Fa pocs dies vaig fer un parell d'assalts d'espàrring amb un militar quinze anys més jove que jo. Per descomptat que no el vaig poder guanyar, però ell tampoc va poder guanyar-me a mi. Quan tens quaranta anys t'has d'haver acostumat a perdre, i els empats, sobretot si són amb jovencells hipermusculats que entrenen cada dia i que tot just els han llicenciat a l'exèrcit, són resultats digníssims, i et provoquen una pujada de dopamina que riu-te'n tu dels globus que agafàvem abans.
Fa poc dinava amb el meu amic Pablo Vergel, l'autor de 10.000 millones de naves, una salvatjada que si l'hagués publicat Males Herbes ara ho estaria petant entre la modernor catalana (amics editors, encara hi sou a temps: la novel·la encara no s'ha traduït al català). Doncs bé, en un moment del dinar en Pablo va dir que érem massa vells pel Twitter. Feia temps que jo tenia una intuïció semblant, però encara no havia sabut plasmar-la amb paraules amb tanta exactitud. Em pensava que era manca de temps per part meva, o de voluntat, o d'enginy, però en el fons és una qüestió d'edat. Quan passes dels quaranta la velocitat de reacció ja no és el que era, ni les ganes de cansar-te, ni d'aguantar cops. Segons en Pablo, entrar en sèrio a Twitter és com anar de festa a un bar d'aquells on hi ha tangana cada nit, i on saps que segur que rebràs, per activa o per passiva. El nivell de violència a Twitter és tal que després de fer-hi un volt, el Facebook ens sembla un parc agradable ple de iaios, de noies que mengen gelat i que es fan fotos, i d'homes de mitjana edat que practiquen ioga. Hi ha dies que encara tenim ganes de brega, però al final el seny s'imposa, com els hi passa als vells soldats que saben exactament a quines batalles val més no lluitar. La temptació de cagar-nos en els mil·lenials, per exemple, és poderosa, però si tens dos dits de seny de seguida t'adones que val més anar amb compte, perquè l'únic que aconseguiràs són riallades i que se't consideri un iaio prematur i fastiguejat. Abans de parlar d'un tema cal saber-ne un niu, i potser per això cada vegada publico menys. M'enrojolo amb violència quan veig els primers posts que vaig escriure en aquest bloc, quan em permetia opinar de coses que en realitat no en tinc ni puta idea, i si no feia un ridícul absolut era gràcies a que sempre hi havia una o dues frases reeixides que salvaven tot el conjunt del naufragi.
Tornem amb el militar. Després de l'espàrring li vaig preguntar on servia i ell em va dir a Catalunya. No recordo com va anar -tenia el cap xarbotat de tants cops- però el nano, amb un català precari, va explicar-me que l'anticatalanisme dels militars és alarmant. "Jo no sóc català..." deia ell, que ha nascut aquí però per algun motiu no s'hi considera, "...però els meus amics sí. El mal rotllo que hi havia al quartel al final em va cremar. No sé si és per la independència o si ja ve de lluny, però és que al final encara sóc capaç d'anar a votar que sí, només per toca'ls-hi els collons".
No sé si tot això de la independència arribarà a bon port. A aquestes alçades, tinc la sensació que no, però també és cert que sóc pessimista de mena, i m'equivoco tan sovint que val més no fotre'm cas. Entre els ciutadans del món, comunistes i anarquistes -ara a l'estiu els detectareu de seguida: tots tenen segona residència a l'Empordà- i els que diuen que són catalans però després qualsevol tret identitari (llengua, literatura, cultura, símbols...) els hi fa nosa, ho tenim ben magre. Però l'actitud d'aquell soldat de l'exèrcit espanyol, la seva emprenyada vital, em va recordar que la baralla encara no s'ha acabat, i que potser no guanyarem, però hi haurem de fotre prou collons i prou ovaris perquè, com a mínim, no ens guanyin ells a nosaltres.