La meva pregunta és difícil de posar per escrit de manera asèptica, de manera que em limitaré a exposar uns fets que crec que són incontestables. Ja us aviso que el post d’avui té relació amb la situació política i social que estem vivint aquests dies, amb aquestes creus grogues tan lletges i els llaços que pengen pertot arreu. I encara pitjor, els comandos de tabernesos que semblen sortits d'una cova i que ho despengen tot a cop de cúter, amenaçant padrines i passavolants. Si esteu avorrits d'aquest tema, agafeu un llibre en comptes de continuar. Si pot ser, d'un autor o autora local.
Fet 1: L’1 d’octubre un contingent de la policia espanyola va actuar de manera sanguinària contra ciutadans desarmats i pacífics. Tothom en sap el motiu, i ara no vull parlar de legitimitat o de no legitimitat. El cas és que molta gent va ser ferida, alguns de gravetat, com el nano a qui li van destrossar l’ull. La xifra d’un miler de ferits em sembla exagerada, però no tan exagerada com la ràbia amb què la policia va actuar. Una ràbia que anava molt més enllà de la lògica descàrrega d’adrenalina que pateixen molts d’aquests infeliços que s’apunten als antidisturbis per rebentar cranis. Era una ràbia alimentada de manera metòdica, una ràbia gairebé il·lustrada. Els milers de persones que van patir-ne les conseqüències de manera directa o indirecta no van contraatacar en cap moment. Si ho haguessin fet, la policia hauria hagut de tornar als seus quarters amb la cua entre les cames i la bandera de bolquer, ja que el número de votants era infinitament superior. En una batalla el nombre sempre és decisiu. Molt pocs polícies van patir lesions, i la majoria van ser per la seva pròpia incompetència. Per exemple, uns quants es van regirar el turmell quan intentaven assaltar un col·legi electoral saltant una tanca. Tenim, doncs, un bàndol que és pacifista de manera incontestable.
Fet 2: Diversos grups han reaccionat davant dels l’empresonament dels polítics empaperant-ho tot de groc, i posant creus a rotondes i platges. Per mi això no serveix per res, però entenc que és l’única via d’escapament que tenen aquestes persones, l’única manera de canalitzar la ràbia per una situació objectivament injusta. Com tots sabeu, hi ha grups de simpatitzants de Tabàrnia que es dediquen a recórrer el país traient aquests símbols. Per fer-ho recorren, si cal, a la violència. I a sobre volen donar lliçons de llibertat, i diuen coses tan grolleres com el espacio público es de todos. La majoria van emmascarats per poder agredir amb impunitat, i molts són membres de grups ultra, i tenen antecedents per una cosa o altra. També hi ha senyorones amb el cabell vermell, d'aquelles que criden tant, i friquis panxuts i amb el cabell pentinat enrere, com en Mario Conde. De moment hi ha hagut coces, atacs amb cotxe, amenaces, cops d’escala... en la gran majoria de les ocasions els únics ferits han sigut del bàndol independentista. Ciudadanos anima obertament a aquests comandos de dissortats i neofalangistes perquè retirin la parafernàlia groga. El PP també -la Dolors Montserrat ho està fent a RAC1 mentre escric aquest post- i el PSC i els comuns s’ho miren de reüll, amb por de perdre vots si es pronuncien a favor de les llibertats. Segona conclusió: els yellow lovers són, en quasi la seva totalitat, dòcils com xais, mentre que l’índex de tabernesos violents és alarmant.
Fet 3: Tothom s’adona que l’extrema dreta s’ha envalentit, i que l’independentisme només és l’excusa o el detonant. A finals de juliol el casal Tres Voltes Rebel va ser atacat per un grupúscul feixista, i em temo que això només és la punta de llança del que vindrà. A això cal afegir-hi que molts tenim la sensació que la justícia no fa el necessari per aturar els neofeixistes, i que en alguns casos fins i tot hi ha certa tolerància, o bé un mirar cap a l’altra banda.
A hores d’ara tothom sap que els catalans som una barreja de gent vinguda de tot arreu. Alguns dels independentistes més ferotges són castellanoparlants i alguns tabernesos tenen tots dos cognoms catalans, de la mateixa manera que molts dels qui esperaven Franco amb el braç en alt no sabien ni parlar en castellà. L'ètnia catalana no existeix a dia d'avui, i probablement mai ha existit de debò. Ho desconec, i la veritat és que tampoc m'importa gaire. Hi ha més o menys consens a l'hora de citar en Pujol sènior quan deia allò que català és qui viu i treballa a Catalunya. Però aquesta definció curteja, com aquells texans que ens posàvem fa dues temporades.
Aquí és quan requereixo l’ajuda d’acadèmics. Hem vist -de fet, tots ho sabíeu ja- que hi ha dos grups ben marcats, i que un és de naturalesa violenta. En teoria tots som catalans i espanyols -de fet, una de les consignes més repetides dels unionistes és que són catalans. Per què, doncs, aquesta diferència a l'hora de repartir hòsties? No és una pregunta retòrica, i de fet em temo que la resposta (que existeix, perquè molts i moltes ja la intuïu) serà políticament incorrecta. És un tema de classes socials? D'odis antics? O que els unionistes, senzillament, se senten recolzats per la llei, i deixen anar la bèstia interior?
Tot això del procès ha deixat una quantitat tremenda de mala llet i frustració latent a la mentalitat col·lectiva. Una reconciliació ara com ara és impossible, de la mateixa manera que no et pots reconciliar amb una parella que t'ha maltractat amb l'argument que és pel teu propi bé. Cada vegada ens assemblem més a una versió descafeïnada de l'Ulster.
En definitiva, la meva pregunta és: per què hi ha un grup que és violent i l'altre no?
Un dinar de menú. Ho sento, no arribo a gaire més.
P.S.: El títol és manllevat de la magnífica ressenya que en Vicenç Pagès va fer de Lèmmings, i que podeu llegir aquí.