Quan era petit davant de cals meus pares hi havia una gran esplanada de sorra. A la festa major hi posaven les fires, i una o dues vegades l'any hi venia un circ. Els meus veïns i jo passàvem hores rondant entre les rulots i els remolcs, esquivant les cordes que lligaven la carpa i les tifes de gossos i cavalls. La majoria d'aquells circs eren d'una sordidesa que avui trobariem extraordiària, amb tota classe d'animals salvatges instal·lats de qualsevol manera en gàbies. Recordo amb vivesa un pobre elefant, encadenat per una pota a una estaca clavada al terra. La pobra bèstia no podia moure's ni un metre. L'altra cosa que recordo és la fortor a palla bruta i mig descomposada. Era una misèria. Els meus amics i jo espiàvem als artistes, i ens sorpreníem en comprovar que els alegres pallassos, quan es treien la pintura, semblaven membres d'ETA, que en aquell moment atemptava a tot drap. Un dels domadors era un borratxo, i el director de pista ens dedicava tota classe d'amenaces si ens apropàvem gaire a les instal·lacions. Però el millor de tot eren els muntadors, que semblaven sortits de la presó o del manicomi aquell mateix matí. Viven apilonats en camions sinistres i foscos, i fumaven i bevien llaunes tothora. Ens imaginàvem que tenien una vida aventurera i nòmada, però el més probable és que molts fossin, senzillament, uns pobres diables sense un lloc on caure morts, alguns enganxats a l'heroïna, que a mitjans dels vuitanta picava fort (dispenseu la broma dolenta, no l'he poguda evitar).
Feia més de vint anys que no trepitjava un circ, i ahir vaig anar al Raluy, instal·lat a davant de casa meva, on, casualitats còsmiques o kàrmiques, també hi ha una esplanada on hi posen fires i, molt de tant en tant, circs. Vaig anar-hi una mica emmurriat, però amb curiositat per veure aquelles noies que tant han escandalitzat als gironins benpensants, i de retruc a l'Ajuntament del meu poble, que s'ha afegit al ridícul dels nostres veïns rebutjant, també, aquells fantàstics pòsters publicitaris. Fins i tot en això anem a remolc de Girona. En fi, us deia que ahir vaig anar al circ, mentalitzat que veuria un espectacle més o menys tronat, amb pallassos imbècils i equilibristes d'estar per casa, tot amanit amb cuixes de noia bonica. Poques vegades m'he equivocat tant, i tant estrepitosament. El circ Raluy és artefacte que desprèn una màgia molt poderosa i molt antiga, que t'inunda només d'entrar. Com als bons hotels i restaurants, cada detall està curosamet estudiat, i no es deixa res a l'atzar. L'ambientació és superba, i em va resultar impossile (a mi!) trobar una sola cosa que no quadrés. L'espectacle en si és a l'alçada del que promet l'ambientació, i les noies lleugeres de roba fan un número increïble, on en el que menys et fixes és en si tenen un culet bonic o no, perquè aquella màgia tan poderosa de la que us parlava no t'ho permet. Segurament alguns i algunes voldrien que anessin amb uns d'aquests burkinis que ara tant lloa l'extrema esquerra neopuritana, o amb unes faldilles llargues i galdoses com les que porten les noies de l'Opus i les legionàries de Crist -unes malles també serien massa provocatives, si és que no es pot ser bonica, noies!.
El Raluy és una autèntica meravella. Més que un lloc, tal i com passa amb els restaurants extraordinaris, és una experiència a molts nivells i molt diferents. Els artistes tenen un talent que només es pot qualificar d'exagerat, i és injust que de tot plegat, de la bellesa increïble que només pot néixer al cap d'anys de sacrifici, treball i disciplina, ens quedem amb una trivialitat ridícula. Amb una simple anècdota. Ahir vaig tornar a casa amb les mans que em feien mal de tant aplaudir, i amb els meus fills embruixats. El circ és això, collons. Màgia i alegria. I qui se senti ofès per unes cuixes és que té un problema.