WE CAN BE HEROES

Atenció: post amb banda sonora. Mentre el llegiu, escolteu això.

Els qui teniu la bondat de llegir-me de tant en tant ja sabeu que no escriuré sobre els atemptats perquè no hi arribo. Tampoc sobre les motivacions dels carnissers, de qui ara alguns parlen com si fossin bellíssimes persones que només van tenir un mal dia. Deixarem tot això per la gent que en sap de debò, i que té millors fonts que no pas jo. Aquí tampoc llegireu res sobre les conseqüències polítiques de tot plegat, perquè sóc el pitjor futurista del món. Ni tan sols contra la catalanofòbia, que va aparèixer en el moment exacte en què va morir la primera víctima. Tampoc parlaré de les víctimes, perquè no domino prou el llenguatge per escriure el text bell i sentit que es mereixen. Aquest serà un post brevíssim, però un post que d'he escriure, i que cal que molta gent escrigui d'una manera o altra.

Aquest text barroer vol ser un reconeixement al major Trapero i als Mossos en general, un cos de policia que fa uns anys no em feia ni fred ni calor, al contrari, fins i tot em creava una mica de mal rotllo. Però uns i altres han fet més per apujar l'autoestima del país que qualsevol campanya d'Òmnium o que qualsevol manifestació convocada per l'ANC. Els policies, desarticulant en poques hores una cèl·lula terrorista (recordem que a Madrid, dies després dels atemptats del 2004, encara no sabien si eren moros o cristians), i el major Trapero, tornant la dignitat a tots els catalanoparlants que tendim a abaixar el cap sempre que un imbècil ens requereix de males maneres que hablemos español, coño. En Trapero no és un manifestant d'estelada, espardenya i porró. És el líder d'una policia catalana -per bé que molts dels seus membres són espanyolistes convençuts- que ha gestionat de manera impecable una crisis que, per desgràcia, tots sabíem que arribaria en un moment o altre, però mai tan aviat ni tan sanguinària. En Trapero, deia, s'ha plantat davant dels periodistes de la caverna que des del minut zero van entrar a mata-degolla (repugnant l'article de l'Arcadio Espada, un català que diu que adora Catalunya però que detesta qualsevol dels seus trets identitaris, com el seu amic Boadella , en Salvador Sostres i la llista de sempre, que ara no repetirem).

No és exagerat dir que la policia catalana -qui ho havia de dir!- ens ha apujat l'autoestima uns quants percentils, i ens ha demostrat  que no necessitem la tutoria d'un Guàrdia Civil ni d'un nacional sorrut. Hem escombrat els assassins de la mateixa manera que Trapero va escombrar els miserables que no respecten la nostra llengua. Fer-se gran no només és posar seny, sinó saber fotre un cop de puny a la taula si el convidat és desagradable o maleducat. I també, si cal i no hi ha cap altre remei, un tret a un terrorista que vol matar-nos. Tot això de la revolució dels somriures és una xaronada: volem representants que no s'arruguin i que sàpiguen posar el rival a lloc. Si ho aconseguim, la independència vindrà sola: de cop i volta molta gent entendrà moltes coses.

I si en Trapero va a menjar arròs amb en Puigdemont a Cadaqués, o on els hi doni la puta gana, i havent dinat toquen la guitarra, que m'avisin que els hi enviaré un parell d'ampolles de cava ben fredes per fer-los la vetllada més agradable. Com si encabat volen fer un concurs de beure Jagermeister amb la Pilar Rahola, que es veu que és la que posa la casa. El que de debò compta és que gràcies a ell i a la resta de serveis policials i civils (metges, infermers, bombers, Creu Roja, voluntaris...) ens hem fet grans de cop, i ens hem adonat que som capaços d'anar sols amb bicicleta sense les rodetes que ens van posar els pares per aprendre'n.

NO SABEU EL QUE DIEU

Aquests dies a la Xarxa tothom parla de l'agressió mortal d'un nano en una discoteca de Lloret. La majoria dels opinaires es queixen que ningú entre les dotzenes de persones que van presenciar la pallissa fes res per ajudar la víctima. Els tuitaries o faceboquers més intrèpids asseguren que, en cas d'haver-hi sigut ells, s'hi haurien posat pel mig, i potser haurien evitat la malaurada mort. He llegit bestieses així, i algunes d'encara pitjors. En canvi, els usuaris més conscients dels seus propis límits es limiten  a preguntar-se on anirem a parar, i en què ens estem convertint com a societat -perquè abans, és clar, les coses no anaven així, i segur que algú hauria parat la baralla i tots haurien acabat fent birres. Opinar sobre el que han de fer els altres surt gratis, i fer-se l'heroi rere el teclat encara més.

El cert és que ni uns ni altres enteneu res. Us ho dic amb tot l'afecte del món, però és que no sabeu el que dieu. Heu vist molt poques baralles de carrer, i segurement no heu estat mai a cap. Heu tingut tot sort, perquè quan comencen a ploure cops és fàcil que el cos se't bloquegi, i encara més si al davant hi tens un d'aquests monstres, un tità rus farcit de ràbia i de ressentiment, i  que per acabar-ho d'adobar és expert en Arts Marcials. Si quan et toca lluitar amb una d'aquestes criatures dins de la seguretat d'un gimnàs ja tens feina per no fugir cames ajudeu-me, no em vull ni imaginar què deu ser barallar-t'hi quan estan borratxos, i drogats, i furiosos, perquè en el fons només són uns pobres diables i d'alguna manera ho saben o ho intueixen, i per això estan tan plens de fàstic.

