sentit en tot el dia.
- Sí -va respondre ella-... i que a la Cerdanya, i a Ses Illes,  i a la Costa Blava, i a tot l'Empordà, i fins i tot als pobles de la franja d'Aragó.

La mestressa d'en Pepe tenia raó, i mentre ens feia la factura jo meditava sobre tot allò. Cada vegada que vaig a algun lloc algú em diu que la meitat de la població són pixapins -o gironins, però sobretot pixapins, suposo que per una qüestió purament estadística- que hi passen els caps de setmana i quinze dies a l'estiu. Segons aquesta lògica, una part important dels catalans tenen una segona residència en una banda o altra. No parlo dels fastigosament rics,  sinó del que abans en dèiem, amb certa pompa i autocomplaença, la classe mitjana. He viscut quaranta anys convençut que en formava part, però cada dia que passa tristament m'adono que de middle class, nanai de la pum. Prou feia tinc a pagar la hipoteca d'un simple pis -que, per acabar-ho d'adobar, ni tan sols és al centre d'una ciutat mitjanament important- com per plantejar-me comprar una segona residència, o bé fer un viatge gaire llarg. El perquè ens ho han fet creure mereix un anàlisi polític fet per algú millor i més ben informat que no pas jo, que mirant-ho fredament només sé parlar de lloros i de cerveses.

No som membres de la classe mitjana, si és que aquesta realment ha existit mai. Potser no som pobres de solemnitat, i els nostres sous ens permeten algun caprici ocasional -sopars, gintònics, algun llibre, canviar la nevera si s'espatlla i una entrada de cinema, no gaire res més, de fet és el famós panem et circenses. Però el que en l'imaginari col·lectiu s'anomena classe mitjana és molt menys nombrosa del  que ens han venut. Els creuers barats, les vacances a ressorts cutres i massificats de l'Amèrica del Sud, les macrotelevisions d'extraaltadefinició finançades a cinc anys, els Iphones finançat a dos i els Ryanairs a La Toscana han enfortit la il·lusió de creure'ns una cosa que no som.  Hi ha qui encara va més enllà i diu que aquests perdonavides odiosos que es passegen per Platja d'Aro amb mocasins, pantalons curts i camisa blava de màniga llarga després compren un pollastre a l'ast a la rostisseria El Gallo Claudio i se'l foten a casa perquè, malgrat els aires d'Upper Diagonal, no es poden permetre menjar a fora. És una teoria atrevida i massa categòrica, però no la podem descartar del tot, i mereix un post motu proprio.

Quan sortíem del restaurant la meva dona em va dir: "Quina gràcia, aquest lloro. Has sentit què ens deia?". Jo li vaig respondre que no. "Ho dius en sèrio?" va fer ella. "Sí". "Pringats. El lloro ens deia pringats". Vaig quedar acollonit. Puto Pepe, quanta raó que tenia.

UNA PARADOXA FÍSICA

Fa dues setmanes vam passar uns dies a l'hotel Acacias de Lloret de Mar. L'hotel en qüestió és una petita impossibilitat de la Física, un capritx raríssim i inexplicable a dia d'avui. Situat a escassos metres de la platja i a pocs minuts del centre, et permet estar tranquil i passar-t'ho bé al mateix temps. Fent servir terminologia Schrödingeriana, podem dir que és una zona tranquil·la, i que alhora no ho és tant.

Va ser un cap de setmana llarg. Teníem ganes de veure com es portaven els nens en un ambient no conegut, i no podíem anar a qualsevol lloc. No podia ser massa lluny, ni massa car, ni incòmode. Havia de ser tranquil però no avorrit, espaiós i amb pàrquing, esclar, i totes les comoditats habituals exigibles a qualsevol hotel amb cara i ulls.

El tema menjar -un dels més importants quan vas de vacances- és tractat amb eficàcia i intel·ligència. N'hi ha per tots els gustos. Cada vegada que vaig d'hotel esmorzo english breakfasts. Després, em passo una setmana intentant eliminar-lo de l'organisme, però aquesta és una altra història. Per mi, baked beans, bacon i frankfurts. La meva família va ser més conservadora -i saludable- i van optar per fruita fresca i cereals -també hi ha opció vegan friendly. Per dinar, paella (de la de veritat, no pas aquestes coses grogues que mengen els guiris). També hi havia un buffet lliure pensat per fer feliços a estrangers i a locals, i una tria força correcta de vins i caves. Parlant de drinks: al bar preparen uns spritz collonuts, val anar la pena anar-hi ni que sigui per tastar-los.

