NO ES LO MISMO

La correcció política ens ha fet perdre el sentit de l’humor. Per no semblar uns pagerols ni uns fantotxes de barri, hem hagut d’eliminar un munt d’acudits i bromes la mar de gracioses. I no només això: a cada text fem malabarismes amb el llenguatge, i també hem fet veure que estàvem d’acord amb postulats que no eren els nostres. Però això no es el pitjor, ni de lluny, perquè pel bé de la correcció polícia hem acabat donant per bons arguments que són autèntiques falàcies. Una d’elles és la que diu que hi ha de tot a pertot.

Ahir, dotze d’octubre, vam dur els nens al zoo de Barcelona. No ens recordàvem que hi havia la manifestació nacionalista, i al llarg del dia ens vam anar trobant gent embolcallada amb banderes espanyoles. El cert és que n’hi havia poca, poquíssima -es veu que la manifa, com en diuen ells, va resultar un fracàs, l’unionisme de carrer ha perdut pistonada en només mitja setmana-, però em va sorprendre el perfil dels assistents. El que més em va sobtar va ser que molts eren d’edat avançada i anaven sols. Era una mica depriment, veure un avi ranquejar pel metro amb una bandera espanyola per capa. Això sí, amb la camisa ben oberta, com quan eren joves i valents. També hi havia dones soles, amb el cabell tintat a la perruqueria de la Puri. De debò que era estrany, veure’ls rondar per la ciutat tots sols. Et venien ganes de convidar-los a un cafè amb llet calent, o d'abraçar-los. Per descomptat, també alguna família que de tan tòpica com era, si l’hagués descrit en una novel·la, l’editor m’hagués cardat crits per ser massa estereotipada. Borjamaris, Lucías, camises blaves i etcètera. Per ser justos també s'ha de dir que devia haver-hi gent normal, però el cert és que no en vam veure gaire, nosaltres. Els pocs grups que vam trobar eren formats per adolescents rarets, o joves d’estètica agressiva i mirada intimidadora. Els perfils violents em són familiars: a arrel de la manifestació del vuit d’octubre vaig tenir una discussió al Facebook amb un antic professor meu d’Arts Marcials i representant de material esportiu que, en veure’s superat argumentalment, em va desafiar a fer un combat físic. I el més trist de tot és que vaig acabar demanant-li perdó, no tant per por de la pallissa - que no dubto que me l'hagués fotut en cas de tenir-me a mà- sinó per culpa d'aquest caràcter nostre, tan de dialogar i rebaixar tensió. Nosaltres no ens podem permetre trencar cap norma. Ells, en canvi, se les poden saltar totes. Tenen la força de la seva banda.

He començat el post amb la idea que la correcció política ens fa dir que hi ha de tot a tot arreu. És mentida. No aventuraré explicacions -són matèria sociològica o antropològica- sinó que em limitaré a descriure uns fets que són més o menys objectius. Les manifestacions independentistes han estat un prodigi de la logística i l’organització. El tòpic que diu que al final no hi ha ni un paper al terra és rigorosament cert. L’expressió més agosarada que s’hi sent és boti boti boti, espanyol qui no boti, i l’ambient és tan pacífic, festiu i ingenu que s’acosta al naïf. L’estètica és una mica rural, amb massa tractors pel meu gust, però mira, som gent de molt de la terra, què vols fer-hi.  En canvi, les manifestacions espanyolistes són figues d’un altre paner. Les banderes franquistes hi sovintegen -també a la del dissabte passat, tot i la prohibició expressa de portar-ne (ben mirat, és estrany que els organitzadors posin tant èmfasi en semblar demòcrates)-, així com d’altres simbologies ultres. Els disturbis són normalíssims: a la manifestació del vuit d’octubre es van barallar entre ells, cosa que va tornar a passar ahir, destrossant la terrassa del Zurich. Al llarg d’aquests actes s’han increpat mossos, s’han insultat veïns i els hi han trencat els vidres. Els crits que s’hi senten no tenen aquella candidesa de les consignes independentistes, i exigeixen sang, submissió a la llei i presó pels rebels (rebels, com mola: em fan sentir com un pilot d’X-Wing). Els manifestants tampoc tenen aquell somriure embafador dels indepes -la revolta dels somriures, en diuen els cursis-, sinó que adopten un gest greu, com soldats que marxen cap a l’escorxador i senten sobre seu les fosques ales de la mort.

No es lo mismo, cantava l’Alejandro Sanz, i tenia tota la raó del món. Fins ara no podíem dir-ho perquè tot era cordialitat i ganes de quedar bé, però ara és hora de treure’s els guants i abandonar el fair play, perquè ells van a totes, i al final de tan bons semblarem ases. L’article 155 és més que una possibilitat a l’hora d’escriure aquest post, i tots tenim gravats a la retina les sàdiques càrregues de la policia l’u d’octubre. Els militar afilen els sabres, i és qüestió de temps que ens vinguin a buscar. Ells són els de a por ellos -qué no quede ni uno!, afegien alguns, un detall que va passar desapercebut-, i els de la mà alçada. No, no són quatre brètols com ens deien fins ara, i nosaltres fent veure que ens ho empassàvem per no fer enrabiar ningú. Són molts. La catalanofòbia no és cosa de dos desgraciats de Villarrubia de los conejos, sinó una malaltia enquistats en una part important de la societats espanyola que, tot s’ha de dir, aquests dies també ens ha sorprès molt agradablement -em van fer caure alguna llàgrima i tot- amb mostres de solidaritat i estima, encara que em temo que eren minioritàries. Sempre som massa pocs quan es tracta de lluitar contra els monstres.

Una de les idees que m’han inspirat alhora d’escriure aquest post és una discussió que vaig veure  per casualitat al FB. Un dels meus amics alacantins criticava amb agror els fets al voltant de les manifestacions a València. Suposo que esteu al cas: grups feixistes van carregar contra manifestants independentistes i d’esquerres davant de la policia, que va actuar amb desgana, o no va actuar. El meu amic conmentava els fets, i algú al seu mur va entonar la cantarella de sempre: es lo mismo, en todas partes se cuecen habas. No, va respondre ell. Hi ha violents i pacífics. Hi ha els que ataquen i els que es defensen. Alguns tenen la policia a favor i d'altres, en contra. Fa temps que això ha deixat de ser una batalla per la independència, i encara hi ha tanta, tantíssima gent que no ho entén, o encara pitjor, que ja li va bé.

Acabo el post amb un paràgraf de la cançó que us deia abans. Com anell al dit:

No es lo mismo ser que estar

No es lo mismo estar que quedarse, ¡qué va!

Tampoco quedarse es igual que parar

No es lo mismo

Será que ni somos, ni estamos

Ni nos pensamos quedar

Pero es distinto conformarse o pelear

No es lo mismo, es distinto