NO US MENTIRÉ MAI MÉS

Massa temps sense escriure al bloc. Estava a punt de prometre que no tornarà a passar, però no us vull mentir altra vegada. Ja hi ha prou confiança, oi? Els lectors i lectores més fidels sabeu que l'estiu no em prova, i el bloc només és un reflex d'aquesta mala disposició meva. Primer hi ha la calor, que no em deixa pensar amb fluidesa i em fa propens a les divagacions barates. Només puc escriure a raig, parir textos ràpids que en tot cas refaré més endavant, quan tot sigui més sensat i gris, que ve a ser el mateix. Res com la melangia d'una tardor ben plujosa, o d'un hivern cruel, si pot ser nevat, per construir bé les frases. Entenc els rics i els seus hotels de muntanya, amb grans llars de foc i sofàs confortables. Al cap i a la fi, la cultura va néixer a la vora d'una foguera, no pas en una platja plena de gent xarona que es fa fotos als peus i carreteja neveres amb cervesa del Mercadona. Al voltant del foc hi ha civilització, poesia, música, i de passada espanta les bèsties i l'enemic. És legítim -i necessari- recuperar aquest esperit primigeni. La llum és bona si es contraposa a la foscor i a la barbàrie, però l'excés no ens ajuda, i encara pitjor, ens fa sortir arrugues.

Aquests dies, quan trobo algú que em recorda que fa calor -que és tothom-, sempre li dic que si mai tinc diners em compraré una casa a Irlanda o a Escòcia, molt al nord, i aniré a passar l'estiu allà. Com més xais i més color verd hi hagi, millor. Sense guiris barats ni paios amb samarretes Adidas sense mànigues, tatuatges de trinxeraire i pantalons pirates dels que duen cordons. De fet, no en vull veure cap més d'aquests últims, ni tan sols aquí. M'atrauen en particular les illes Orcades i les Shetland. Hi viuria com un ermità mig boig, i la gent parlaria a la meva esquena, especulant què collons hi faig, allà dalt. No sabran que tinc un passat misteriós, com l'Obi Wan Kenobi quan vivia a Tattoine. A banda de l'horrorosa calor i les tardes que s'allargassen i que no volen acabar, tenim el país paralitzat, les carreteres atapeïdes i els carrers deserts. I l'Arrimadas xisclant que cal desobeir els Mossos, i la nostra esquerra caviar insistint que la religió musulmana és  el non plus ultra del progressisme i el bonrotllisme, encara que el pobre infeliç que va atacar els Mossos de Cornellà sembla que es volia suicidar perquè era gai i tenia por del rebuig social.

Després hi ha la cosa que més estimem al món: els nens. Amb l'aparició de les criatures desapareixen aquells estius de festes blanques, tardes de lectura a l'ombra i avions  que et duen rabent a l'altra punta de món. Permeteu-me l'atreviment i la poca correcció política, però vint-i-quatre hores de convivència amb dos gremlins de pocs anys són una prova digna dels herois de l'antiguitat. Aquil·les, el dels peus lleugers, va preferir anar a lluitar (i a morir) a Troia abans que portar de una vida normal. Molta gent, per gaudir de les seves pròpies vacances, col·loca els plançons durant bona part de l'estiu a un casal. A casa no ho fem, però potser és un tema de voler i doler. Entenc que si algú té fills és per tenir-ne cura i educar-los, o intentar-ho, a la seva manera. Encara que després fracassem en tot. Parir una criatura i abanonar-la a mans de mestres durant l'hivern i monitors i monitores durant l'estiu és un contrasentit, si tens el luxe del temps per ocupar-te'n. Sospito que, en el fons, moltes de les separacions que hi ha a dia d'avui -que són moltes- són un intent de recuperar aquella llibertat enyorada, aquells deu minuts de mandrejar al dematí, el ja ho veurem, o els sopars improvitzats al jardí o al xino llardós de sota casa, segons el poder adquisitiu de cadascú. Els estius en família són un còmic costumista que no fa riure. Desconfieu de tothom que pengi una foto amb els seus fills i digui que s'està relaxant no sé on, o que carrega energia en algun complex ple de tabarnians. No hi ha res que et buidi més l'energia que un fill que et reclama per jugar. Ahir els vam dur a Marineland i a quarts d'onze dormia, absolutament derrotat. Boxejar amb albanokosovars de cent quilos no em deixa tan paquetejat. Tots plegats ens hem fet grans, i arrosseguem el cansament del guerrer, les fotos dels mojitos a la posta de sol les hem de deixar a la jovenalla.