Però tot això no fa de l'hotel un lloc extraordinari. El que diferencia l'Acacias de molts hotels de costa -que en realitat són una màquina gegantina i monstruosa preparada per encebar turistes, emborratxar-los i envermellir la seva pell- és que allà et tracten com una persona intel·ligent. Tot l'hotel invita a la sensatesa i a la calma: un spa amb sauna turca i sueca, jacuzzis, dutxes a pressió, un gimnàs ben equipat, piscina interior i exterior, terrassa amb molta fusta, còctels.. la llista és llarga i amable.

Si aquest estiu teniu uns dies, no voleu marxar de Catalunya, i busqueu un turisme familiar que no sigui el clàssic hotelet amb gallines i cabres, proveu un sun and beach diferent, amb una relació qualitat-preu molt acurada, unes instal·lacions completament renovades -la suit té jacuzzi a l'habitació!-, olor de mar i un munt de bars, gelateries i restaurants a la vora. Proveu-ho, i ja m'ho sabreu dir.

EL DIA QUE EM VAN CONFONDRE AMB UNA ESTRELLA DEL ROCK

Dissabte al matí vaig entrar a un caixer del barri de Santa Eugènia de Girona i m'hi vaig trobar una noia asseguda en una cadira de rodes que mirava fixament la porta que dóna accés a l'interior de les oficines, lògicament tancada. "Bon dia" vaig dir jo. "Bon dia" va respondre ella, i va afegir: "Com estàs?". Jo li vaig dir que molt bé, gràcies, i també em vaig interessar pel seu estat.
- Aquí, esperant que obrin.
No sabia si feia broma o si ho deia de debò, de manera que vaig respondre amb un somriure que tan podia ser una continuació de la seva broma com un gest de seguir-li la corrent en cas que estigués sonada, cosa que a cada moment que passava em semblava més evident. Se fer-los molt bé, aquests somriures.
- Escolta, no és per res, però em sembla que avui no obren. És dissabte.
La noia  em va sorprendre amb una ganyota de disgust:
- Hòstia, em pensava que érem dimarts. Estic feta una embolic. Ho sento.
- Per mi no ho pateixis pas -li vaig dir jo mentre treia diners. - Estàs bé?
- Sí, molt. I tu? Feia temps que no et veia.
Vagi on vagi, si hi ha algú a qui li falta una fornada, automàticament se m'enganxa. No hi ha res a fer, i ho accepto aquesta fatalitat amb resignació estoica. Al cap dels anys he arribat a la conclusió que per ells sóc una mena d'arbre de Nadal enmig del desert. Generalment els hi segueixo la corrent una estona. Potser aquell dia va ser una estratègia equivocada, però em trencava el cor haver-li de dir que en realitat no sóc ningú especial, i que no ens coneixíem de res.
- Sí, ara feia molt de temps.
- No faràs cap altre concert? M'agradava molt com ho feies. Fa temps que no toques, oi?
- Sí, ara fa temps que no - li vaig respondre mentre li obria la porta del caixer perquè pogués sortir.
- Quan hi tornaràs? - va voler saber.- Et vindré a veure.
Vaig fer un esforç per posar-me a la pell d'un rockstar. Què se suposava que havia de dir? Que m'estava desintoxicant? Que tenia problemes amb la llei per haver destrossat una habitació d'hotel? Vaig optar pel músic que es pren un descans, una figura estranyament popular a Catalunya (tant cansa ser músic?).
- De moment m'ho prenc amb calma. Ja t'ho faré saber quan torni, no pateixis.
- D'acord. Gràcies i fins aviat.

Després d'aquesta conversa vaig tornar a Cassà. Vaig recollir al meu fill petit i vam anar a comprar al supermercat. Abans vam parar a fer un tallat i un croissant -encara no havia menjat res. Al nostre costat de barra hi havia un paio que bevia cervesa. Per la cara que feia -rodona i lluent, com una d'aquelles pomes de mentida que venen al Mercadona- no era la primera, ni tan sols la quarta. El paio va saludar al meu fill petit i de seguida va donar-me conversa. Era obvi que també m'havia confós amb algú altre. La meva suposició es va corroborar quan em va preguntar:

- Encara vius a Pals?
- No. Ara visc aquí, a Cassà.
- Ah, d'acord. També s'hi està bé, oi?
- Sí.
- Però no és Pals, esclar, perquè Pals té mar.
- Exacte.
- ... i no pots anar a passejar al costat del mar.
- No, ara passejo pels camins d'aquí, que també estan bé. - he de dir que mai he entès aquesta obsessió que té la gent pel mar. A mi no em fa ni fred ni calor.

