LÈMMINGS, LA NOVEL·LA

Havia pensat començar aquest post de dues maneres diferents. La primera era fent broma sobre la vergonyant i minúscula -i en part, fracassada- campanya per crear hype al voltant dels lèmmings, per tot seguit anunciar a bombo i plateret que treia una novel·la amb el mateix nom. La segona era  riure'm d'aquests flamants guanyadors de premis literaris que tenim a Catalunya, un mètode que va bastant bé perquè alguna gent els hi professa devoció mentre que d'altres els odien de manera fanàtica, sense punt entremig. La clàssica contraposició escriptor mediàtic versus escriptor matat. Si al final vaig desestimar-la va ser perquè fins i tot jo la trobava massa autocompassiva (pobres de nosaltres, escriptors de fora de Barcelona i no-mediàtics, que no ens mengem ni les engrunes, i el bla bla bla que ja coneixeu i que tant us cansa a tots, també a mi, fins i tot quan sóc jo qui l'entona). A hores d'ara tothom sap a la perfecció com funciona el món literari català, i ningú no pot dir que va a la guerra enganyat. Hi ha unes normes que potser són merdoses, i fins i tot molt merdoses, però són les que hem de fer servir per jugar a aquest joc.

De manera que anem pel dret: a mitjans de març publico una novel·la amb Llibres del Delicte. El títol ja l'heu vist més amunt, Lèmmings. Exacte: la quarta obra que havia assegurat que mai no escriuria, però que en realitat tenia ganes d'escriure, i si vaig dir que no ho faria va ser pel mateix motiu que els empollons de l'Insti deien que suspendrien i després treien un deu: per inseguretat, o per no haver de donar explicacions si fracassava. Aquest és el nivell de la meva autoestima en un dia bo. 

En fi, anem al gra. Malgrat que la publico amb una editorial especialitzada en novel·la negra, Lèmmings no és exactament una novel·la negra. Per dir-ho amb més precisió, no la vaig concebre com una novel·la noir, com tampoc vaig escriure Manual de Supervivència ni Nits de matapobres amb aquesta voluntat, i a vàries ressenyes, per sorpresa meva, van destacar aquesta vessant de totes dues novel·les. En Marc Moreno, l'editor de Llibres del Delicte, ha sabut trobar una negror intrínseca en l'obra, i s'ha animat a publicar-la. En un altre moment hauria dit que ha tingut la idea suïcida de publicar-la, però aquestes bromes fàcils, gastades i autocompassives, com he dit més amunt, al final em cansen fins i tot a mi. 

Perquè Lèmmings és un bon llibre. Ho és perquè és el quart que he escrit, i al cap de tants anys he après una cosa o dues. Ho és perquè, si bé el vaig escriure relativament ràpid, va estar moltíssim temps macerant-se. Segurament és l'obra que que més temps ha trigat a gestar-se, i de lluny la més madura. Va ser un part ràpid, però un embaràs llarguíssim. Primer havia de ser una manera, després d'una altra i al final encara d'una altra, i no vaig començar a escriure-la de debò fins que no la vaig tenir ben clara. És un bon llibre perquè no l'hauria presentat a l'editor si hagués pensat que era un producte mediocre, o un producte que no aportés res de nou al panorama literari català. Sempre he seguit una màxima molt senzilla a l'hora d'escriure: fer l'obra que m'hauria agradat llegir però que ningú encara no ha escrit. Lèmmings és exactament aquest llibre, com també ho eren els altres tres en el seu moment. Al principi de publicar mentia de manera miserable quan deia que el meu únic objectiu era entretenir al lector. Aquest era, certament, un dels meus objectius, i encara ho és, perquè considero que entretenir -i si pot ser, divertir- és una de les millors coses que puc fer pels altres. Per mi és un autèntic honor que algú dibuixi un somriure llegint alguna cosa que he escrit. És el meu do i faig el que puc per arribar a la gent del meu voltant, i els llibres són una manera collonuda de fer-ho. Fa anys volia que amb les meves històries la gent oblidés el dia merdós que havien tingut, o que subratllessin un dia genial. Però en realitat també volia el que vull ara: fer una cosa nova, o tan nova com pugui, perquè tot està inventat, una cosa atrevida i que en català no s'hagi fet, o s'hagi fet poc. El llibre que volia llegir i que ningú encara ha escrit. 

Lèmmings, com les altres novel·les, té molta part de mi. No és una novel·la autobiogràfica però és una novel·la viscuda . A vegades em pregunten per què escric de coses tan rares i sempre responc que només sé escriure de coses que conec amb certa profunditat. Per mi, fer una altra cosa seria estafar al lector o lectora. Envejo els qui són capaços de bastir una obra de tres-centes pàgines al voltant de la construcció d'una catedral sobre la qual només s'han documentat, i moltes vegades el temps just per poder escriure una novela més o menys versemblant. Un amic meu va intentar-ho per encàrrec i va haver d'abandonar al cap de poques pàgines. És un bon escriptor, i segurament per això no va poder suportar escriure un text que no li sortís de dins.

Al final hem après que no vendrem deu mil còpies de la novel·la, ni segurament tres mil. Sortirem on haguem de sortir, i les nostres obres tindran el reconeixement que tindran. Potser són els anys -estic a punt de fer-ne quaranta-un- però cada cop entenc millor que escriure és una de les coses que he de fer a la vida. Sense un objectiu concret, sense una meta definida. Escriure i que la gent em llegeixi, perquè tot i que sóc conscient que escriure per si mateixos és la manera que tenen molts d'estimar les lletres, jo no concebo l'acte creatiu sense espectadors, encara que siguin pocs. Sóc el que els americans en diuen una queen of drama, o encara pitjor, una attention whore.

Volia parlar-vos del llibre i m'adono que, com tots els escriptors, sóc un egòlatra que només sap divagar sobre si mateix. Abans que surti miraré de fer el post que la novel·la es mereix. Spoilers free, per descomptat, perquè la novel·la fa de mal explicar sense tirar enlaire l'argument. Els qui tingueu l'amabilitat de llegir-la entendreu de seguida perquè.