Doncs això. Que potser passarà un temps abans que torni a escriure aquí. No us vull mentir més.

RESPOSTA A L'ENIGMA DE PER QUÈ UN GRUP ÉS VIOLENT I L'ALTRE NO

El dinar que vaig oferir al post anterior ja té guanyador. L'historiador cassanenc Francesc Morales m'ha fet arribar una reflexió molt lúcida que respon de manera directa i incisiva a la pregunta que vaig formular. Més clar, l'aigua. La teniu a continuació. Quan vinguis per Cassà City tens un dinar pagat, company! 

La violència política als carrers és part de la pràctica política; no ens hauria de sorprendre perquè és la manera com s’han expressat opinions i partits durant segles a tot arreu. Si ens centrem en el que està passant des de l’any 2017 als carrers de Catalunya, aquesta forma d’expressió política es pot reduir en dos grups, un dels quals, identificat de forma clara com a no independentista, destaca per arribar de forma més ràpida i impune a l’agressió física. Això és així perquè, en el fons, es tracta de grups no del tot espontanis que operen en els marges del monopoli de la violència que el Regne d’Espanya hauria de retenir. És a dir, a Catalunya ja es pot dir sense cap mena de dubte que s’està davant el fenomen de paramilitarització. Les declaracions més aviat ambigües de diferents polítics respecte el fenomen fan pensar, i molt, que en el fons són condescendents amb aquestes pràctiques. L’odi al diferent és fonamental a l’hora d’entendre com de ràpid s’ha arribat a aquesta situació. En el fons, si són més violents és perquè estan entrenats, motivats, consentits i, fins i tot, pagats per les institucions de govern. El nivell de violència que estem veient als carrers i places de Catalunya no és en cap cas extraordinari i, de fet, es pot situar dintre de la normalitat del context social espanyol si agafem la història del país en els darrers quaranta anys.

Pot semblar una mica dur, però crec que és necessari començar a reconèixer que els grups d’ultradreta estan actuant a Catalunya en un tipus de fenomen conegut com a paramilitarització. Com va descriure fa anys Mary Kaldor, les unitats paramilitars no són més que una versió paralegal de les forces armades regulars, sovint formada per persones que provenen d’un espai de socialització previ, com ara clubs de futbol o les pròpies forces armades i de seguretat. Això darrer és conegut de forma àmplia al conflicte colombià (Skidmore i Smith 250). És normal que gent com la Dolors Montserrat justifiqui les accions violentes contra la gent que penja llacets grocs (Dausà). No ens hauria de sorprendre perquè per a la que en el seu moment va ser ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, els encaputxats de torn són part de l’estat. Si no ho fossin representarien una amenaça per a l’estructura estatal espanyola i, per tant, serien perseguits.

Què és el que, de forma espontània o potser no tant, mou a grups de persones a trencar llaços de faroles alabant a Francisco Franco i passant amb cotxe a tota velocitat per Vic? L’odi al diferent. Tal i com va expressar en el seu dia el professor Ferran Gallego en una entrevista a La Sexta, pel racista el diferent no només és diferent, sinó que, a més, m’odia. En altres paraules, jo —persona racista i autoritària— no odio als estrangers i diferents, sinó que són ells els que m’odien a mi (“Un millón”). És així com hem d’entendre la tergiversació que s’ha fet a Catalunya del delicte d’odi: el que es busca és galvanitzar certs sectors de la societat al voltant de la idea que la seva forma de vida està en perill per culpa del diferent que, en aquest cas, és l’independentista.

