EL RALUY, O LA INSIGNIFICANÇA D'UNES CUIXES

Quan era petit davant de cals meus pares hi havia una gran esplanada de sorra. A la festa major hi posaven les fires, i una o dues vegades l'any hi venia un circ. Els meus veïns i jo passàvem hores rondant entre les rulots i els remolcs, esquivant les cordes que  lligaven la carpa i les tifes de gossos i cavalls. La majoria d'aquells circs eren d'una sordidesa que avui trobariem extraordiària, amb tota classe d'animals salvatges instal·lats de qualsevol manera en gàbies. Recordo amb vivesa un pobre elefant, encadenat per una pota a una estaca clavada al terra. La pobra bèstia no podia moure's ni un metre. L'altra cosa que recordo és la fortor a palla bruta i mig descomposada. Era una misèria. Els meus amics i jo espiàvem als artistes, i ens sorpreníem en comprovar que els alegres pallassos, quan es treien la pintura, semblaven membres d'ETA, que en aquell moment atemptava a tot drap. Un dels domadors era un borratxo, i el director de pista ens dedicava tota classe d'amenaces si ens apropàvem gaire a les instal·lacions. Però el millor de tot eren els muntadors, que semblaven sortits de la presó o del manicomi aquell mateix matí. Viven apilonats en camions sinistres i foscos, i fumaven i bevien llaunes tothora. Ens imaginàvem que tenien una vida aventurera i nòmada, però el més probable és que molts fossin, senzillament, uns pobres diables sense un lloc on caure  morts, alguns enganxats a l'heroïna, que a mitjans dels vuitanta picava fort (dispenseu la broma dolenta, no l'he poguda evitar).

Feia més de vint anys que no trepitjava un circ, i ahir vaig anar al Raluy, instal·lat a davant de casa meva, on, casualitats còsmiques o kàrmiques, també hi ha una esplanada on hi posen fires i, molt de tant en tant, circs. Vaig anar-hi una mica emmurriat, però amb curiositat per veure aquelles noies que tant han escandalitzat als gironins benpensants, i de retruc a l'Ajuntament del meu poble, que s'ha afegit al ridícul dels nostres veïns rebutjant, també, aquells fantàstics pòsters publicitaris. Fins i tot en això anem a remolc de Girona. En fi, us deia que ahir vaig anar al circ, mentalitzat que veuria un espectacle més o menys tronat, amb pallassos imbècils i equilibristes d'estar per casa, tot amanit amb cuixes de noia bonica. Poques vegades m'he equivocat tant, i tant estrepitosament. El circ Raluy és artefacte que desprèn una màgia molt poderosa i molt antiga, que t'inunda només d'entrar.  Com als bons hotels i restaurants, cada detall està curosamet estudiat, i no es deixa res a l'atzar. L'ambientació és superba, i em va resultar impossile (a mi!) trobar una sola cosa que no quadrés. L'espectacle en si és a l'alçada del que promet l'ambientació, i les noies lleugeres de roba fan un número increïble, on en el que menys et fixes és en si tenen un culet bonic o no, perquè aquella màgia tan poderosa de la que us parlava no t'ho permet. Segurament alguns i algunes voldrien que anessin amb uns d'aquests burkinis que ara tant lloa l'extrema esquerra neopuritana, o amb unes faldilles llargues i galdoses com les que porten les noies de l'Opus i les legionàries de Crist -unes malles també serien massa provocatives, si és que no es pot ser bonica, noies!.

El Raluy és una autèntica meravella. Més que un lloc, tal i com passa amb els restaurants extraordinaris, és una experiència a molts nivells i molt diferents. Els artistes tenen un talent que només es pot qualificar d'exagerat, i és injust que de tot plegat, de la bellesa increïble que només pot néixer al cap d'anys de sacrifici, treball i disciplina, ens quedem amb una trivialitat ridícula. Amb una simple anècdota. Ahir vaig tornar a casa amb les mans que em feien mal de tant aplaudir, i amb els meus fills embruixats. El circ és això, collons. Màgia i alegria. I qui se senti ofès per unes cuixes és que té un problema.

LA COLLONADA DELS PALLASSOS MALÈFICS

Aquests dies tothom parla d'aquests homes adults que, per alguna raó desconeguda, en el seu temps lliure es disfressen de pallassos i surten a espantar gent. No és un fenomen nou, a Internet ja fa temps que corren vídeos on psicòpates amb la cara pintada fan cagar de por -a vegades literalment- els passejants incauts, i a alguns països el fenomen ha pres dimensions preocupants. La cadena de deixalleries McDonalds ha retirat temporalment la seva mascota perquè no l'associem amb els killer clowns -com si el puto Ronald Mc. Donald per si sol no fos prou terrorífic- i a diferents punts de la geografia del Canadà i del Regne Unit els pares no deixen que els seus fills vagin sols a l'escola. A alguns comtats dels EUA han hagut de retirar les disfresses de pallasso dolent -s'acosta Halloween-, i a Oregón els universitaris fan batudes, segurament ben regades amb mam, per localitzar i apallissar als pervertits disfressats. Tinc la sensació que el fenòmen  dels killer clowns es mou entre la broma gegantina, la festa macabra i una estranya i profunda neurosi col·lectiva. Us penjo un vídeo perquè us feu una idea de què va. Té més de dos anys:

Escric això després d'haver sentit aquesta tarda a RAC1 que hi ha un pallasso que atemoreix la ciutat de Lleida. Finalment la moda ha arribat a Catalunya. Vam ser tristament ràpids a l'hora d'adoptar els odiats hipsters i la seva versió pobre, els moderns, però els pallassos assassins han trigat dos anys a arribar. Perdem un llençol a cada bugada, però aquesta no és pas la qüestió. A veure, anem a pams: entenc que fa un temps, quan tot això era nou, trobar-te un paio vestit de pallasso terrorífic en un descampat o en un pas subterrani et fes fugir cames ajudeu-me, però Internet és com un poble petit i tothom es coneix. Ara mateix aquests pobres friquis només fan por a qui vol ser espantat, és a dir, a nens molt petits, cosa que encara els fa semblar més malalts i recargolats. Un adult normal en principi no hauria de tenir-los por.  No fotem. Si fins i tot hi ha un paio disfressat de Batman que s'ha afegit a la festa i es dedica a perseguir-los! (vegeu la foto de sota). Tot plegat és una collonada monstruosament gran, allò que dos no es barallen si un no vol, i s'acabarà en el moment exacte que algú s'emprenyi i foti un cop de puny damunt la taula.

El pallasso lleidetà, deia, terroritza la ciutat en un moment que tothom ja sap que no és un ésser sobrenatural, ni un psicòpata, sinó un simple imbècil amb problemes psicològics de l'alçada d'un campanar. Que un degenerat així campi lliurement i espanti els nens i nenes diu molt poc dels catalans. Primer, per adoptar una moda tan imbècil com aquesta, segon per creure-la, i tercer per no haver-li trencat la cara. Si un poble que aspira a la independència es veu acorralat per un raret  vestit de pallasso, què farà a l'hora d'enfrontar-se al poderós Estat Espanyol? Deixo la pregunta a l'aire. Entretant, aquest és el seu compte d'Instagram, per si voleu insultar-lo. No gaire, perquè no volem que s'ho cregui massa, però un insult petit ja us li deixo dir. Al capdavall el pobre diable també té dret als seus deu minuts de glòria.