De seguida em vaig adonar que el tio tenia fusta de líder, i de ben jovenet ja apuntava maneres. Jo, que venia de poble i d'un agrupament força conservador, no estava acostumat a protestar per tot i a tothora. Flipava (així parlàvem aleshores: flipar, molar... érem una passada) amb la seva rebel·lia sistemàtica. No m'adonava que molts d'aquells estirabots i rebecs no deixaven de ser un épater le burgeoise de casa de colònies, moscatell i fulard. Amb el temps vaig aprendre que aquest descontent perpetu (i una mica postís) és una forma d'entendre la vida, igual de respectable -i d'absurda- que el cofoisme panxacontent.
Aquests dies han sortit a la llum les possessions d'en Benet Salelles. N'hi ha un total d'onze (!!??), nou de les quals són una herència i una que és una donació. La llista: dos habitatges, tres locals (que hauríem de saber si els té llogats i si li donen algun tipus de rèdit, que probablement sí) i sis finques rústiques, que si bé el valor és baix, caldria saber si també les té llogades, i quan en treu al cap de l'any. Aquesta notícia ha confirmat el que els gironins ja fa temps que sospitaven: que la família Salellas és de la pela. Feu aquest càlcul tan senzill: si en Benet com a mínim té un altre germà, en Lluc, que suposem que també va rebre la seva part d'herència quan el patriarca Salellas va morir, imagineu quina quantitat de possessions va arribar a acumular en vida el bon Sebastià, prohom gironí -molt d'esquerres-, i que en pau descansi. El clan Salellas s'imposa com la nova esquerra caviar a Girona, enfront de les dinasties velles i corcades, tan ben representades pels germans Nadal.
Els rics sempre són els altres. Si li ho preguntem a en Benet, segurament ens dirà que ell no és ric, i que simplement va tirant. Potser fins i tot ens dirà que és un membre de la classe mitjana, i si se'ns lleva revolucionari, fins i tot s'atrevirà a dir que és de la mitjana-baixa. Després de dir-nos això, s'acomiadarà de nosaltres i anirà a fer la cerveseta en algun ateneu revolucionari o casal okupat. Allà, ell i els seus amics criticaran a l'Església Catòlica perquè des de la seva ridícula i excessiva opulència alliçona a les masses i les convenç que han de ser pobres com ho va ser Jesús. Fent servir terminologia cristiana, en Benet i els seus amics veuran l'estella als ulls dels altres, però no s'adonaran que ells hi tenen una biga. I seguiran criticant al capitalisme. Tan panxos.