Aquí entra en joc la que, des del meu punt de vista, és peça clau: Tabàrnia. Aquest espai polític destinat a manipular des d’un punt de vista ideològic les circumscripcions electorals establertes —és a dir, les províncies—, esdevé allò que s’ha de protegir i a la vegada camp base dels grups ultra. Tal i com van declarar en el seu moment Joan López Alegre i Albert Boadella, Tabàrnia serà el malson dels independentistes com ells ho han sigut per nosaltres i, a més, és on hi ha els anticossos de l’epidèmia que, segons Boadella, és l’independentisme (“Lanzan Tabarnia”). Crec que ens hauríem de prendre les paraules de López Alegre i de Boadella com menys iròniques del que puguin semblar.

La guerra bruta que hi ha hagut sempre a Espanya des de la dècada de 1970 no ha estat només cosa de despatxos, segrestos i encàrrecs de cal viva, sinó també una lluita pels carrers. Hi ha un bàndol, l’anomenat independentista, que no exerceix la violència física de forma organitzada en aquest espai perquè creu que és un espai de convivència, i no de lluita cos a cos. Les institucions de govern han subcontractat molt barat el monopoli sobre la violència que haurien d’exercir. Un estat d’opinió basat en confondre legalitat, sistema repressor estatal, democràcia i delicte d’odi serveix de justificant moral i legal per a uns grups que tenen entrenament i pràctica necessària per actuar d’aquesta manera. El tabarnès és la seva moneda. Roma no paga traïdors, però sí que paga mercenaris.

UNA HISTÒRIA DE VIOLÈNCIA

Si algun seguidor d’aquest bloc és antropòleg o sociòlog li prego que es posi en contacte amb mi. El meu correu és jdausa@gmail.com. Us avanço el dubte perquè hi aneu rumiant. Si aconseguiu resoldre-me’l de manera satisfactòria, teniu un dinar de menú pagat.

La meva pregunta és difícil de posar per escrit de manera asèptica, de manera que em limitaré a exposar uns fets que crec que són incontestables. Ja us aviso que el post d’avui té relació amb la situació política i social que estem vivint aquests dies, amb aquestes creus grogues tan lletges i els llaços que pengen pertot arreu. I encara pitjor, els comandos de tabernesos que semblen sortits d'una cova i que ho despengen tot a cop de cúter, amenaçant padrines i passavolants. Si esteu avorrits d'aquest tema, agafeu un llibre en comptes de continuar. Si pot ser, d'un autor o autora local. 

Fet 1: L’1 d’octubre un contingent de la policia espanyola va actuar de manera sanguinària contra ciutadans desarmats i pacífics. Tothom en sap el motiu, i ara no vull parlar de legitimitat o de no legitimitat. El cas és que molta gent va ser ferida, alguns de gravetat, com el nano a qui li van destrossar l’ull. La xifra d’un miler de ferits em sembla exagerada, però no tan exagerada com la ràbia amb què la policia va actuar. Una ràbia que anava molt més enllà de la lògica descàrrega d’adrenalina que pateixen molts d’aquests infeliços que s’apunten als antidisturbis per rebentar cranis. Era una ràbia alimentada de manera metòdica, una ràbia gairebé il·lustrada. Els milers de persones que van patir-ne les conseqüències de manera directa o indirecta no van contraatacar en cap moment. Si ho haguessin fet, la policia hauria hagut de tornar als seus quarters amb la cua entre les cames i la bandera de bolquer, ja que el número de votants era infinitament superior.  En una batalla el nombre sempre és decisiu. Molt pocs polícies van patir lesions, i la majoria van ser per la seva pròpia incompetència. Per exemple, uns quants es van regirar el turmell quan intentaven assaltar un col·legi electoral saltant una tanca.  Tenim, doncs, un bàndol que és  pacifista de manera incontestable.