No, amics i amigues. Un persona normal no hauria pogut fer res. Un millenial amb un tatuatge de carpe diem al canell té les mateixes possibilitats contra tres russos que vosaltres de guanyar a en Mike Tyson en un combat de boxa. Acusar als pobres segurates tampoc toca, perquè si haguéssiu vist alguna batussa de debò sabríeu que és cosa de segons, i els vigilants no tenen el do de la ubiqüitat. I pels qui diuen que la culpa és dels Mossos ja no tinc res a dir: si de debò us penseu que la solució és posar policia dins de les discoteques, aneu a viure a Corea del Nord. Aquestes tragèdies passen i seguirant passant. És una merda, perquè la víctima podria haver estat jo, o qualsevol de vosaltres, i malgrat les diferents variants els fets haurien sigut molt similars: difícilment ningú mourà un dit. En moments així cadascú s'enfronta sol a la mort.

Per una vegada no jutgeu a ningú.  Us ho demano jo, que duc anys d' entrenament a les espatlles, i que sé lluitar millor que la majoria de vosaltres. Que he aguantat cops a la cara i conec bé la descàrrega de terror que et bloqueja tot el sistema, de manera semblant a quan se't penja l'ordinador, i que et fa venir ganes de tot menys de lluitar.

EL SOLDAT

Fa pocs dies vaig fer un parell d'assalts d'espàrring amb un militar quinze anys més jove que jo. Per descomptat que no el vaig poder guanyar, però ell tampoc va poder guanyar-me a mi. Quan tens quaranta anys t'has d'haver acostumat a perdre, i els empats, sobretot si són amb jovencells hipermusculats que entrenen cada dia i que tot just els han llicenciat a l'exèrcit, són resultats digníssims, i et provoquen una pujada de dopamina que riu-te'n tu dels globus que agafàvem abans.

Fa poc dinava amb el meu amic Pablo Vergel, l'autor de 10.000 millones de naves, una salvatjada que si l'hagués publicat Males Herbes ara ho estaria petant entre la modernor catalana (amics editors, encara hi sou a temps: la novel·la encara no s'ha traduït al català). Doncs bé, en un moment del dinar en Pablo va dir que érem massa vells pel Twitter. Feia temps que jo tenia una intuïció semblant, però encara no havia sabut plasmar-la amb paraules amb tanta exactitud. Em pensava que era manca de temps per part meva, o de voluntat, o d'enginy, però en el fons és una qüestió d'edat. Quan passes dels quaranta la velocitat de reacció ja no és el que era, ni les ganes de cansar-te, ni d'aguantar cops. Segons en Pablo, entrar en sèrio a Twitter és com anar de festa a un bar d'aquells on hi ha tangana cada nit, i on saps que segur que rebràs, per activa o per passiva. El nivell de violència a Twitter és tal que després de fer-hi un volt, el Facebook ens sembla un parc agradable ple de iaios, de noies que mengen gelat i que es fan fotos, i d'homes de mitjana edat que practiquen ioga. Hi ha dies que encara tenim ganes de brega, però al final el seny s'imposa, com els hi passa als vells soldats que saben exactament a quines batalles val més no lluitar. La temptació de cagar-nos en els mil·lenials, per exemple, és poderosa, però si tens dos dits de seny de seguida t'adones que val més anar amb compte, perquè l'únic que aconseguiràs són riallades i que se't consideri un iaio prematur i fastiguejat.  Abans de parlar d'un tema cal saber-ne un niu, i potser per això cada vegada publico menys. M'enrojolo amb violència quan veig els primers posts que vaig escriure en aquest bloc, quan em permetia opinar de coses que en realitat no en tinc ni puta idea, i si no feia un ridícul absolut era gràcies a que sempre hi havia una o dues frases reeixides que salvaven tot el conjunt del naufragi.

Tornem amb el militar. Després de l'espàrring li vaig preguntar on servia i ell em va dir a Catalunya. No recordo com va anar -tenia el cap xarbotat de tants cops- però el nano, amb un català precari, va explicar-me que l'anticatalanisme dels militars és alarmant. "Jo no sóc català..." deia ell, que ha nascut aquí però per algun motiu no s'hi considera, "...però els meus amics sí. El mal rotllo que hi havia al quartel al final em va cremar. No sé si és per la independència o si ja ve de lluny, però és que al final encara sóc capaç d'anar a votar que sí, només per toca'ls-hi els collons".

No sé si tot això de la independència arribarà a bon port. A aquestes alçades, tinc la sensació que no, però també és cert que sóc pessimista de mena, i m'equivoco tan sovint que val més no fotre'm cas. Entre els ciutadans del món, comunistes i anarquistes -ara a l'estiu els detectareu de seguida: tots tenen segona residència a l'Empordà- i els que diuen que són catalans però després qualsevol tret identitari (llengua, literatura, cultura, símbols...) els hi fa nosa, ho tenim ben magre. Però l'actitud d'aquell soldat de l'exèrcit espanyol, la seva emprenyada vital, em va recordar que la baralla encara no s'ha acabat, i que potser no guanyarem, però hi haurem de fotre prou collons i prou ovaris perquè, com a mínim, no ens guanyin ells a nosaltres.