El dilluns següent vaig anar a la meva farmàcia preferida. M'hi vaig trobar un paio a qui conec de vista. Feia molt temps -potser anys- que no el veia. Vaig sortir abans que ell, i quan era al cotxe cordant el cinturó de seguretat del meu fill (va amb mi a tot arreu, és el meu sidekick) se'm va acostar.
- Mira què he comprat - va dir, ensenyant-me un paquet de Vàlium de tamany familiar. Jo ja em fregava les mans: "Ara aquest pirat t'explicarà una història inversemblant sobre perquè es fot els Vàliums de dos en dos. Tindràs material per un post".
Va dir:
- Saps d'on vinc? D'Itàlia, d'ajudar als refugiats. Tio, he vist tanta merda que sóc incapaç de dormir si no em foto fins el cul de Vàlium.
I, per una puta vegada, em van passar les ganes de tant somriure irònic, tan de post i tanta tonteria.

BENET SALELLAS o la gauche divine 2.0

Fa molts anys vaig conèixer a en Benet Salellas en un curs de monitors. Tots dos érem membres de grups escoltes, ell a Girona (crec recordar que a Pare Claret, un agrupament que va desaparèixer envoltat de tot classe de polèmiques) i jo a Cassà, amb la Claca.

De seguida em vaig adonar que el tio tenia fusta de líder, i de ben jovenet ja apuntava maneres. Jo, que venia de poble i d'un agrupament força conservador, no estava acostumat a protestar per tot i a tothora. Flipava (així parlàvem aleshores: flipar, molar... érem una passada) amb la seva rebel·lia sistemàtica. No m'adonava que molts d'aquells estirabots i rebecs no deixaven de ser un épater le burgeoise de casa de colònies, moscatell i fulard. Amb el temps vaig aprendre que aquest descontent perpetu (i una mica postís) és una forma d'entendre la vida, igual de respectable -i d'absurda- que el cofoisme panxacontent. 

Aquests dies han sortit a la llum les possessions d'en Benet Salelles. N'hi ha un total d'onze (!!??), nou de les quals són una herència i una que és una donació.  La llista: dos habitatges, tres locals (que hauríem de saber si els té llogats i si li donen algun tipus de rèdit, que probablement sí) i sis finques rústiques, que si bé el valor és baix, caldria saber si també les té llogades, i quan en treu al cap de l'any. Aquesta notícia ha confirmat el que els gironins ja fa temps que sospitaven: que la família Salellas és de la pela. Feu aquest càlcul tan senzill: si en Benet com a mínim té un altre germà, en Lluc, que suposem que també va rebre la seva part d'herència quan el patriarca Salellas va morir, imagineu quina quantitat de possessions va arribar a acumular en vida el bon Sebastià, prohom gironí -molt d'esquerres-, i que en pau descansi. El clan Salellas s'imposa com la nova esquerra caviar a Girona, enfront de les dinasties velles i corcades, tan ben representades pels germans Nadal.

Els rics sempre són els altres. Si li ho preguntem a en Benet, segurament ens dirà que ell no és ric, i que simplement va tirant. Potser fins i tot ens dirà que és un membre de la classe mitjana, i si se'ns lleva revolucionari, fins i tot s'atrevirà a dir que és de la mitjana-baixa. Després de dir-nos això, s'acomiadarà de nosaltres i anirà a fer la cerveseta en algun ateneu revolucionari o casal okupat. Allà, ell i els seus amics criticaran a l'Església Catòlica perquè des de la seva ridícula i excessiva opulència alliçona a les masses i les convenç que han de ser pobres com ho va ser Jesús. Fent servir terminologia cristiana, en Benet i els seus amics veuran l'estella als ulls dels altres, però no s'adonaran que ells hi tenen una biga. I seguiran criticant al capitalisme. Tan panxos.