Fet 2: Diversos grups han reaccionat davant dels l’empresonament dels polítics empaperant-ho tot de groc, i posant creus a rotondes i platges. Per mi això no serveix per res, però entenc que és l’única via d’escapament que tenen aquestes persones, l’única manera de canalitzar la ràbia per una situació objectivament injusta. Com tots sabeu, hi ha grups de simpatitzants de Tabàrnia que es dediquen a recórrer el país traient aquests símbols. Per fer-ho recorren, si cal, a la violència. I a sobre volen donar lliçons de llibertat, i diuen coses tan grolleres com el espacio público es de todos. La majoria van emmascarats per poder agredir amb  impunitat, i molts són membres de grups ultra, i tenen antecedents per una cosa o altra. També hi ha senyorones amb el cabell vermell, d'aquelles que criden tant, i friquis panxuts i amb el cabell pentinat enrere, com en Mario Conde. De moment hi ha hagut coces, atacs amb cotxe, amenaces, cops d’escala... en la gran majoria de les ocasions els únics ferits han sigut del  bàndol independentista. Ciudadanos anima obertament a aquests comandos de dissortats i neofalangistes perquè retirin la parafernàlia groga. El PP també -la Dolors Montserrat ho està fent a RAC1 mentre escric aquest post- i el PSC i els comuns s’ho miren de reüll, amb por de perdre vots si es pronuncien a favor de les llibertats. Segona conclusió: els yellow lovers són, en quasi la seva totalitat, dòcils com xais, mentre que l’índex de tabernesos violents és alarmant.

Fet 3: Tothom s’adona que l’extrema dreta s’ha envalentit, i que l’independentisme només és l’excusa o el detonant. A finals de juliol el casal Tres Voltes Rebel va ser atacat per un grupúscul feixista, i em temo que això només és la punta de llança del que vindrà. A això cal afegir-hi que molts tenim la sensació que la justícia no fa el necessari per aturar els neofeixistes, i que en alguns casos fins i tot hi ha certa tolerància, o bé un mirar cap a l’altra banda.

A hores d’ara tothom sap que els catalans som una barreja de gent vinguda de tot arreu. Alguns dels independentistes més ferotges són castellanoparlants i alguns tabernesos tenen tots dos cognoms catalans, de la mateixa manera que molts dels qui esperaven Franco amb el braç en alt no sabien ni parlar en castellà.  L'ètnia catalana no existeix a dia d'avui, i probablement mai ha existit de debò. Ho desconec, i la veritat és que tampoc m'importa gaire. Hi ha més o menys consens a l'hora de citar en Pujol sènior quan deia allò que català és qui viu i treballa a Catalunya. Però aquesta definció curteja, com aquells texans que ens posàvem fa dues temporades.

Aquí és quan requereixo l’ajuda d’acadèmics. Hem vist -de fet, tots ho sabíeu ja- que hi ha dos grups ben marcats, i que un és de naturalesa violenta. En teoria tots som catalans i espanyols -de fet, una de les consignes més repetides dels unionistes és que són catalans.  Per què, doncs, aquesta diferència a l'hora de repartir hòsties?  No és una pregunta retòrica, i de fet em temo que la resposta (que existeix, perquè molts i moltes ja la intuïu) serà políticament incorrecta. És un tema de classes socials? D'odis antics? O que els unionistes, senzillament, se senten recolzats per la llei, i deixen anar la bèstia interior?

Tot això del procès ha deixat una quantitat tremenda de mala llet i frustració latent a la mentalitat col·lectiva. Una reconciliació ara com ara és impossible, de la mateixa manera que no et pots reconciliar amb una parella que t'ha maltractat amb l'argument que és pel teu propi bé. Cada vegada ens assemblem més a una versió descafeïnada de l'Ulster.

En definitiva, la meva pregunta és: per què hi ha un grup que és violent i l'altre no?

Un dinar de menú. Ho sento, no arribo a gaire més.

P.S.: El títol és manllevat de la magnífica ressenya que en Vicenç Pagès va fer de Lèmmings, i que podeu llegir aquí.